(Albert Trat i Ferran Dordal. Foto companyia)

S’ha pogut veure del 17 de desembre de 2025 al 11 de gener de 2026, a La Fàbrica dels Teatres del Farró, l’obra Sum Vermis, interpretat per Albert Prat amb direcció de Ferran Dordal Lalueza. Un espectacle a l’entorn de la figura i l’obra de Jacint Verdaguer, creat conjuntament per l’intèrpret i el seu director.

S’ha de dir que l’obra ha obtingut un èxit extraordinari de públic, havent hagut d’afegir nous dies d’exhibició per satisfer la demanda generada.

La raó d’aquesta bona acollida radica en la frescor i la desimboltura amb la que Albert Prat, sol a l’escenari, acompanyat només d’un micròfon de peu i d’una guitarra elèctrica, aconsegueix presentar el poeta Jacint Verdaguer, un mite de les lletres catalanes i alhora un gran desconegut pel públic jove, que coneix i no coneix, tant la realitat i la figura del personatge, com la seva obra. Una obra que títols tan emblemàtics com L’Atlàntida o Canigó poden enlluernar i col·lapsar el seu discerniment.  

Albert Prat. Foto companyia

Que Albert Prat s’acompanyi d’una guitarra elèctrica ja ens indica el to de per on van els trets de la proposta: una mirada feta per algú jove que d’en Verdaguer bàsicament sap els quatre tòpics que tots sabem i que solem mirar amb displicència, en saber que era un poeta capellà amb barretina dels considerats ‘pare de la pàtria’ i ‘un dels cims de la llengua catalana’. Majúscules que més aviat espanten i allunyen al neòfit.

I tanmateix, la presentació que l’actor fa de Verdaguer acaba tenint un impacte inesperat, en humanitzar el personatge posant-lo com qui diu a ran de terra, vist amb una mirada que més que desmitificadora, ens el mostra amb un realisme alhora distant, respectuós i d’una desimbolta informalitat. Ideal per entendre’l i captar d’esquitllentes la vida privada i interior del poeta des d’una sensibilitat actual.

Però encara més afortunat és com ens situa a Verdaguer en la Catalunya i molt en especial en la Barcelona de la segona meitat del segle XIX, amb unes pinzellades que entren directament al més profund de la ciutat que s’estava fent amb les fortunes arribades de Cuba pels anomenats Indians. I entre aquests, dos personatges cabdals, l’empresari, banquer, negrer, senador i gran mecenes de Barcelona, Antonio Víctor López López de Lamadrid (Comillas 1817-Barcelona 1883), que va rebre del rei Alfonso XII el títol de Marqués de Comillas, el gran protector de Verdaguer que instal·là al Palau Moja, a les Rambles, amb el càrrec d’Almoiner; i Eusebi Güell i Bacigalupi (Barcelona 1846 – Barcelona 1918), Comte de Güell, industrial, polític i també gran mecenes. Els dos grans amics, protectors de Verdaguer, però que més endavant van renegar d’ell per les seves ‘rareses místiques’.

I és entre aquests personatges i en aquesta Barcelona pròspera que s’estava construint, amb tota la complexitat i les seves contradiccions, que Verdaguer es veu embolicat i atrapat, una ciutat que el fa entrar en una profunda crisi després d’un viatge a Terra Santa.

Foto companyia

Allò que centra i explota com una potent càrrega de profunditat en la vida del poeta i que Albert Prat trasllada a l’escenari, és la terrible crisi que pateix arran d’aquest viatge a Terra Santa. Allà s’adona que durant tots aquests anys d’esplendor i de grans realitzacions immortals, ha viscut en l’autoengany i el deliri portat en braços d’una classe social depredadora, la representada pels seus amics mecenes. Veure’s de sobte en el trist paper de dòcil servidor d’aquests poders del diner, ja sigui com capellà oficiant en els transatlàntics del de Comiilas, o d’almoiner i capellà particular al Palau Moja, o acompanyant al seu amic Eusebi Güell en els exquisits viatges pel Pirineu, Europa i el nord d’Àfrica.

Verdaguer es veu reflectit en els que fins llavors havien sigut els seus amics còmplices i la imatge que veu no li agrada gens. Decideix canviar i ajudar els pobres, prenent la feina d’almoiner en un sentit radical i d’acord amb el significat real de la paraula, però sense deixar el Palau Moja i sempre a l’aixopluc del seu protector i mecenes. Fins que la situació esclata i els poders se’l treuen de sobre, tractat com un boig il·luminat.

Tot aquest procés apareix nítidament expressat en la magnífica interpretació de l’Albert Prat. I ho fa mostrant l’evolució de la seva poesia, que del registre èpic i grandiloqüent de qui se sap la veu del poble, passa al registre del ‘jo’, que és quan les persones i els escriptors es plantegen de veritat allò que són i fan en aquest món. D’aquí aquest títol de l’obra Sum Vermis (sóc un cuc), extret del salm  “Ego autem sum vermis et non homo” (jo soc un cuc i no un home), i que apareix al llibre Flors del Calvari. I les cites que es fan del manifest En defensa pròpia, on es reivindica com el poeta i religiós honrat que sempre ha sigut.

Una batalla que guanyà sobretot de mort, quan al seu enterrament hi van acudir milers de barcelonins per acompanyar-lo fins a la seva tomba al cementiri de Montjuic.

Verdaguer Mossèn Cinto Verdaguer Antologia de poesies publicada l’any 1923 dins la Biblioteca Bonavía del llibreter Salvador Bonavia a Barcelona – Amb pròleg de Valeri Serra Boldú – 50 pàgines. Foto Wikipedia

Un treball insòlit i excepcional d’Albert Prat i Ferran Doldrà, que aconsegueix posar Verdaguer a l’escenari a través de simples frases dels seus escrits, pinzellades concises que fan visible l’invisible. Un homenatge trencador i d’una extraordinària intensitat emotiva a Verdaguer de dos joves artistes que se l’han jugat a La Fàbrica. Dos magnífics titellaires de paraules, sons i emocions.