Es pot veure aquests dies al teatre La Seca de Barcelona un curiós i molt interessant espectacle de Pere Hosta sobre el món dels ocells. Amb direcció de Manel Trias, dramatúrgia de Jordi Palet, audiovisuals de Isaki Lacuesta, i música i espai sonor de Pep Pascual, l’obra situa el treball de clown sobre el que es basa Pere Hosta als límits del gènere, amb un fort component visual i un pes considerable de la música.

Pàjaru, de Pere Hosta

La mateixa figura de l’únic actor que està en escena, en Pere Hosta, escapa de la imatge típica del clown sense però abandonar-la. No porta el clàssic nas de pallasso vermell i rodó, però sí que porta un nas postís que simplement té la forma de nas. Igualment, el seu registre d’actuació i de gestualitat oscil·la entre el que podria ser el clown, el mim, el nen i el boig que es creu ocell. I és que tota l’obra gira a l’entorn del tema dels ocells, amb el que l’actor se sent íntimament identificat. L’obra podria fins i tot esdevenir una classe, iconoclasta, això sí, d’ornitologia, si no fos perquè els autors han volgut destacar sobretot l’aspecte subjectiu de la identificació del personatge amb el Bower Bird, un ocell d’Austràlia doctorat en seducció.

Pàjaru, de Pere Hosta

L’espectacle, per tant, oscil·la entre el teatre, el clown i la conferència acadèmica, establint com a lligam el principi d’ingenuïtat que mostra a tothora el personatge. Una ingenuïtat que situa als límits la relació de l’actor amb el públic, en obligar a aquest a situar-se en el mateix nivell d’ingenuïtat per poder entrar en l’obra. Un estat d’esperit que les nostres societats més aviat rebutgen o en tot cas tendeixen a no prioritzar. D’aquí el repte de l’actor, que cada nit s’ha de guanyar el públic, situant-lo en aquest ‘nivell zero’ de percepció teatral perquè la comunicació i el ritus s’estableixin.

Per aconseguir-ho, Pere Hosta s’ha envoltat d’un llenguatge escènic complex que inclou un bon joc de llums (obra de Nani Valls), la recomposició constant de l’espai escènic a través de diferents composicions amb els objectes i elements diversos de caire ornitològic, una càmera de vídeo instal·lada en una gàbia d’ocell, i la projecció d’imatges en una pantalla i, a partir d’un moment determinat, sobre una cortina que ocupa el fons de l’escenari. Igualment ha comptat amb la sempre impecable i suggestiva música de Pep Pascual, que omple l’espai amb oportunes i subtils pinzellades sonores. Es nota la mà del dramaturg Jordi Palet i la seva experiència en la composició plàstica de l’escena, de manera que la seva feina en aquesta obra m’ha recordat la feta en l’espectacle Equilibristes, que també busca situar l’actor en els límits de diversos gèneres, tot composant una suggestiva plàstica de l’espai.

Pàjaru, de Pere Hosta

A destacar la ‘Cançó del Pàjaru’, de Carles Cors, que Pere Hosta interpreta amb un gran domini de l’escena vestit de showman, una transformació del personatge vers nous registres que aixeca l’obra ja en l’última part per conduir-la a la seva fi.

Pàjaru, de Pere Hosta

Un espectacle, el d’Hosta, ben conduit per l’experta direcció de Manel Trias, que hauríem de situar en aquestes zones bellugadisses i frontereres que hi ha entre les arts i les ciències. I la veritat és que l’obra em va despertar les ganes de saber més sobre els ocells, de manera que no m’hauria molestat que l’actor s’hagués entretingut més en el seu registre de ‘professor sonat’, amb pissarra inclosa, i amb imatges i dades pertinents sobre les curiositats d’aquests companys del Regne Animal que volen. Potser l’espectacle s’hauria allargat massa, però jo n’hagués sortit encara més satisfet.

Etiquetas: , , ,