Si hem de parlar d’espectacles que utilitzen la força simbòlica dels objectes dels que s’han pogut veure fins ara al Festival Grec de Barcelona 2014, no podem deixar de banda Disbarat!, de Cacophonic Pictures. Rere aquesta companyia hi ha Karl Stets, acròbata danès instal·lat a Barcelona de fa anys i que ja ens ha obsequiat amb muntatges remarcabilíssims com Cuerdo (2010) o Plecs (Companyia Enfila’t, també 2010). A Disbarat!, coproduït pel Grec – Festival de Barcelona, l’acrobàcia queda sotmesa a la interpretació musical d’una orquestra de l’absurd. Perquè és la música, el concert, el que compon la dramatúrgia de l’espectacle.

disbarat

Foto: Lucía Herrero.

Al llarg d’una hora, els músics-acròbates despleguen situacions inesperades que es generen de l’ús objectual dels instruments. Així, és possible que el teclat del piano esdevingui un animal que surt del seu lloc, s’escapa febrilment per l’escenari i destarota els músics. O bé —i aquest és un dels moments més brillants— que a un violoncel li creixin braços i prengui el lloc de la violoncel·lista dins la seva pròpia gavardina, de manera que es converteixi en un instrument humanoide que es toca sol.

disbarat

Foto: Lucía Herrero.

Hi ha, a més a més, una violència creixent dins de l’espectacle que es barreja amb una comicitat destructora de tot sentit. Disbarat!, d’encuny surrealista, no vol dir res, però sí que teixeix una xarxa d’imatges que recolzen les accions de l’escenari, les cristal·litzen, i per tant provoquen una emoció absolutament autèntica. La violència al mig del divertimento, per exemple, l’aire fellinià d’algunes escenes, l’ombra d’un músic projectada per guanyar protagonisme, les sabates penjant cap al final de l’espectacle (objecte-símbol) i el piano tocant sol fan augmentar, sota l’excés d’homes orquestra i moviment, la idea d’absència, de buit, fins i tot de mort.

Etiquetas: , , , ,