M.U.R.S., la darrera producció de La Fura dels Baus, va obrir el Festival Grec de Barcelona 2014 amb una posada en escena que tornava a situar l’espectador al centre de l’acció. Per celebrar els 25 anys de la companyia, Pep Gatell, Jürgen Müller, Carlus Padrissa i Pera Tantiñà van dirigir de nou, conjuntament, un únic muntatge que —ho havien advertit— pretenia recuperar la provocació de la primera època però seguint les normatives de seguretat actuals. I precisament de seguretat anava aquest atac a la tranquil·litat quotidiana. El fossat del castell de Montjuïc, a la part de darrere, al qual s’accedia a través del túnel que baixa des de l’edifici central, era el marc perfecte per entaforar-hi un univers de perversa manipulació de la realitat. Amb mur de pedra a banda i banda, l’espectador no tenia punts de fuga ni altres referències que no fossin les pantalles grans, els petits empostissats des d’on uns conductors dirigien l’activitat, ells mateixos i els seus mòbils. Smartphones que, através d’una aplicació feta exprés per a l’espectacle, convertien el muntatge en un smartshow. El primer de la història, diuen.

murs

La Fura dels Baus havia presentat M.U.R.S. com un espectacle revolucionari, però més aviat tocaria parlar d’un muntatge sobre la revolució o revolucions contemporànies. De la tecnologia i la interactivitat a la indignació de les places, del culte al cos al màrqueting ecologista, de la febre per la seguretat al poder financer globalitzat.

murs

L’espai escènic segueix una fórmula creada pels mateixos directors de la Fura a base d’espectacles i espectacles, però no per això deixa de ser genial. En aquest cas, eren quatre compartiments al centre dels quals hi havia el control tècnic, les torres de llum i les antenes. Cada àmbit, una lletra de M.U.R.S., un tema: seguretat, espai d’ordre, on es jugava al tetris i es venien assegurances; wellness, una mena de gimnàs a l’aire lliure; El Dorado, on un agent de borsa amb aire de cocaïnòman incitava a encertar pujades i baixades de cotitzacions a través dels mòbils, i l’espai verd, on es feia créixer un arbre mecànic. En aquesta ocasió, la divisió de cada un dels àmbits no era estricta: els separaven unes pantalles fines, semitransparents, que deixaven un pas obert per sota o per darrere gairebé durant tota la funció.

murs

Creada l’alienació a través d’aquests quatre espais —l’espectador ho tenia fàcil per asimilar aquest ordre universal— es produeix el fet dramàtic: un atemptat a la zona del guardarroba que trasbalsa la diguem-ne aquella “normalitat” encaixonada. Es tanquen passos entre compartiments, s’aïlla uns espectadors dels altres arbitràriament i queden units exclusivament per les notícies que van apareixent a les pantalles grans. Mentrestant, a cada espai, s’esdevé ja no una revolució però sí una revolta contra l’ordre precedent, que no fa sinó imposar-ne un de nou, més autoritari. Un indignats intenten aferrar el broker o a qualsevol que se li assembli; una noia substitueix la monitora d’aerobic de cos perfecte i obliga tothom a marcar el pas; una periodista va preguntant pels esdeveniments i surt en directe per les pantalles; els que no porten mòbil són obligats a estirar-se de panxa a terra i abaixar el cap (per seguretat) i els passen un corró per sobre, com si els esclafessin…

murs

Al final de l’espectacle, una melodia comença a sonar en alguns mòbils, no en tots. Els uns comencen abans, els altres una mica més tard, i finalment s’imposa al conjunt dels quatre espais. I aquesta és la segona genialitat, la que ja no ve de la fórmula Fura: l’ús dels smartphones pot arribar a ser inquietant. Al llarg de la funció, els espectadors rebien instruccions a través de l’aplicació: “feu un crit”, “crideu MURS”, “xoqueu-la amb el del costat”, etc., que provocava efectes divertits però no especialment sorprenents. Formava part del procés d’alienació inicial. Més tard, uns aparells es tenyien d’un color i uns altres d’un altre, aparentment perquè sí, la qual cosa possibilitava endreçar el públic per colors. En moments puntuals, alguns aparells sonaven o s’encenia la llanterna. Servien per interactuar: jugant a apostar a El Dorado, enviant fotos amb les quals es formava el tetris o missatges que després apareixien en pantalla, però en tot moment el control remot sobre l’aparell era absolut. La manipulació era absoluta, exercida des d’una torre fosca, opaca a ulls de tothom tot i ser el centre de l’espai, un poder sobre la tecnologia amagat rere els aparents líders de cada àmbit i les informacions de les pantalles.

murs

Etiquetas: , , ,