(Sira Aymerich i la figura del seu doble. Foto Jordi Play.)

Va arrencar el dimecres 6 de novembre la tercera edició de l’IF Barcelona, el festival de teatre visual, de figures i de titelles de Catalunya, dedicat aquest any al tema ‘Figura i Cos’. I ho va fer allà on va néixer el Festival l’any 2015, a l’Art Santa Mònica, com una proposta associada a l’exposició ‘Figures del Desdoblament’.

Exposició dels 5 anys de l’IF Foto Jordi Play.

Amb direcció artística de Jordi Alomar, l’If Barcelona es postula com una Biennal que cada dos anys pretén impulsar diversos projectes de creació en el terreny del teatre visual i de figures, posant l’èmfasi en els espais limítrofs on el vell gènere dels titelles li agrada hibridar-se amb altres llenguatges i arts escèniques. Una proposta de risc per potenciar la creativitat del sector que tanmateix busca el seu arrelament en les grans tradicions titellaires pròpies i d’arreu del món. En l’edició de 2017 van ser els Pupi de Sicília, aquest any són els Bonecos de Santo Aleixo, una joia que perviu a la ciutat portuguesa d’Évora.

Inauguració de l’exposició 5 anys de l’IF Barcelona.

Jordi Alomar va inaugurar el Festival amb l’obertura de l’exposició que es pot veure aquests dies al segon pis de l’Arts Santa Mònica, sobre els primers 5 anys del Festival, amb algunes de les imatges, títols i textos que s’hi han generat. Va presentar per això tot l’equip de producció, amb la recent incorporació del titellaire Eudald Farré en l’equip a més de Sara Serrano i Christian Betanzos en la producció. Va explicar els diferents espais on té lloc l’IF, com són l’Institut del Teatre, la Sala Hiroshima, l’Estruch de Sabadell, i l’extensió a Santa Coloma de Gramenet, en els espais Can Sisteré, el Teatre Josep Maria de Sagarra i l’Auditori can Roig i Torres.

Jordi Alomar presenta el Festival. A la seva dreta, Christian Betanzos, a la seva esquerre, Sara Serrano i Eudald Ferré. Foto Jordi Play.

Acte seguit, va presentar a Pep Aymerich i a la seva filla, la jove ballarina Sira, creadors i protagonistes junt amb el músic i violoncel·lista Marc Alomar, de l’espectacle inaugural titulat El lloc? De ser nosaltres. Un espectacle que es va poder veure a la magnífica sala del segon pis de l’Arts Santa Mònica recentment restaurada.

El lloc? De ser nosaltres, de Pep y Sira Aymerich.

Hi havia expectació per veure el treball d’aquest heterodox creador gironí, fuster ebenista de professió i reconegut performer, en una proposta en la que vida i art s’ajunten a l’entorn de la relació pare/filla dels seus dos intèrprets.

Parts de les marionetes abans de ser encaixades. Foto Jordi Play.

En efecte, els dos protagonistes de l’obra són en Pep Aymerich i la seva filla Sira, jove ballarina en els inicis de la seva carrera escènica, els quals s’han plantejat el tema del doble i de l’alteritat posant en escena la seva relació amb dues marionetes de fusta de mida natural, còpies nues exactes de pare i filla. Una relació de desdoblament que es multiplicava en la confrontació de tots els subjectes posats en joc, humans i de fusta, els quals transitaven constantment en la seva doble relació de subjecte/objecte, de pare i filla, d’home i dona, de gran i de jove, de carn i de fusta, de cos i figura.

Sira Aymerich i el seu doble. Foto Jordi Play.

Al costat d’ells, Marc Alomar amb els seus dos violoncels i una viola antiga construïda pel mateix Pep Aymerich, va posar l’element sonor, amb peces composades ex professo per Xavier Carbonell i algunes de Joham Sebastian Bach. Una interpretació excepcional ja que Alomar feia ‘parlar’ els seus instruments, posant la paraula que no hi havia en l’obra representada, un llenguatge de notes ronques, com si fos la fusta qui parlés amb una codificació secreta dels seus grinyols i cruixits, amb un domini de l’arc que s’ajustava a la perfecció als ritmes conceptuals de l’acció dels cossos i els seus dobles. Semblava que en Marc Alomar s’hagués convertí també en titellaire, amb una potent presència quasi bé el·líptica darrere dels instruments, mentre alhora es coordinava amb els moviments escènics sense haver de desviar la mirada, a través d’una comunicació tàctil creuant l’espai.

Pep Aymerich, la seva figura doble i Marc Alomar en segon pla. Foto Jordi Play.

La representació es podria qualificar com un ‘tractat escènic sobre el desdoblament’, entès des de la particular subjectivitat dels dos intèrprets, per descomptat (ja que en aquesta disciplina, cada persona és diferent). Desconec en profunditat el llenguatge de la dansa, però em va semblar el treball de Sira Aymerich plenament ajustat a allò que es volia aconseguir. Va ser la seva una gestualitat recargolada que gira sobre sí mateixa buscant la giragonsa de la interrogació, en la que la poderosa expressió facial i la mirada marcaven el ritme de la seva relació amb la marioneta que era el seu doble. Mirada de sorpresa, de curiositat i alhora de patiment, quan et veus obligat a enfrontar-te amb tu mateixa, d’incomprensió i de necessitat, tots aquests matisos van ser el fil conductor del seu encontre amb l’alteritat, un joc de batalla i junció, de rebuig i aplegament.

Foto Jordi Play.

Per l’altre costat, Pep Aymerich va començar la seva acció acoblant els diferents trossos de fusta que romanien dispersos per l’escenari. Ell és el constructor de totes les criatures posades en joc: les dues marionetes de fusta, una d’elles rèplica de la seva filla, i aquesta, construcció també seva fruit de la voluntat reproductora però alhora corol·lari d’un temps que ja no és el seu, amb la llibertat que dóna aquest temps viscut com a propi. Una relació paterna filial lligada per una soldadura encara ferma però que s’estira en la recerca d’espai, que mira i busca ja altres horitzons, els propis d’una filla de 19 anys.

L’acoblament dels fragments dels cossos de fusta de les dues marionetes va mostrar la mestria de l’ebenista-titellaire Aymerich, capaç de crear unes figures articulades que s’ajunten i es separen amb la simplicitat de l’obra perfecte. Una fusta que mostra la noblesa i suavitat de la seva textura, feta per encarnar els dobles de pare i filla.

Les dues màscares. Foto Jordi Play.

La relació de Pep Aymerich amb el seu doble és del tot diferent a la que té la seva filla. Distant i estàtica, de respecte i de profunda circumspecció envers allò que ha fet i mou, també d’inèpcia i d’interrogació, de qui intenta comprendre’s sense aconseguir-ho massa, enroscant-se en la figura que el representa. Potser el moment més potent i d’impacte va ser quan el titellaire, posat al costat del seu doble, intenta parlar i no pot, impotent o conscient de que no hi ha res a dir, de que les paraules no serveixen per a aquesta experiència, sobretot quan es té ja una certa edat. A diferència de la seva filla Sira, que en una de les coreografies d’emparellament amb la seva marioneta doble, s’interroga en veu alta ‘Qui sóc, què  som, on som…?’, obligada per l’edat i la prescripció escolar a parlar.

També interessants i plens de dramàtica ambigüitat van ser els moments de relació directe de pare i filla, en un cos a cos entre el judo i la dansa, on s’expressaven els múltiples matisos de la relació. I molt expressiu em va semblar el moment en què Sira apareix amb dues màscares, una davant el rostre i l’altra darrere. La dualitat encarnada ara en una mateixa persona, exercici que va resoldre amb un enorme domini del cos i de l’expressió gestual, i que va aconseguir la inquietant figura de ser dos en un.

Foto Jordi Play.

Es pot dir que la representació va esgotar totes les possibilitats de relació entre quatre, i que el desdoblament es va mostrar des de la distància elegant de l’art i del gest estudiat, sense deixar que la psicologia i les emocions florissin i omplissin tot l’espai de la representació, un terreny propici a aquests desbordaments. En aquest sentit, la representació no va sortir dels marges estrictes de la performance artística i d’una exigència perceptiva centrada en l’atenció quietista de la sensibilitat, capaç de deixar-se seduir més per les ‘textures’ de les  imatges amb tots els seus matisos sensibles i conceptuals, que pels elements teatrals més proclius a la narrativa i a la lògica dramatúrgica de les emocions.

Una experiència que resumeix d’una manera succinta i des de la mirada contemplativa de l’art visual i de la dansa, els secrets més íntims del teatre de marionetes, sense defugir la implicació vital dels artistes-intèrprets, que posen en directe la ‘seva carn a la graella’, convertint l’acció teatral en una catarsi de desdoblament i profunda reflexió filosòfica -d’una filosofia de les personals de saló que van a l’essencial, que solen ser les més interessants quan es posen en un escenari.

Un exemple preciós de com el món dels titelles es converteix en un perfecte camp d’exploració, on els diferents llenguatges escènics i artístics juguen a hibridar-se en les regions més limítrofes i profundes del gènere.

Etiquetas: , , , , , ,