Marcel·lí Antúnez

Marcel·lí Antúnez, 'Afàsia'. Foto de Darius Koelhi.

Mentre esperem que aquest cap de setmana comenci la Fira de Teatre de Titelles de Lleida, ja ens podem apuntar una altra cita a l’agenda, per als dies 9-13 de maig: el Festival NEO. Organitzat per l’Institut del Teatre de Barcelona, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, La Seca – Espai Brossa i la Diputació de Barcelona, el NEO 2012 recupera una oferta escènica enfocada a l’experimentació i l’avantguarda. NEO, Noves Escenes Obertes, neix precisament d’això, de reformular el Festival de Titelles que se celebrava des del 1973 per apostar per les propostes més innovadores quant a llenguatge, i per això mateix les més interdisciplinàries. És una cita imprescindible per poder veure artistes que treballen perennement en aquest terreny de frontera i d’investigació tan fora dels circuits comercials més habituals.

El que segurament té una trajectòria més consolidada és Marcel·lí Antúnez Roca, que figura al progama amb una de les creacions que representen millor el seu treball: Afàsia. Sempre més enllà del teatre, del vídeo, dels titelles i de la robòtica, el NEO és una boníssima oportunitat de (tornar a) veure aquest espectacle de gran valor per a la història de les arts escèniques.

No és menys consolidat Carles Santos, que, amb el conjunt musicomecànic Cabo San Roque, posaran en escena el concert Maquinofòbia pianolera. La combinació dels dos estils no podia donar un resultat millor: la projecció de Carles Santos en el piano, tractat com a instrument animat, gairebé com un titella sonor, aporta una vitalitat esplèndida a les textures sòniques dels Cabo San Roque, al ritme parabiològic dels seus pistons, corretges i vàlvules. I guitarres.

La companyia Antigua i Barbuda és un altre destacat d’aquesta edició del NEO. Amb El circo de las penas, Jordà Ferré i Òscar de Paz posen en escena un drama mecànic, en què diverses peces d’enginyeria industrial entren en estreta relació amb les principals emocions humanes, hi contribueixen. Atenció: l’obra es veu sobre una grada mòbil per a només cinquanta persones.

Playground

'Insomni', de Playground. Foto d'Àlex Torguet.

Xavier Bobés, amb la companyia Playground, porta Insomni, estrtenada tot just l’any passat al festival Temporada Alta de Girona. Creador d’ambients onírics, de Bobés podem recordar, entre altres espectacles, aquell sorprenent El cap als núvols amb què es va donar a conèixer el 2004 i El rei de la soledat, que va passar precisament pel Festival NEO el 2006 com un treball encara en progrés.

Señor Serrano

Agrupación Señor Serrano, 'Katastrophe'. Foto d'Ewa Gleisner.

Fora de Montjuïc, al teatre de La Seca, l’Agrupación Señor Serrano presentarà Katastrophe, una obra de teatre d’objectes protagonitzada per uns ossets i en què hi intervenen joguines, reaccions químiques i vídeos. Concebuda per a una relació de proximitat entre el públic i els actors manipuladors i la taula on passa la catàstrofe, el drama, la companyia hi barreja les tècniques que configuren el seu propi llenguatge: videoart, performance, dansa, teatre físic…

Tot i que dins la programació del NEO també hi ha espectacles de dansa i d’arts del moviment, l’ús del teatre d’objectes i fins i tot d’ombres hi són molt presents. Produccions com Greenwich Art Show, de Macarena Recuerda Shepherd; ciència_ficció, de Cristina Blanco, i, potser d’una manera més tangencial, també, Ciel, de Jordi Galí; Diari d’accions, de Pere Faura i Iñaki Álvarez, i l_entes, d’Iris Heitzinger i Natalia Jiménez, aporten noves idees a l’alquímia dels llenguatges escènics. Els altres espectacles, encara que no tinguin l’ingredient del teatre d’objectes, completen aquesta aposta.

Etiquetas: , , , , , ,