Durant dos caps de setmana, un nou Putxinel·li ideat per Toni Rumbau, i construit per Marga Carbonell, es presentarà al públic al petit teatret de La Puntual. L’espectacle, titulat “Follies de Putxinel·li”, recull algunes rutines de Toni Rumbau que ja havien sortit en altres obres, adaptades ara a la nova cara d’aquest personatge i a la seva parella en l’escenari, la Cristeta. Els altres personatges són el Dimoni, el Gos i el Policia.
Aquest espectacle s’nscriu en la recerca que està duent a terme el titellaire i escriptor Toni Rumbau sobre el personatge i l’arquetip de Putxinel·li, que ara ha volgut trobar en un nou rostre i, per tant, en una nova personalitat. Diu Toni Rumbau sobre el seu nou titella:
“No ens han quedat masses cares del personatge típicament català que correspon al Titella, al Pericu o al Putxinel·li, llevat dels titelles de les famílies Vergés i Anglès, amb el nom ben clar de Pericu. Són rostres molt atractius i són personatges entrenyables que no han quedat però en l’imaginari de la gent, en el sentit d’una imatge clara o identificable, com ho pot ser el Pulcinella italià o fins i tot el Punch anglès. Això crec que és una sort, ja que ens dóna la llibertat per inventar altres cares del personatge, com sempre ha succeït, per altra part, en aquestes tradicions. Respecte al que acaba de néixer, potser li acabaré posant un nom, no ho sé, Pericu seria apropiat, ja que és el que més s’ajusta a la tradició catalana, però de moment m’agrada anomenar-lo Putxinel·li i, a la seva companya, Cristeta. Ja veurem com evoluciona. Acaba de néixer i prefereixo deixar que sigui ell qui em digui el seu nom. Tenint en compte que Putxinel·li neix de si mateix, s’entén que gaudeixi d’aquesta potestat de batejar-se també ell.”
Veurem com evoluciona el tema i si canvia o no de nom. De moment, dos caps de setmana a La Puntual, fins el 16 de juny. Per a informació de dies i horaris, vegeu la pàgina de La Puntual.
Bevingut sigui!
Encara que en català utilitzem el mot “putxinel-li” com sinónim de titella i que fem servir “putxinel·lis” al fet de fer titelles,la veritat és que el personatge “Putxinel·li” no té tradició a Catalunya, és originari d’Italia (Pulcinella), a casa nostra segons la tradició titellaire, els historiadors i també el folclorista Joan Amades que ho va recollir en el seu llibre “El costumari Català” el personatge primigeni català és “Perot” del que en deriven “Pericu” i després “Titella” que no deixen de ser les dues cares del mateix personatge, “Pericu” més de poble amb un caracter més generós i “Titella” més urbà i més egoista.
El personatge “Titella” neix a finals del segle XIX amb la industrialització i va tenir una gran volada a principis del segle XX doncs és el personatge del llibre “Titelles febles” i també “El Titella pròdig” de Santiago Rusiñol, aquest personatge conviu amb el “Pericu” com un personatge més de la tradició. “Titella” i la seva estimada “Cristeta” van devallant fins passada la Guerra Civil quan desapareixen.
“Pericu” en canvi sobreviu a tot i és el personatge que arriba als nostres dies.
Per tant no hi ha dupte possible: el personatge català ha estat i és en “Pericu” i la seva estimada la “Marieta”.
Quan al personatge “Puxinel·li” segons els historiadors sembla que el tenim assimilat amb el personatge català “Tòfol” o “Cristòfol” que segons sembla podria venir del “Cristobal Polichinela”, Tòfol en canvi a Catalunya agafa un paper de secundari, sent l’amic inseparable de “Pericu” i també de “Titella”, és una mica el contrapunt del personatge principal.
Per tant “Pericu” i “Titella” no deixen de ser dues cares del personatge primigeni català “Perot” segurament familiar dels personatges italians i “Tòfol” és la metamorfosi de l’antic “Pulcinella”.
Tot això que dic ho puc documentar sense problemes, personalment crec que es pot inventar en moltes facetes de la vida però la tradició és la que és i es mereix un respecte.
Sebastià Vergés
Estimatc Sebastià,
de cap manera pretenc substituir la tradició ni inventar-ne una de nova. Però sí que crec que podem jugar amb aquestes paraules i aquests personatges, sense estar obligats a seguir cap normativa al respecte. Precisament el caràcter bàsic dels putxinel·lis tradicionals és que no assumeixen cap normativa i fan el que volen, ja que tenen la llibertat com un principi sobirà. Penso també que el nom de Putxinel·li és com una mena d’estat zero de la qüestió: és a dir, el nom genèric estricte del personatge (mentre Titella es refereix més al gènere), el qual, però pot tenir noms diversos, com de fet ha tingut al llarg de la història: Perot, Pericu, Titella, Tranquil…
Quan fa anys, vam inventar el personatge d’en Malic, entre les seves múltiples facetes -va ser una marioneta de fil, una silueta de teatre d’ombres, un titella de tija i també un putxnel·li que es movia amb la tècnica del Ttella Català- va tenir precisament la de ser un putxinel·li, i no per això anava contra ningú, ni contra en Pericu ni contra en Titella.
Però el denominador comú de tots aquests personatges és que són “titelles” del tipus “putxinel·lis”. Per tant, Putxinel·li és el grau zero denominatiu dels titelles populars catalans,. i pot tenir els noms que vulgui. Crec que aquesta és una llibertat que ningú li pot negar…
Per tant, llarga vida a en Pericu, a en Titella i als qui els vulguin acompanyar en l’aventura puxtinel·lesca!!
Toni
Estimat Toni,
Et demano per favor, que no parlis publicament de la nostra historia, tècnica i personatges, doncs no ho has viscut i no ho dius bé.
Sebastià
Senyor Vergés i Rumbau,
Les tradiciones no pertanyen a ningú, i menys la dels titelles! Si per algun tret es caracteritzen, és pel seu caràcter universal: aquest és el tret principal de les tradicions de tot el món.
Ni vostè Senyor Vergés és l’únic hereu de la tradició catalana ni tampoc el senyor Rumbau: els dos l’interpreten a la seva manera i lliurement. Intentar apropiar-se d’una tradició reividicant la seva suposada autenticitat és com volguer interpretar la música de Bach segons el fraseig i el gust original i veritable de l’època: la música s’intrepreta de la mateixa que s’ha fet sempre amb els titelles. És com dir que un és menys català que l’altre pel fet de no haver pujat mai a Montserrat, ridícul.
Crec que és un debat estèril, només explicable per la por.
Salut
Manel Esteller
Coincideixo amb vostè.
Salutacions
Toni Rumbau