S’estrena aquests dies un nou espectacle de Xavi Bobés, de la companyia Playground (veure aquí articles a Putxinel·li), dins del Grec 2015. La singularitat del cas, però, és que la representació es realitza únicament per a 5 espectadors, la qual transcorre en una petita habitació del Mercat de les Flors adequada per a l’ocasió. Un espectacle-experiència que després de veure’l ahir, no podem més que pensar que es tracta d’una de les perles més llamineres i exquisides d’aquest Grec.

Museu Marés
Collage d’imatges. Museu Marés de Barcelona.

S’ha de dir, però, que els qui el vulguin veure hauran d’esperar al TNT d’octubre a Terrassa, perquè per a aquest mes de Grec, les entrades ja estan totes exhaurides.

És difícil definir aquest tipus d’espectacle. No només perquè no seria bo desvelar les seves entranyes, sinó perquè s’escapa a una catalogació fàcil. Posats a voler-lo definir amb algun tipus de fórmula, el podríem titllar de ‘teatre de taula camilla’, una denominació que ens remet a la intimitat familiar de les cases fredes d’abans, quan la família s’ajuntava a l’entorn del braser per tenir ben calentets els peus. També ens remet a un viatge en el temps, ja que aquest tipus de taula pertany ben bé a una altra època. I també fa referència a un espai on es solien invocar els esperits, a l’entorn de la taula rodona i a través de la mèdium de torn, amb preguntes, foscor, silencis i aparicions.

Museu Marés
Rellotges. Museu Marés de Barcelona.

I realment ens trobem davant d’un espectacle que per les seves característiques esdevé un ritus en el que l’oficiant, en Xavi Bobés, ocupa el paper de mèdium. Un mèdium, però, de nova volada, ja que en comptes d’invocar esperits, que també els invoca, el que fa és invocar Temps, convertit en un mag que no manipula cartes, monedes o boles, sinó els anys, anant endavant i endarrere amb una facilitat de demiürg amb estil de  crupier.

Es reparteix una sort, sí, marcada per la història, la qual és però la fèrria cotilla del pas del temps, una cotilla feta d’imatges amb blanc i negre, fixades pels clics de milions de càmeres fotogràfiques. Imatges congelades i farcides de memòries, que obren espais buits del passat. Hi ha una mirada malenconiosa i crítica alhora, quasi de ràbia envers unes èpoques que van deixar només souvenirs i fotografies mortes, clixés de comportaments estereotipats.

Museu Marés
Museu Marés.

Ja només en començar l’obra, els espectadors-convidats es fan una fotografia amb l’oficiant, fixant per sempre el grup humà decidit a viatjar en el temps. D’aquesta manera, desenes d’anys més tard, potser algun terraqui trobi aquesta imatge perduda en una caixa de cartró d’algun brocanter als futurs Encants de la ciutat -o potser en algun banc d’imatges en l’infinit del Google de torn-, sense endevinar que la seva troballa tanca un bucle temporal invisible però real, marcat pels imponderables de la Història i el pas dels dies…

Museu Marés
Museu Marés.

En aquest acordió del temps, sonen músiques antigues i les llums generen ombres. El segle XX passa marcant el pas de l’oca, un segle de masses i morts anònimes, de misèries institucionalitzades. L’actor-autor en pesca les memòries al vol i les posa sobre la taula. Personatges importants i figures anònimes. La Història i les històries. El passat íntim i plural de cadascú. Memòries  de milions de coses que no s’han d’oblidar.

Etiquetas: , , , , ,