Des de la plataforma que li procura la Fundació Brossa, amb la complicitat del sempre brossianista Hermann Bonnín, amb l’acull editorial proporcionat per Arola Editors i amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat, Glòria Bordons ha impulsat l’edició d’un seguit de volums que recullen tot l’extens llegat de creacions per a teatre que ens va deixar el poeta Joan Brossa.
Joan Brossa a la carretera de la Rabassada. Anys 50. Fotografia Santiago Farré
Ja n’hi ha sis d’adquiribles en el mercat llibreter, volums molt manejables per a lectura i consulta, assequibles en el preu, ben compartimentats i seleccionats pel que fa a temàtiques i gèneres. Volums integrats en l’acurada col·lecció Textos a part que els germans Alfred i Fèlix Arola van posar en circulació l’any 1998 i actualment ja sobrepassa els 140 títols.
Centren l’interès d’aquesta revista Putxinel·li, dos volums en concret. El primer, publicat amb el títol de POESIA ESCÈNICA I: ALVOLTANT DE DAU AL SET.
I el sisè, que du el títol de POESIA ESCENICA VI : CIRC, MÀGIA I TITELLES.
En ambdós trobem continguts que ens pertoquen: titelles, marionetes i teatre d’ombres.
Joan Brossa travessant la cortina del Circ Perillós. Fira de Tàrrega, 1982. Fotografia Jaume Maymó
El volum VI presenta un recull integrat per un total de 9 peces, entre les quals hi trobem El gran Fracaroli, subtitulada com Espectacle en dues parts. Concebuda per a que l’interpretin actors, resulta però, propera al sector titellaire. És concretament a l’escena d’introducció que obre la segona part, on s’atura la nostra atenció especialitzada.
El que podria semblar una acotació per a situar-nos en el lloc i l’acció, esdevé la descripció al complet d’una escena on no intervé la paraula. Tot és imatge, gest, actitud, moviment, ombres xineses. En definitiva, poesia escènica:
Música. Fons blanc. DOS VAILETS es passegen per l’escena. L’un branda una tallada de síndria tot menjant-se-la. Travessa un CLOWN, d’esquerra a dreta, amb una mandolina a la mà. Va descobert, amb el tupé partit en tres puntes. L’altre VAILET el segueix, li arrenca la mitja lluna de l’esquena i la branda. Cau a primer terme un teló fosc. Travessa, de dreta a esquerra, un home amb bigotis, barret i abric. De sobte es treu el barret i s’arrenca els bigotis: és una dona. Surt. S’aixeca el teló fosc. Al mig de l’escena hi ha instal·lada una pantalla per a projectar ombres xineses. S’apaguen els llums, s’il·lumina la pantalla i hi apareixen projectades dues mans que van fent i desfent algunes figures del repertori clàssic: el gos, el gall, el cavall, l’ocell, el gat, el conill, etc.
Imatges del llibre Deu gravats i una ombra de mà, 1993. Joan Brossa, Fusako Yasuda i Lluís Pessa
La poètica escènica continua descrita així:
De sobte s’encenen els llums; un OPERADOR surt de darrera la pantalla i se’n va per la dreta. Li falta el braç dret i duu un guant negre posat. Entra per la dreta un ALTRE OPERADOR i se situa darrera la pantalla.
Li falta el braç esquerre i duu un guant blanc. S’apaguen novament els llums i continua l’espectacle de les ombres per simple digitació: el diable, el negre, la vella, el vell, etc. Finalment l’escena del gos que es menja el conill. Encesos els llums, l’OPERADOR segon, ara amb un guant vermell, es dirigeix cap a la dreta, on l’espera un PERSONATGE ALT que, immòbil, es treu una màscara negra, una de blanca, una de verda, una de groga, i es destapa la cara. Després se’n van plegats. Acaba la música. Es tanca la cortina. FRACAROLI surt a saludar amb una capa negra tirada al damunt.
La coberta del volum Poesia escènica VI : circ, màgia i titelles. Disseny Arola Editors
Aquest volum VI ens deleix també amb dues peces per a titelles de factura breu. La primera té una extensió de 3 pàgines i escaig, amb 49 rèpliques repartides entre 6 personatges. I ostenta un títol tan llarg i suggestiu com el de : A la primavera, mentre a en Ponç li arriba la cabellera fins als talons, jo faig córrer amb una escombra un paquet de roba barrejat amb la brossa.
Destacable aquesta acotació a peu de pàgina:
La representació, sense castellet. Els titellaires mouran els ninots a l’alçada del cap.
Si tenim en compte que la peça és de l’any 1948, i tenim més en compte encara que Brossa creava en una Espanya culturalment aquietada per aquell nefast general africanista; l’acotació xoca amb els codis conservadors en les representacions de titelles d’aquella època a Catalunya i a la resta de l’Estat Espanyol, -presentades amb els manipuladors sempre ocults- i proposa una considerable novetat i transgressió que dinamita els límits convencionals.
L’altra peça, també breu, ocupa només pàgina i mitja. Presenta 14 rèpliques, repartides entre 4 personatges i du el títol de: Les angúnies d’en Titella o la família encantada.
Destacable aquesta acotació a peu de pàgina:
La representació s’efectuarà sense teatre. L’operador farà jugar els titelles a l’alçada del seu cap. Per als canvis d’escena calçarà i descalçarà els personatges a la vista del públic.
Si continuem tenint en compte l’època de creació,–també 1948- es fa evident una intencionalitat trencadora tot ensenyant, de forma superlativa, el teatre de titelles per dins. Una transgressió concebuda des dels mateixos paràmetres de la tradició per tal d’anar més enllà d’aquesta i provocar –amb l’alteració de la sintaxi teatral previsible- unes altres sensacions i registres de més calat artístic. Unes sorpreses i desenllaços de novíssima creació.
Per a resoldre el cartell del 10è Festival Internacional de Titelles de Valls, els organitzadors uneixen tradició i disseny, tot homenatjant la figura d’un personatge a considerar quasi imprescindible en el món dels titelles: el Dimoni. Fotografia El Punt Avui
La condició del Dimoni com a mite popular fermament arrelat a la tradició catalana del teatre de titelles, sovint ens ha estat presentada, -especialment en èpoques passades poc innovadores i de factura molt costumista- exhibint el seu poder infernal en el context d’una situació del tot quotidiana, on podem contemplar com “l’ensofrat Banyeta” es relaciona amb els “insignificants humans” mitjançant un conflicte més o menys domèstic, de vegades potser massa simplista i casolà…
Brossa, en ambdues peces, tant A la primavera mentre en Ponç…, com a Les angúnies d’en Titella…, transporta el personatge del dimoni a dimensions que van més enllà del simple entreteniment familiar. Brossa, du Satanàs o Pere Botero a noves situacions, a comportaments i relacions singulars, d’aparença desconcertant, absurda o surrealista. En qualsevol cas, es tractaria, es tracta de poesia escènica d’alta qualitat.
A la primavera, mentre a en Ponç li arriba…(fragment)
QUISCÀRRIA : Quina olor de sofre i de pega cremada!
DIMONI : L’aparició del Dimoni.
La intervenció del Dimoni.
La intervenció del Dimoni.
MARIETA : M’embruixa amb la mirada!
DIMONI : Hi ha el Dimoni.
Peteu! Esternudeu! Sangloteu!
TITELLA : No sóc vençut pel Dimoni!
DIMONI : Guanya el Dimoni!
Se’ls emporta tots avall fent una gran riallassa.
El Dimoni, abans i ara, amb una presència constant en els castellets d’arreu. Els històrics Titelles Vergés, en una tradicional escena de l’infern
L’altra peça amb presència de Llucifer: Les angunies d’en Titella…(fragment)
Canvi del Tòfol i la Marieta per dos dimonis els quals es van tirant la figura del TITELLA de l’un a l’altre.
DIMONI I : Comencen les garrotades
Les grans garrotades
Rebut a bastonades
Sempre a garrotades
Les garrotades
Ja cau la garrotada
A garrotada seca
Acaba la garrotada seca
El dimoni mai no deixa de sortir
El dimoni mai no triomfa
La intervenció del dimoni
L’aparició del dimoni.
Amb el dimoni
Hi ha el dimoni
La figura del dimoni
El dimoni ho fa!
A l’altre volum aquí contemplat, el de POESIA ESCÈNICA I: AL VOLTANT DE DAU AL SET, hi trobem, a la pàgina 35, una peça concebuda per a marionetes original de l’any 1947. Du el títol de La barba de cordills o les olles a l’escut.
La coberta del volum, Poesia escènica I: al voltant de Dau al Set. Disseny Arola Editors
Aquí, els distanciaments efectuats sobre la narrativa convencional, són també originals i destacables. En especial, aquells on és el mateix titella qui fa esment de la condició “anatòmica-ortopèdica” que li és consubstancial i que, aparentment, limita les seves possibilitats expressives. Com quan el personatge UNA VEU, exclama:
Si, a la meva vara, ja li surt la tija.
A destacar també, aquells distanciaments on el titella que encarna el personatge de la NOIA, prescindeix de tenir en compte les mancances expressives -en quan a articulació mandibular- que presenta el BUFÓ, personatge titella company d’escena. La NOIA, li diu :
Ja ho havia comprès pel moviment dels teus llavis
O quan el personatge del PAGÈS, menciona, -sense cap recança a proclamar l’artifici- un detall antropomòrfic capil·lar, tot dient-li al personatge del BUFÓ:
Tu pentina la perruca d’estopa
O quan se’ns mostra com el personatge del PAGÈS, exhibint un potencial expressiu molt superior al que li podria proporcionar qualsevol actor de naturalesa humana, protagonitza aquesta acció :
(Es retira de puntetes en una banda. Sona una caixa de música. Per l’esquerra ve un CRIAT, deixa un vetllador amb tot de caps iguals que els dels personatges de l’obra i se’n torna. El PAGÈS s’apropa al vetllador, es treu el seu cap i s’emprova tots els altres. De sobte reapareixen la NOIA i el BUFÓ. El PAGÈS es retira precipitadament darrera un arbre amb el cap de la NOIA posat, que és el que s’emprovava en aquest moment)
Joan Brossa al Museu del Joguet de Catalunya, Figueres 1995. Fotografia Museu del Joguet de Catalunya.
Brossa, com venim assenyalant al llarg d’aquest l’article, s’avança a les posteriors incursions i evolucions que, amb el pas dels anys i sortosament, ha anat experimentant el teatre de titelles. Brossa, situa aquest teatre en un estadi de bellesa estètica i divertiment intel·ligent. L’inscriu en el valor de la poesia escènica.
Una màgia i poètica visual capaç d’atorgar vida als objectes, fins i tot a aquells objectes més “immòbils”, com quan al final d’aquesta mateixa peça, Brossa fa entrar a escena el personatge d’un TAÜT, d’acord amb aquesta acotació:
TAÜT, amb cames i braços i amb barret de copa alta
L’aparició del personatge TAÜT s’inscriu en el que el filòsof, sociòleg i crític de cultura Jean Baudrillard, assenyala com a una de les tres possibles opcions de materialització de personatges destinats al teatre de titelles : “la d’un determinat objecte, degudament adaptat per a ser utilitzat com a personatge titella”.
Les dues opcions restants contemplades per Jean Baudrillard són les d’un objecte de constitució antropomòrfica, -l’opció més habitual- construït expressament per a ser utilitzat com a titella.
L’altra opció és la que pot oferir-nos qualsevol mena d’objecte a l’atzar, sempre i quan aquest objecte sigui utilitzat com a titella sense sotmetre’l a cap mena de modificació ni complementació.
El personatge TAÜT ens pot suggerir un cert parentesc amb el corpus de la Poesia Visual de Brossa no destinada a un escenari. Creada aquesta mitjançant objectes procedents d’un ús més o menys quotidià i el joc de metàfores i alteracions entre significant i significat, entre continent i contingut suggerits pels objectes.
En el volum I hi trobem també la peça breu, –ocupa 3 pàgines- He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta, susceptible de ser representada, segons acotació, per actors o per titelles:
Per al canvi d’escena es correrà una cortina. L’autor concep també aquesta peça representada amb putxinel·lis, amb la substitució dels Arlequins per Dimonis i de la Dona per la Marieta
Actitud fatxenda del mundialment famós Arlequí. Fotografia Wikimedia Foundation
Canvi d’arlequins per dimonis? A què obeeix? Si considerarem que les distorsions de Brossa sobre els convencionalismes dels distints llenguatges teatrals, sempre són efectuades -com abans ja hem assenyalat- des de i a partir dels codis i signes més inherents, habituals i identificables amb aquests mateixos llenguatges; i considerem també que existeixen unes sòlides “lleis no escrites” relatives al món de l’espectacle i a la seva estètica i semiòtica, podem aventurar-nos a deduir que Brossa vol reservar pel personatge d’Arlequí aquell gènere expressiu, aquell espai i aquella encarnació que en principi,–històricament i tradicionalment- sempre li han estat més propis : el teatre per a actors, un escenari, un intèrpret de carn i os.
I cedeix al personatge del Dimoni, aquell espai que, -si exceptuem els populars Pastorets interpretats per actors- també li és, per història i tradició, més inherent, habitual i popular:el teatre de titelles, un castellet, un intèrpret de fusta i cartó.
En qualsevol cas, tant un Arlequí com un Dimoni són personatges de tarannà transgressor, capaços d’alterar la normalitat social i moral.
Bruixot, creació del titellaire Ezequiel Vigués “Didó”. Fotografia Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre.
En el pròleg del volum VI, a cura de l’escriptor, crític i especialista en temes circenses Jordi Jané, se’ns fa saber que la fascinació de Brossa envers el món dels titelles procedia de la seva infantesa, de quan veia actuar Ezequiel Vigués “Didó”.
Jané, menciona també els vincles empàtics o sinèrgics entre Joan Brossa i gent molt significada en l’àmbit dels titelles, com Putxinel·lis Claca, Titelles Marduix o el petit Teatre Malic.
Façana del Teatre Malic, al barri barceloní del Born. Fotografia Albert Fortuny.
La vida és un sense fi de canvis, avatars, destins, voluntats, atzars…i el Teatre Malic és avui, per bé o per mal i deixant a banda l’enyor pel minúscul teatre desaparegut, un restaurant. Toni Rumbau, un dels fundadors del Malic, és avui,-sens dubte per bé i per causa de la seva trajectòria artística sempre inquieta i evolutiva- el director d’aquesta revista digital que ara mateix contemplen a la pantalla del seu ordinador. A tots vostès, seguidors i seguidores de Putxinel·li, en especial a aquells que pertanyen al gremi dels titellaires professionals, va recomanada la lectura dels dos volums de Joan Brossa aquí exposats. Qui sap, potser la lectura de la seva Poesia Escènica els esperonarà el desig d’embarcar-se en una posada en escena oberta a un repte i incentiu de màxima creativitat.
