S’han presentat amb gran èxit, del 17 al 20 de novembre, els projectes de creació que estan en residència a Arts Santa Mònica, dins el marc del Festival If Barcelona. Una mostra que ha reunit a un public inquiet i entusiasta i que continua visible fins el 27 de novembre a la Sala Balcó de l’al·ludit centre de les Rambles. Algunes de les propostes provenen dels continguts explorats durant la gran exposició Figures del Desdoblament de l’any passat, com els que tenen a veure amb l’Alteritat i el tema del Doble, i les altres estan centrades en la temàtica d’aquest any, Dramatúrgies de l’Objecte.
Jordi Alomar, comissari de les residències, presenta la Mostra.
Library of Ourselves, per BeAnotherLab.
Sens dubte el projecte ‘Library of Ourselves‘ creat per l’equip del BeAnotherLab és el que més s’acosta als plantejaments de l’exposició Figures del Desdoblament, amb la seva aposta per explorar la vivència de l’alteritat en el seu sentit més estricte i literal. La també dita ‘Màquina de ser un altre’ (The Machine to Be Another) s’ha instal·lat durant una setmana a l’Arts Santa Mònica perquè el públic assistent pugués conèixer aquesta experiència de posar-se en la pell de l’altre, a través d’un sistema sofisticat però alhora relativament senzill d’olleres de visió virtual, en les que s’intercanvien les mirades de les dues persones que participen en l’experiència, de manera que cadascuna veu allò que veu l’altra. L’alteritat, provocada pel fort impacte de veure’s en el cos d’un altre, constitueix una vivència d’un fort contingut catàrtic, que remou les entranyes egoiques del participant i que l’obre a la imaginació de ser un altre i, per tant, a l’acceptació de les diferències humanes.
Va ser interessant i revelador veure des de fora l’experiència de les dues persones que es posaven l’una en la pell de l’altra, en constatar el canvi en el temps al qual de sobte els dos participants es veien immersos, com si aquest, en multiplicar-se per dos (en ajuntar-se els temps de les dues persones posades en contacte), creés una qualitat especial en la percepció, fora de les presses habituals dels ritmes socials que ens empenyen, en despertar una curiositat genuïna que ja no estava guiada pel principi habitual de la identitat, sinó per una translació d’aquesta, com si l’empatia viscuda hagués multiplicat per dos els seus pols de gravetat. Una identitat doble capaç per tant d’acceptar l’altre, i en la que l’obsessió egoica es desfà, si més no durant la duració de l’experiència.
Dos visitants practiquen la Màquina de ser un Altre.
Potser sigui aquest l’objectiu del projecte, que des d’un principi es va centrar en promoure el debat i el diàleg social, com una eina capaç d’experimentar amb la neurociència i de crear i mesurar l’empatia social.
Durant la residència a Arts Santa Mònica, l’equip del BeAnotherLab s’ha centrat en produir una acció col·lectiva amb l’aportació de comunitats del barri, en aquest cas, compostes per persones refugiades. Les narracions enregistrades amb aquests col·lectius són reproduïdes més tard mitjançant la tecnologia de BeAnotherLab a manera d’una biblioteca d’experiències. Obrir la possibilitat de posar-se en la pell de les persones que avui viuen els drames de la migració forçosa arreu del món, tal és l’objectiu del projecte.
Per a saber més sobre BeAnotherLab, vegeu aquí.
Objecte ficció, d’Enric Farrés.
‘Artista i narrador d’històries en què realitat i ficció s’acaben trobant i modificant’, tal com resa el programa del IF Barcelona, Enric Farrés, davant la invitació de treballar una acció amb objectes, ha decidit focalitzar la seva atenció en el món dels displays, tot començant amb el tipus de peu creat per l’arquitecte Lina Bo Bardi per el Museu d’Art de Sao Paolo, als anys seixanta, que permetia veure l’obra penjada pel davant i pel darrere. El resultat d’aquesta doble visió és que el quadre es transforma en un objecte doble i molt més interessant, en parlar també de la seva història oculta, la que apareix en el revés de la pintura o de l’obra gràfica: segells, certificats, restauracions, trasllats, etc. Un món que normalment rau ocult, només obert als especialistes, de sobte s’obre al visitant. Això és el que fascina a Farrés, sempre interessat en les dobles significacions de les coses, amb les quals juga a canviar-los el sentit.
El plató amb l’expositor, proposta de càsting d’Enric Farrés.
Tal com ha explicat aquests dies a Arts Santa Mònica, Farrés està fent un càsting de displays, a veure quin és el que el convenç més. En realitat, més que triar-los per la seva utilitat, allò que busca l’artista és llur capacitat de ser més coses a la vegada. I és en aquesta acumulació de significacions dobles, triples i creuades, i les seves possibles combinacions, allà on potser apareixin les seqüències narratives que busca, capaces de permetre ordir l’acció escènica que Farrés prepara per a l’any que ve, tingui el format que tingui.
Per saber més d’Enric Farrés, veure aquí.
We Wood, de Federica Porello
El projecte We Wood és una aposta de la ballarina Federica Porello conjuntament amb Xavi Moreno (actor i ballarí) i Marine Broise (ballarina i circaire) per crear una obra en la que el cos, el gest i la dansa conflueixin amb uns objectes de fusta, creats per a la seva manipulació.
L’objectiu és arribar a l’essència del que seria la manipulació d’una marioneta, a través d’un despullament radical de tots els elements que solen vestir a titella i manipulador. És per això que es serveixen d’unes quantes fustes que configuren formes elementals (l’esquelet abstracte desmembrat d’una marioneta), així com d’una taula amb dos laterals abatibles que sintetitza la composició de l’espai que solen necessitar les marionetes en un escenari. Els cossos, el moviment i uns elements reduïts a simples formes geomètriques són els ingredients d’aquest punt de partida del projecte. Una recerca de síntesi brutal, que és tant com posar-se al cor mateix de la pràctica titellaire, que troba en l’element sintètic la seva manifestació més reeixida: quan s’aconsegueix l’explosió significativa des de la reducció màxima del signe.
Federica Porello, amb imatges de vídeo de We Wood.
Per aconseguir-ho, l’equip del We Wood ha emprès la feina d’elaborar un alfabet mínim del llenguatge que surt de la conjunció entre els cossos, el moviment i les fustes. Un treball que duen a terme des de fa dos anys i que permetrà composar aquesta obra de mínims formals que tanmateix busca una expressió de màxims. Un treball d’un interès majúscul per a la pràctica tant de les arts del cos com de les de la marioneta.
Per saber més de We Wood, vegeu aquí.
Cases per habitar i escoltar, de Xesca Salvà
L’escenògrafa mallorquina Xesca Salvà és l’autora de la instal·lació que ocupava el quart espai de la Mostra de Residències. Una instal·lació formada per la maqueta d’una casa amb dos auriculars perquè dues persones puguin veure el seu interior mentre escolten una banda sonora composta de veus gravades de diverses persones d’edat avançada, amb al·locucions sobre llurs vides privades. De tant en tant, es donen instruccions als dos espectadors-voyeurs, els quals van configurant els espais de la casa, amb la inclusió d’objectes determinats i la transformació de les habitacions observades.
Un treball d’una intensitat inusitada sobre la intimitat, que deixava veure tot el seu potencial evocador, sobretot quan ens l’imaginem ubicat en un context espaial de més concentració visual i atmosfèrica.
Maqueta de Xesca Salvà amb dos visitants.
Els visitants que s’aproparen a la proposta de la Xesca Salvà, en posar-se els cascos d’escoltar, entraven en un món secret i privat, introduint-se en l’alteritat d’un temps diferent a l’habitual, el temps d’una casa de joguines que et transporta a altres èpoques i que té relació amb el món de les àvies quan aquestes miren enrere i recorden el passat.
La instal·lació ‘Cases per habitar i escoltar’ forma part d’una sèrie de tres propostes complementàries a l’entorn de la Intimitat, les quals composaren un tot que es podrà veure durant l’If Barcelona de l’any que ve.
BwanaDevil, de David Espinosa.
David Espinosa, un artista que ja l’any passat va estar present al IF Barcelona amb la seva Trilogía del Monigote, ha presentat en la Mostra de Residències del If la continuació del seu treball, fet a partir de la seva última instal·lació titulada ‘La Triste Figura‘.
Fascinat pel barroquisme kitch de les figures infinites que genera la nostra civilització, en la que s’ajunten els imaginaris de tants móns diferents, dotats tots d’una potència tremenda però alhora banalitzats en la seva realització icònica a causa del consum i la massificació, Espinosa va donant passos en l’exploració de les possibilitats visuals d’aquest barroquisme, quan és presentat sense cap pudor, desvelant els seus potencials expressionistes, amb un tractament que va de la ironia a la paròdia, tot passant per la ingenuïtat visual del teatre d’ombres.
En aquest cas, unes ombres en tres dimensions que en la seva projecció màgica en l’espai quasi bé eliminen el component kitch i paròdic de les figures acumulades, convertint-lo en poesia i en ressonància al·lusiva fruit de la figuració deformada que produeix el joc de la llum i de les ombres.
Detall de la instal·lació de David Espinosa.
Amb BwanaDevil, Espinosa ha aconseguit estilitzar les seves troballes icòniques, excitant la imaginació de l’espectador convertit en manipulador de les imatges que resulten de la projecció en tres dimensions. Les ombres es desenganxen de les seves pantalles, com uns dobles que surten de l’abstracció de les figures convertides en fantasmes. Ombres fantasmals d’unes figures que la mirada de l’artista ha cobert d’un llençol blanc, com si fossin mobles vells d’una casa tancada, la de la nostra civilització saturada de banalitat. La instal·lació de BwanaDevil es podria veure així com una metàfora del món convertit en un gran i únic supermercat al qual unes mans anònimes -la de l’artista titellaire-, després de posar els llençols blancs de ‘tancat’ sobre les seves infinites prestatgeries, n’examina els ectoplasmes de llurs fantasmagòriques emanacions.
Per saber més, vegeu aquí.
El ‘Pipa’ de Néstor Navarro Salvany posa la nota titellaire.
És important recordar que el substrat que jau sota totes aquestes innovacions artístiques i de recerca en la percepció del temps i de l’espai, és el teatre de titelles en les seves formes més arcaiques i populars. L’If Barcelona parteix del món dels titelles i de les seves grans tradicions populars, per obrir-se en l’aventura creativa del segle XXI que indaga les figures de desdoblament i que planteja sobre l’escenari les multiplicacions de la identitat, així com la significació múltiple dels objectes. És per això que al costat dels cinc projectes en residència, s’han programat dues representacions dirigides al públic familiar, l’una de titelles tradicionals de guant, la de Néstor Navarro (dies 19 i 20 de novembre), i l’altra de teatre d’ombres tractat des d’una perspectiva que experimenta amb el paper arrugat i la llum, la de Núria Mestres (dies 3 i 4 de desembre, a les 12h).
Titelles de Néstor Navarro Salvany.
El públic va poder gaudir de valent amb la proposta del jove titellaire Néstor Navarro Salvany, que s’ha atrevit a endinsar-se en un dels gèneres més difícils del teatre de titelles: el de les formes tradicionals de guant. Amb un personatge nou, en Pipa, Navarro Salvany recrea la tradició dels putxinel·lis europeus adaptant-la al seu tarannà personal, com sempre han fet els titellaires. El resultat és un putxinel·li divertit, trapella i rítmic, carregat d’una vitalitat que respira i no s’ofega en la violència, i que sap trobar uns graus d’empatia amb el públic sobre la base d’una radical honestedat: la de l’artista que treballa des de la modèstia de l’ofici.
El públic ho va agrair amb manifestes mostres de delectació.
Per saber més sobre Pipa, vegeu aquí.