Fa temps que teníem pendent parlar d’aquesta escola que des de l’any 2000 ensenya a Barcelona l’art dels titelles, sota la direcció de l’argentina Mónica Pes i amb la col·laboració de diversos professors que al llarg dels anys s’han sumat al projecte. Una escola que actualment comparteix espai amb la Societat Cooperativa Catalana Limitada La Formiga Martinenca, seu de diferents activitats culturals, entre les que destaca el Grup d’Esperanto Aüroro, el més antic de l’Estat.
Taula del cafè de La Formiga Martinenca.
Foto de Elena Gracia Comas
Titerearte es constituex en escola l’any 2003 quan un equip de professors comença a programar l’actual Formació Interdisciplinària del Titellaire (FIT), que centra l’ensenyament de la casa. Mónica Pes, una titellaire de llarga experiència que va aprendre a Buenos Aires amb mestres reputats d’aquesta ciutat, és l’encarregada de dirigir aquest programa que busca sobretot l’aprenentatge en els diferents aspectes de l’expressió física, la plàstica i les diverses tècniques de manipulació existents. Un programa que en aquests moments es troba en fase de preparació.
Entrevista a Mónica Pes
Li pregunto a Mónica Pes quines han estat les dificultats per iniciar el seu projecte a Barcelona.
– Una gran dificultat ha estat que no hi haguessin antecedents. Cert que l’Institut del Teatre donava una formació que en aquell moment era una assignatura optativa, però pel que jo vaig saber no hi havia cap projecte amb les característiques com el nostre. Alguna de les escoles de teatre també comptaven amb algun company titellaire per realitzar algun monogràfic. I per descomptat hi havia el taller de Pepe Otal, però ell sempre deia que el seu espai era un taller obert i no una escola.
És a dir, no tenies competència…
– No, però que no hi haguessin escoles de teatre de titelles es tornava en contra pel desconeixement que hi havia en la possibilitat de que n’hi hagués. I l’altra gran dificultat va ser i segueix sent la manca de suport econòmic (perquè l’alumnat no assumeixi tot el cost de la seva formació). A afegir la manca de valoració del nostre art com a tal per part de les institucions, dels mitjans de comunicació, dels professionals d’altres disciplines teatrals, i fins i tot el reconeixement per part dels companys titellaires. M’agradaria aclarir que quan l’any 2000 vam iniciar TITEREARTE, el vaig concebre com un centre de formació, d’investigació i de difusió del Teatre de titelles. No tenia la idea d’escola. La idea d’aquell moment era realitzar diferents cursos monogràfics de titelles i d’altres disciplines artístiques. Davant la demanda dels alumnes, sumada a la meva experiència per haver-me format a l’Escola del Sant Martin de Buenos Aires, i empesos per la Conselleria de Cultura de Madrid que m’encoratjava a formar una escola, sorgeix la iniciativa amb alguns dels professors de programar el que acabaria anomenant-se Formació Interdisciplinària del Titellaire/a (FIT).
I això quan va començar?
– Va ser el 2003, quan s’inicia la selecció professional de diferents disciplines artístiques per conformar l’Equip de Professors de la Formació Interdisciplinària del Titellaire/a. A alguns els coneixia per la seva trajectòria. A altres els vaig conèixer a partir de les entrevistes i dels seus currículums. Vam realitzar diverses trobades perquè descobrissin la concepció de “titella” que teníem a TITEREARTE. És a partir de 2004 quan comencem a sentir-nos escola, a partir de la Formació de dos anys, el seu programa interdisciplinari realitzat per l’equip i els resultats obtinguts.
Consideres que el teu projecte està en vies de consolidació ara que es troba a la Formiga Martinenca?
– Quan va començar la crisi, vam haver de deixar el local de lloguer que teníem. Seguírem funcionant un any en diferents centres però era molt important trobar un espai fixe per continuar amb la FIT, els cursos per a educadors i la investigació i realització de nous projectes. Des de l’Ajuntament de Barcelona, ens van donar l’oportunitat de conèixer a la gent de la Formiga Martinenca a la qual li presentem el projecte i amb els que assumim el compromís de realitzar activitats i espectacles per a públic familiar. Amb la sala polivalent, el teatre i la cafeteria, és un espai molt acollidor per realitzar el nostre projecte. En aquest sentit, estem molt contents i agraïts a la gent de la Formiga Martinenca. Em preguntes si el projecte està consolidat, “… caminant no hi ha camí, es fa camí al caminar …” El projecte segueix en procés de creixement, segueix necessitant suport de les institucions per aconseguir tots els seus objectius, reconeixement dels companys del sector i suport dels mitjans de comunicació perquè els joves amb inquietuds artístiques “titellaires”, sàpiguen que tenim un projecte en el qual poden participar. Llavors sí podrem parlar de consolidació del projecte TITEREARTE.
¿Què necessitaries o quines serien les teves necessitats i desitjos per assolir els objectius del teu projecte d’escola?
– Necessitaríem suport real i concret de les institucions. La Formació de 2 anys té un pressupost que els alumnes actualment no poden assumir. Aquest any només teníem 7 interessats per als 2 torns previstos, matí i tarda-nit. En no poder assumir-la, no l’hem pogut dur a terme. Si demanem una subvenció a Cultura, ens responen que la demanem als d’Educació perquè és ensenyament, Si anem a Educació, ens envien a Cultura perquè és artística, si es presenta a Educació Artística, ens envien a l’Institut del Teatre, ….. La màxima dificultat està en el desconeixement de les institucions primer, i del públic després, que un titellaire professional actualment necessita una formació que li permeti fusionar el seu art amb altres disciplines. El públic d’avui és molt diferent al públic del segle passat i ens hem d’adaptar professionalment als canvis. Per ser professional d’una disciplina artística cal formar-se, com ho fa un músic, un actor o un ballarí. I nosaltres els que ja venim del segle passat fent teatre d’objectes, també hem de seguir evolucionant, sinó aquest art cada dia perd oportunitats davant del públic primer i davant les institucions després.
Què pots dir-me de l’espectacle que acabeu de presentar? És part d’un treball de l’Escola?
– El projecte Carbassa no és un treball d’escola, és a dir no és un treball de final de curs. Carbassa és el primer espectacle (hi ha un segon en procés) d’un grup estable de titellaires, és per tant un projecte professional. L’equip està compost per alumnes, ex-alumnes, titellaires seleccionats en un càsting, i amb la col·laboració de professors de la FIT. Realitzarem funcions periòdicament a la nostra seu del carrer Mallorca, complint així amb el compromís assumit amb la Formiga Martinenca, sense deixar de participar en festivals o d’acceptar invitacions i programacions en altres sales.
Carbassa
L’espectacle Carbassa mostra les dificultats d’un jove matrimoni de ratolins, Tulí i Tulina, per establir una llar pròspera, amb família inclosa. La proposta parteix d’una interessant divisió del castellet en dos espais que seran també els que centren l’obra: la casa dels recent casats a l’esquerra, i un camp a la dreta, allà on Tulí es guanyarà la vida treballant per a un propietari representat per un porquet, que l’explota i l’enganya. Concretament li diu que pagarà la seva feina donant-li unes llavors de carbassa perquè les planti i es quedi amb totes les que creixin. Un impossible, ja que en aquelles terres sembla ser que creix de tot menys els fruits de les Cucurbites, nom amb el que es coneix la planta que fa carbasses. Gràcies, però, a l’ajuda de la guineu, que es fa amiga de Tulí i sap els secrets del creixement de les carbasses, finalment l’heroi ratolí se’n podrà emportar un bon exemplar, no sense abans demanar l’ajuda del públic, necessària per vèncer a l’impresentable porquet propietari i explotador del ratolí Tulí.
Com es pot veure, és una d’aquestes obres en la que tots els personatges estan representats per animals: ratolins els protagonistes, un porc el propietari explotador, una guineu la bona amiga selvàtica, un gos el doctor que ve a visitar a la Tulina, i gossos també el policia i el jutge. Quant a l’advocat, està representat per un corb. Un recurs molt útil per establir ja d’entrada els trets psicològics de cada personatge, definits pels perfils més o menys exagerats de cada espècie animal representada.
L’obra, encara en fase de rodatge, va mostrar l’ofici de la directora, bona coneixedora dels titelles de guant fets d’escuma, de roba i amb un gran desplegament de colors, que ha optat per presentar uns espais delimitats per una eficaç doble escenografia: la de l’interior de la casa, amb elements que recorden els interiors casolans de joguina, amb les seves vaixelles miniatura, cadires, sofàs, quadres, finestres…; i l’escenografia exterior del camp on en Tulí i el propietari explotador porquet viuen les seves trifulgues. Aquesta divisió del castellet en dos espais és l’encarregada d’estructurar la dramatúrgia de l’obra, el ritme de la qual ve marcat pel successiu ús de l’un i de l’altre.
Carbassa busca despertar l’empatia del públic envers la natura, les bones intencions, l’amistat i l’esperit treballador, tot destacant l’abús de poder del propietari porquet, que té el rol de dolent de la història. Per sort, aquest acaba vençut per l’honradesa i la tossuderia d’en Tulí, amb l’ajuda del públic i del seu amic la guineu. A destacar l’acurada manipulació dels titelles i el bon joc de veus dels tres intèrpret, que van saber caracteritzar molt bé a cada personatge.
Carbassa està interpretada per Inés Alarcón González, Elena Díez Villagrasa i Ramón Pascual Barrios. Ha participat també Roger Casas de Matos. Els titelles están construïts per Mónica Pes Coca, Daniel Libkind i Montserrat Ribas, i l’escenografia per Gustavo Brito, Mónica Pes Coca i Daniel Libkind. L’obra es podrà veure a La Formiga Martinenca encara el proper cap de semana. Per a més informació de Titerearte, cliqueu aquí.