Parlar dels Titelles Anglès és parlar d’una de les nissagues titellaires més antigues de Catalunya. Una família que s’inicià en aquesta art escènica l’any 1902, quan Jaume Anglès i Vilaplana, després d’aprendre l’ofici amb el titellaire Juli Pi, va decidir crear companyia pròpia. Així ho explicaven els germans Jaume i Josep Anglès al plató de la BiblioMusiCineteca on han explicat a la càmera de La Revolta dels Titelles, ben duta per Sac-Nité i sota la direcció fotogràfica de Jesús Atienza, els seus records de quan encara feien titelles.

Titelles Anglès

En Jaume i en Josep Anglès i Vergara. Foto Jesús Atienza.

La història de la família segueix tres generacions de titellaires, la iniciada per l’esmentat  Jaume Anglès i Vilaplana, el fill d’aquest Jaume Anglès i Guzmán, i els actuals Jaume i Josep Anglès i Vergara. Una nissaga que s’acabà de cop el 1982, quan l’Ajuntament de Barcelona decidí denegar-los una nova concessió del teatret del Turó Park, que havien regentat des dels anys cinquanta. Josep Anglès i els seus cosins Vicenç i Miquel Laviós, que llavors portaven la companyia, no es van veure amb forces suficients per arrencar l’activitat sense una base estable, sobretot en una època en la que l’esclat de les noves formes del teatre de titelles havia arraconat el Titella Català Tradicional, considerat anacrònic per la joventut titellaire del moment. Aquell error històric de l’Ajuntament, que no va saber veure l’important dimensió patrimonial de la companyia, truncà una continuïtat de quasi bé un segle de representacions.

Un titella en mans dels germans Anglès. Foto Jesús Atienza-

Un titella en mans dels germans Anglès. Foto Jesús Atienza

– La veritat és que no són gaires els records que guardem de les primeres èpoques de la família… Sabem que pels anys vint, es representaven moltes comèdies i sarsueles. El nostre avi va estar força temps a la Sala Empordanesa, al carrer del Pi, que més endavant s’anomenà Sala Baby. També van estar al Tibidabo, abans de que hi posessin l’atalaia, ja que de fet aquesta va ocupar el lloc on solia posar-se el castellet de titelles. Més tard la família hi va tornar, ja en l’època del nostre pare. Ens explicava fa poc en Sebastià Vergés, el besavi del qual s’havia iniciat com ajudant amb el nostre avi, que una vegada que feien titelles al Tibidabo el nostre avi s’assabentà que acabava de tenir un fill: “ Mata tu el Dimoni, que baixo a veure el meu fill…!”, li digué d’immediat, deixant-li el garrot i els titelles per acabar la funció.

Va ser emocionant veure com els dos germans Anglès, allunyats des de fa anys dels titelles, estaven completament encisats recordant les velles anècdotes i tocant un dels únics titelles antics que els hi queden (van cedir l’any 83 tota la seva col·lecció a l’Institut del Teatre). Amb diferències entre els dos, clar. Mentre en Josep va sentir sempre una natural inclinació i fins i tot devoció envers la manipulació del titella tradicional català, en Jaume va voler de seguida escapar-se d’un destí que no era el seu. Com ens explicava ell mateix, va deixar de moure titelles i es posà a dibuixar-los. Jaume Anglès és un pintor que des de sempre ha tingut el món dels titelles com a font llunyana de referència. Ens ensenya algunes làmines amb els que ell anomena els “seus ninotets”, un sense fi de figuretes inventades que denoten una extraordinària imaginació visual. “M’encantaria que un titellaire agafés un dia aquests dibuixos i els convertís en ninots de tres dimensions. Crec que en podrien sortir molts personatges…”

La història dels dos germans es bifurca precisament quan arriba l’hora de prendre decisions respecte als titelles. En Jaume es va aliar amb en Victor Oller, que era actor i director (ara treballa a Berlin com a director des de fa anys) i van crear uns titelles grans i trencadors, inspirats en els estrafolaris dibuixos que sortien de la ploma del Jaume. L’espectacle no es va realitzar mai, però els titelles segueixen al taller de l’artista, potser esperant despertar l’interès d’algun grup de titellaires o d’algun museu…

Jaume Anglès

Jaume Anglès mostra els seus dibuixos. Foto Jesús Atienza

En Josep, en canvi, a la mort del seu pare (l’any 78) va voler continuar amb els titelles, actuant cada dissabte i diumenge al Turó Park. Al principi es repartien els caps de setmana amb el seu germà, però finalment va ser ell l’únic en ocupar-lo. Va comptar amb l’ajuda dels seus dos cosins, en Vicenç i en Miquel Laviós, la mare dels quals, la senyora Sili, que havia acompanyat moltes vegades al nostre avi, tenia molta estima pels titelles. Van formar companyia els tres junt també amb Josep Maria Romero (avui conegut escriptor de viatges), que els ajudava fent de músic. En aquella època, l’ambient els va empènyer a “suavitzar” les llavors considerades “violentes històries de garrot” i en Josep va fins i tot construir nous titelles en una línia més infantil i caricaturesca, una mica inspirat en els dibuixos animats de Walt Disney. Un recorregut, per altra part, molt semblant al que va fer la família Vergés per la mateixa època.

Josep Anglès

Josep Anglès. Foto Jesús Atienza

– El meu pare era molt estricte i primmirat –diu en Josep-. De fet, era una característica es pot dir de la família. Al nostre avi també li agradava tenir-ho tot ben preparat, com ens explicava la tia Sili. El meu pare utilitzava sempre la llengüeta, de la que n’extreia dos tons: un de més agut i l’altre més greu, i amb els que feia totes les veus. Mai va voler que l’utilitzéssim. Recordo que quan vaig començar a manipular els meus titelles, al principi jo seguia el mateix criteri de fer només dues veus, com si tingués la llengüeta de mon pare, fins que al final em vaig adonar que en podia fer més, de veus, com és normal. De petits, acompanyàvem als nostres pares a la Sala Mozart, o al Tibidabo (feien la funció els dos), on solien actuar amb regularitat. Abans, ell havia treballat a la Companyia de la Llum, la Fecsa m’imagino que seria, allà va conèixer al senyor Tozer, que també hi treballava. Però un dia, amb gran disgust de la nostre mare, decidí dedicar-se únicament als titelles. Era tot un caràcter, el meu pare. De seguida es va fer empresari, ell es representava a si mateix. Recordo que quan vam començar a manipular i a ajudar-lo a l’edat d’onze anys, ho havien de fer pujats damunt d’unes caixes de fusta que llavors portàvem per guardar els titelles, ja que érem massa petits per arribar a la boca del castellet. Més d’algun clatellot vam rebre per no fer les coses bé…

– Haig de confessar que jo de petit odiava els titelles –diu en Jaume.- Per això, quan vaig tenir ús de raó i els anys necessaris, vaig de fer titelles. El sentiment de culpabilitat que vaig tenir va ser tan gran com quan vaig deixar d’anar a missa. Clar que llavors em vaig posar a dibuixar-los, els titelles, i es pot dir que pràcticament no he fet una altra cosa en aquesta vida que dibuixar i inventar-me personatges amb la imaginació. Vaig intentar fer uns titelles del tipus dels que feia el Baixas, més lliures en la forma i de mides grans. Però el projecte no quallà i vaig acabar abandonant la idea dels titelles.

Germans Anglès

Els Germans Anglès

A més del vell titella i d’alguns de nous que va construir en Josep els anys setanta i vuitanta, en Josep ens ha portat programes antics, com els de les dues òperes en les que el seu pare va participar al Liceu, “una es deia Iris i ens van vestir a tots de japonesos, fins i tot els titelles anaven disfressats de japonesos. L’altra va ser El Retablo de Maese Pedro, cantava el baríton Manuel Ausensi i dirigia l’orquestra el Maestro José Iturbi…” També ens ensenyen una magnífica Auca en la que el protagonista és en Tranquil i on apareix dibuixada l’entrada de la Sala Empordanesa.

– Sí, abans d’en Perico, l’heroi de la família es deia en Tranquil. Les històries clàssiques del repertori eren la Corrida de Braus, el Combat de Boxa, la Ventafocs, la Història del Drac que treu foc per la boca… Després de la guerra, els espectacles s’havien de fer en castellà i els noms es van castellanitzar també. L’única obra que el nostre pare va representar sempre en català va ser els Pastorets: impossible traduir-los…

I els dos germans es posen a cantar la cançó típica del Rabadà que no vol anar a Betlem.

– A més de la Ventafocs, fèiem La Rateta Presumida, Los Conejitos del Bosque, …

Els hi preguntem si feien funcions a domicilis particulars.

Titella família Vergés

Titella de la família Anglès. Fons del Institut del Teatre de Barcelona

– Sí, a festes privades d’aniversari, comunions, o a festes majors. Havíem arribat a fer en un sol dia més de set i vuit funcions. Una vegada vam ser cridats per celebrar l’aniversari …d’una nina de la nena de la casa!

Coneixia l’anècdota d’en Paco Porras i la funció que va fer una vegada per celebrar l’aniversari d’un… gos!, però actuar per a una nina, mai ho havia sentit dir.

– Potser aquesta dèria de la família pels titelles s’ha de buscar en el fet de que un avantpassat nostre, el besavi Jaume Anglès i Pallejà, fos tallista d’escultures per a les esglésies. Ell va ser l’autor dels primer titelles del nostre avi i per això tenen aquesta factura tan realista i amb ulls de vidre. Però hauríem d’indagar una mica més sobre aquest assumpte, per poder ser més precisos. L’afany de rigor i precisió va ser una constant de la família, això explica que una vegada que al nostre avi li van demanar de repetir l’espectacle a Mataró, va tornar a Barcelona per cercar uns altres titelles i fer una funció diferent. De petits, els bolos els fèiem agafant el transport públic. A l’estiu sempre actuàvem a Vallvidrera i hi pujàvem amb el funicular. A vegades, si hi havia pressa, en taxi. –I aturant-se un moment, reflexiona en Jaume en veu alta:– Per cert, no creieu que és ben trist que a una ciutat com Barcelona, amb tanta tradició titellaire, no hi hagi encara cap Museu dedicat als titelles?…

Titella família Vergés

Titella de la família Anglès. Fons del Institut del Teatre de Barcelona.

Tota una època, ben diferent de l’actual, ha desfilat per la nostra imaginació, mentre escoltàvem embadalits les paraules dels dos germans Anglès. Una època difícil i alhora alegre, sobretot l’anterior a la Guerra Civil, però també la posterior, malgrat les estretors pròpies del Franquisme  i les dificultats econòmiques de les classes mitges de la postguerra. Unes èpoques antigues que en Jaume i en Josep Anglès coneixen de primera i de segona mà. Els emplacem a gravar més imatges a les dependències interiors de l’Institut del Teatre, on es guarden els titelles cedits al Museu d’aquesta institució per la família Anglès. Estem segurs que els vells titelles, un  cop siguin a les seves mans, estiraran els records com els fils d’una canya de pescar del Temps.

Les cinc primeres fotografies d’aquest reportatge estan fetes per Jesús Atienza durant la sessió de rodatge de la sèrie La Revolta dels Titelles. Càmera i Editatge: Sac-Nicté García, Director de Fotografia: Jesús Atienza; Guió, Entrevistes i Producció: Ferran Baile, Cesc Martínez i Toni Rumbau.

Etiquetas: , , , , , ,