Article de Damià Barbany.   2013 és l’any Espriu, nascut a Santa Coloma de Farnes el 1913. A destacar entre les diverses activitats commemoratives: “Espriu, transparent“, una extensa i ben documentada biografia transitant per la vida i obra del poeta. Editada per Proa i escrita per Agustí Pons. Fins allà on sap el que ara escriu…, no consta que al llarg d’aquest any de centenari, es pugui veure damunt els escenaris una nova posada en escena de Primera història d’Esther, improvisació per a titelles. Probablement la peça teatral èpica ( inspirada en el tema bíblic d’Esther)  més i millor representada del poeta de Sinera, en l’àmbit de l’escena professional catalana.

El suggestiu subtítol : improvisació per a titelles, és la causa i efecte que atorga al text d’Espriu, tenir espai  i opinió en aquesta revista especialitzada.

Salvador Espriu
Salvador Espriu ·”Primera Història d’Esther” Improvisació per a titelles. Barcelona: Ed. Aymà, 1948. Col·lecció Literària Aymà, 4. Imatge extreta del blog de la historiadora Inés Padrosa Gorgot.

Jordi Sarsanedas, presenta, amb caràcter d’estrena absoluta, un muntatge de Primera història d’Esther, improvisació per a titelles,  l’any 1957 , en funció única al Palau de la Música.

L’any 1962, pràcticament el mateix muntatge,  es pot veure al Teatre Romea, formant part de la programació del V Cicle de Teatre Llatí. Ara, la direcció va signada  per Ricard Salvat.

Salvador Espriu

Fotografia d’Andreu Basté. Primera història d’Esther / dirigida per Ricard Salvat, companyia: Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG). Teatre Romea, 27 d’octubre 1962. Fons del MAE (Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre)

Precedint aquesta estrena, l’obra, que havia estat escrita el 1948,  ja ha estat entronitzada, amb criteri unànime, com un mite de la llengua catalana moderna i com a tal de la identitat i l’existència supervivent del poble català. Les adverses circumstàncies polítiques atorgaven, sense la més mínima fissura, un valor excepcional al text de Salvador Espriu. Però no ens trobem pas davant d’un text maniqueista. La qualitat indiscutible del poeta, reparteix per un igual critica i ironia sobre la força abusiva dels vencedors, els personatges dels perses,  com també sobre el conformisme servil dels vençuts, els personatges dels jueus.  I al respecte, la posada en escena de Ricard Salvat, servida seguint el patronatge del canon brechtià, resultava eficaç, ben orientada al servei del text i parant aquella atenció que el director va considerar oportuna,  al subtítol improvisació per a titelles.

Salvador Espriu
Fotografia d’Andreu Basté. Primera història d’Esther / dirigida per Ricard Salvat, companyia: Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG). Teatre Romea, 27 d’octubre 1962. Fons del MAE (Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre)

Subtítol aquest , adreçat a una possible solució formal al servei de la dramatúrgia que proposa Espriu, i que situa, mitjançant el recurs del teatre dins el teatre, els personatges dels perses en el context d’una representació de titelles, contemplats aquests  “ninots” per un tercer element de la dramatúrgia, conformat per la gent del poble que assisteixen a l’esmentada representació.

Els perses de Salvat s’inscriuen en una interpretació grotesca, esperpèntica, amb trets i aparença  de personatge titella, característica que també recolza el concepte de vestuari;   però són interpretats per actors de carn i os. L’opció de Salvat, del tot lícita i sense voler abocar-hi aquí cap intenció qüestionadora, prescindeix d’agafar-se el subtítol improvisació per a titelles, al peu de la lletra.

El 1963, l’espectacle de Ricard Salvat es torna a veure a la Cúpula del Coliseum. Se’n fan posteriors reposicions, a destacar el viatge a França, participant en el Festival de Teatre de Nancy, l’any 1968.

L’any 1982, Primera història d’Esther, improvisació per a titelles, torna a visitar el Teatre Romea, en aquesta ocasió en un muntatge del Teatre Lliure, en coproducció amb el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, escenografia i vestuari de Fabià Puigserver i direcció de Lluís Pasqual.

El tàndem Puigserver-Pasqual orienta la posada en escena en una plàstica escènica  i un estil interpretatiu de realisme poètic, tot amarat per una atmosfera de costa mediterrània evocada, de poble a ran de mar que ens transporta a l’Arenys o al Sinera de Salvador Espriu. Una transportació, habilitat subtil i delicada de director i escenògraf, que defuig qualsevol costumisme pintoresc. Aquí rau el quid de la proposta, un escenari i un espectacle nítids, de bellesa i lluminositat diamantina, que cedeixen lloc i protagonisme a la poderosa i monumental paraula d’Espriu.

Història d'Esther al Teatre Lliure

Fotografia Ros Ribas. Un nou muntatge de la peça teatral d’Espriu torna, vint anys després, a l’escenari del Romea. Producció Centre Dramàtic de la Generalitat i Teatre Lliure. Escenografia Fabià Puigserver. Direcció Lluís Pasqual.  

Els del Lliure, al igual que havia fet Salvat, defugen, perfectament en el seu dret, la possibilitat de seguir al cent per cent el subtítol de improvisació per a titelles. Un subtítol que sembla tenir continuïtat estimuladora en un altre suggeriment de l’autor : “imagina els trucs escenogràfics que més et convinguin”.

Fabià Puigserver, s’inventa però, un magnífic referent titellaire, consistent en convertir les barbes dels personatges dels perses , en  complements tèxtils de passamaneria. Adorna els mentons dels vencedors amb serrells de cortinatge. L’efecte estètic és tan eficaç com ho és la dialèctica que suggereix : amb les barbes de serrell de cortina,  aquells personatges es fan més hieràtics, més falsos, més ampul·losos, en definitiva, propers a aquella estètica apuntada pel subtítol. I encara una ironia més amb estètica titellaire : el rei de Susa apareix a l’escenari damunt d’un cavall de cartró, un d’aquells cavall-titella (amb capacitat de moviment, mitjançant el manipulador titellaire que el munta) pertanyents al folklore menorquí que els anomena “cavallets de Menorca”.

El 2007, el Teatre Nacional de Catalunya programa Primera història d’Esther, improvisació per a titelles. Malgrat el compromís que representa posar en escena una obra que és tot un emblema de la cultura catalana, el TNC no es cobreix les espatlles encarregant la posada en escena a un director històric, sinó que diposita la majúscula  responsabilitat  en un director jove : Oriol Broggi.

Salvador Espriu
Fotografia de Teresa Miró corresponent al muntatge del TNC dirigit per Oriol Broggi el 2007, amb marionetes de Martí Doy manipulades per Jordi i Pep Farrés.

A diferència dels seus antecessors, Broggi para més  atenció en el subtítol, i es llança, amb gosadia, a una certa aventura titellaire. Ho fa agafat de la mà amb experts, el recolzen l’experimentat constructor de titelles Martí Doy, i  els també experimentats manipuladors germans Jordi i Pep Farrés.

Salvador Espriu
Fotografia de Teresa Miró corresponent al muntatge del TNC dirigit per Oriol Broggi el 2007, amb marionetes de Martí Doy manipulades per Jordi i Pep Farrés.

Ambdós germans manipuladors són els encarregats de moure el gran titella que representa el personatge del rei de Susa. Un titella construït a escala humana i d’aparença inquietant i poderosa damunt l’escenari. Hi ha més món titelles en aquest  espectacle d’Oriol Broggi, ja  que els personatges dels perses tan aviat són representats ( segons una o altra escena) per titelles de guant o de tija, o bé per actors de carn i os que es mouen i gesticulen amb una ben treballada codificació gestual de titelles. També l’espai del teatrí  on la dramatúrgia d’Espriu situa l’acció d’aquests personatges titella, té una presència més visual i definida si la comparem amb la dels  anteriors espectacles de Salvat i Pasqual.

Si la posada en escena de Salvat era barroca, brechtiana i precisa, i la de Pasqual sintetitzada, càlida i poètica, la de Broggi resultava expressiva, trepidant, imaginativa.

Ara, potser toca un director teatral que vagi més enllà, que aposti  perquè els personatges d’Espriu siguin, en la seva totalitat , interpretats per titelles.

Fins i tot, no deixaria de ser un pas més en la necessària  creació sense límits, l’associació entre un director de teatre encarregat de les veus i la paraula, i un director de titelles encarregat del gest i moviment dels ninots. Una feina bicèfala per a convertir l’expressivitat escènica de Primera història d’Esther , amb els seus mons de Susa, integrat per perses i jueus; i Sinera, integrat per personatges populars, en un espectacle inscrit en la categoria del teatre de titelles.


Nota de Putxinel·li

Després de publicar aquest article, hem rebut del MAE de  l’Institut del Teatre la següent nota anunciant una guia dels espectacles sobre textos de Salvador Espriu, que pensem pot interessar al lector:

“Des del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) celebrem l’Any Espriu 2012-2013, que commemora  els 100 anys del naixement de Salvador Espriu, escriptor, poeta i dramaturg, amb la realització d’una guia temàtica que fa un recorregut pels espectacles relacionats amb l’obra dramàtica d’aquest autor com Antígona, Gent de Sinera, Primera història d’Esther, Ronda de mort a Sinera i Una altra Fedra, si us plau, i també amb la seva obra poètica, com La Pell de brau.

Cada apartat del la guia correspon a un espectacle, i conté la fitxa artística, les seves dates de representació i una selecció de documents relacionats que pertanyen a les nostres col·leccions d’arxiu i museu i/o que es troben referenciats a les nostres bases de dades d’espectacle.

Podeu consultar la guia a http://www.cdmae.cat/ca/biblioteca-i-arxiu/guies-tematiques/guia-salvador-espriu. ”