Roberto White. Foto de Jesús Atienza.

Roberto White. Foto de Jesús Atienza.

Roberto White, creador de personatges senzills, va passar el 17 de febrer pel Taller de Marionetas de Barcelona per ensenyar Criaturas particulares. El seu treball de titellaire abasta el territori que hi ha entre els titelles de cos i la investigació dels materials amb què forma els  ninots. White, provinent de l’univers artístic del mim i del pallasso, va convergir amb Hugo Suárez (Hugo & Inés) el 2004, a la companyia La Santa Rodilla. “Ell em va introduir al món dels titelles”, afirma Roberto White. “Vaig ser alumne seu.”

Criaturas particulares és una evolució personal del camí que va encetar amb Hugo Suárez. Tot i que és un espectacle que ja s’ha pogut veure en altres ocasions a l’Estat espanyol, no és un muntatge tancat. No és una estructura unitària, sinó que funciona com un seguit de presentacions o esquetxos dels diversos personatges, que el mateix White anomena “números”. És un cabaret.

Al començament, White capta l’atenció del públic amb la paraula i amb el gest i introdueix uns globus blancs que seran material recurrent al llarg de l’espectacle. Però quan arrenca de veritat és quan els globus adquireixen la veritable dimensió de personatge i el titellaire queda en segon pla. El to i l’energia de l’obra canvien radicalment quan apareixen en escena, a ritme de música brasilera, una mare i un fill fets amb una bossa de plàstic i un globus, tot blanc, manipulats senzillament amb una tija enganxada al capdamunt, que permet fer-los girar i adoptar alguns gestos expressius. I a partir d’aquí, tot un enfilall de personatges tendres, histriònics, radicals. Un presoner dins d’una gàbia d’ocell, que no és res més que un globus i la seva mà, amb què White reprodueix amb detall l’articulació d’un cos sencer. Una bruixa feta amb les mans, que beu d’una poció màgica que la converteix momentàniament en sípia, elefant i alguna altra bèstia gegantina, en el que probablement és l’esquetx narrativament més ben travat de tots. Una escena de dansa entre dos cossos-mans amb un cap rodó a cada dit gros, en què pràcticament es reprodueix una escena de dansa que passa de l’amor a la baralla i de no a l’amor. El personatge més potent de tots ve a continuació: un samurai fet amb bosses de plàstic que White manipula des de darrere amb els peus, una mà per al bastó i els dos braços del ninot i l’altre per al cap. El samurai té una gesticulació molt aconseguida i la interacció amb el titellaire, a més de molt ben trobada, és molt divertida. I l’últim “número” és el d’un ballarí de tangos argentí fet amb un cap de globus amb barret, americana que el titellaire manipula des del darrere traient una mà per una màniga i amb els peus del propi White. El personatge balla i fa broma de Michael Jackson, el reggae i el tango.

Roberto White y su samurai. Foto de Jesús Atienza.

Roberto White i el seu samurai. Foto de Jesús Atienza.

Roberto White explica que organitza l’ordre de l’espectacle a mesura que crea personatges nous, que després els prova i els recombina mentre cadascun va desenvolupant el seu esquetx. A l’hora de crear aquests personatges, l’interessa especialment el material. “M’agraden els materials simples, com les bosses de plàstic, que a més són molt quotidians, perquè com més simple és, més es transforma. El salt que hi ha entre l’objecte original i el que representa és més gran, i per tant és més màgic.”

Com que White resideix a Costa Rica, no és habitual veure’l a casa nostra. Amb tot, tampoc no és estrany. “Solc venir unes tres o quatre vegades a l’any, entre actuacions i classes. Perquè també imparteixo cursos, encara que jo m’ho agafo no com un ensenyament clàssic, sinó més aviat com una transmissió de coneixement.”

Etiquetas: , ,