“Murmut”, un Teatre d’Objectes, programat pel Teatre Tantarantana. Escenografia d’objectes dipositats a l’interior de més d’una trentena de tupperwares d’un blanc transparent. Foto: Teatre Tantarantana
La dinàmica de programació del Teatre Tantarantana ens regala constants, variades i interessants propostes. Podem considerar l’oferta actual del Tantarantana com una de les més atractives de Barcelona.
Tantarantana, un teatre al servei de la ciutat. Foto: Teatre Tantarantana
Del 28 de febrer al 10 de març, trobem en cartell l’espectacle Murmut de la companyia Farrés Brothers i Cia.
Farrés Brothers i Cia neix l’any 2002, i així es defineixen: som una companyia que treballem amb trastos, gestos, paraules, ninots i històries poc transitades.
Històries poc transitades i del tot creatives, com la d’aquest Murmut, del qual ara mateix en queda constància en aquestes pantalles de putxinelli.cat
La característica més destacable i singular de Murmut és la de pertànyer al gènere escènic de l’anomenat Teatre d’Objectes, parent consanguini i evolucionat del teatre de titelles.
Cartell de “Murmut” . Foto: Teatre Tantarantana
Una modalitat teatral –la titellaire- on els Farrés Brothers hi han fet immersió des dels seus inicis, però no per a romandre-hi i anar fent des d’una acomodació…, sinó per a des d’allí: obrir-se i trasplantar-se a d’altres o nous llenguatges, sempre assumint la premissa i el compromís que ha de ser o hauria de ser imprescindible i ineludible en qualsevol artista: el risc, el desafiament a les convencions, el desig de subvertir les normes, l’acceptació de l’aventura incerta i fascinant que suposa endinsar-se en creativitats innovadores.
Essencialment, l’acte teatral és efímer. Comença quan s’aixeca el teló o quan s’encenen els focus. I s’acaba quan el teló baixa o es fa un fosc. Així, doncs, el destí natural d’un espectacle és ser mirat i escoltat des del present, mentre es desenvolupa la seva representació. No hi ha un abans i no hi ha un després, perquè la representació d’ahir ja no existeix. I la de l’endemà ja serà mirada i escoltada en un altre i nou present.
Jordi Palet , Toni Ubach i els Objectes, en una escena de “Murmut”. Foto: Farrés Brothers i cia
Hi ha però, espectacles de text merescudament reverenciats, principalment els anomenats clàssics, on el pes cultural de la literatura dramàtica els atorga –més enllà del present en forma de representació- un passat i un futur en forma de cultura, en forma de llibre permanent al llarg del temps, dels segles.
En la majoria d’aquests espectacles, -quan es representen- els molts o pocs objectes utilitzats, altrament dits: attrezzo o utilleria, no passen de ser els complements o il·lustracions d’una determinada acció. Són elements pràctics o funcionals, sense cap transcendència.
L’excepció, ens la proporciona aquell objecte únic, molt puntual i significatiu, molt simbòlic o determinant, com per exemple una carta. Un objecte tan senzill com un fragment rectangular de paper, és capaç de marcar un punt culminant i transcendental de la dramatúrgia, capaç de capgirar un argument, de modificar la conducta dels personatges, de desencadenar un desengany, o una venjança o un suïcidi.
“Murmut”. Una escena compartida per un actor, un objecte i una música. Foto: Farrés Brothers i cia
A Murmut , els objectes, els molts objectes, tots ells amb la propietat dramatúrgica de ser alhora significat i significant, esdevenen fonamentals, però no pas des d’una transcendència, sinó des d’una quotidianitat que la memòria dels actors converteix en objectes dotats d’una sorprenent i gratificant poètica escènica.
Objectes, doncs, -aquest és el gran i singular valor teatral de l’espectacle- transmutats en personatges.
Personatges-objecte, compartint protagonisme amb els dos actors: Jordi Palet i Puig i Toni Ubach. Alhora, Palet és el dramaturg i Ubach el creador de la música, interpreta en directe per ell mateix.
Els crèdits de la fitxa artística de Murmut ens informen –entre d’altres col·laboradors- de Xavier Serra com escenògraf. Il·luminació de Sylvia Kuchinow. Vestuari de Nidia Tusal. El suport dels brothers Jordi i Pep Farrés. Aquest suport entenem que aglutina producció i ànima de la companyia. Destacable en aquesta fitxa, el nom de Xavi Bobés, com a: mirada externa.
“Murmut”. Un actor i un objecte. Foto: Farrés Brothers i cia
Una mirada externa i del tot experta, ja que com és ben sabut, Xavi Bobés és un dels conreadors del Teatre d’Objectes més prestigiós i considerat en aquest àmbit.
A Murmut, hi trobem un passar per la vida…, tot rememorant –mitjançant objectes- aquest transit iniciat a la infantesa, continuat a l’adolescència, perllongat fins l’avui de persones adultes.
Aquest camí per la vida sembla blindat i protegit per una societat que mitjançant el servei que ens proporcionen objectes i més objectes, -tots ells a considerar “imprescindibles”- ens garanteixen poder viure amb “seguretat”.
Una “seguretat” farcida de referencies i ancoratges que en realitat, per la seva condició de superficials, únicament ens proporcionen indefensió i incertesa… Ens deparen una angoixant nuesa existencial…
Els objectes poden esdevenir però, malgrat la seva banalitat, valors de resistència, poden transformar-se en refugis i pal·liatius , en uns elements físics que possibiliten i reviuen la pervivència d’una mirada innocent, ingènua, pròpia d’una infantesa i una joventut que es va deixant enrere, escombrada per l’inexorable pas del temps…
Els objectes esdevenen incentius indicadors i senyals orientadors d’un camí recorregut i alhora a recórrer, on s’imposa destriar la fullaraca de l’essencialitat. Cal arribar a una plenitud en la percepció –sense enganys ni miratges- per tal d’assolir un alliberament, un veritable coneixement del món que ens envolta, un saber qui som…
“Murmut” . El personatge humà en conflicte amb l’objecte dramatitzat. Foto: Farrés Brothers i cia
Aquest ve a ser el discurs dramatúrgic i poètic de Murmut, salpebrat amb sentit de l’humor, servit amb sensibilitat i eficàcia per una música intensa i algunes paraules: Doncs què? Va? Va. Doncs vinga. Frases curtes, diàlegs breus a cavall d’un llenguatge verbal que ens recorda la incertesa de Beckett i l’absurditat de Ionesco.
L’espectacle Murmut és Teatre d’Objectes en grau majúscul. Molts objectes: sabatilles de pelfa a quadres, mascaretes protectores de pandèmia, gots i ampolles de vidre, cintes de casset, contestadors automàtics, i un llarg etcètera.
Destacable, l’anti-estriptease d’una mà que es va vestint amb guants i més guants, guants de diversos materials i textures. I l’altra mà, totalment nua, intentant controlar la mà enfarfegada de guants, intentant alliberar-la…
Destacable, l’instant en que un enfilall de corbates es converteix en una cortina!
Destacable quan els objectes a més de ser subjectes dramàtics també “parlen”. Sí, sí, parlen! Parlen un munt de claus –claus d’obrir i tancar portes- amb el seu llenguatge de sorollada metàl·lica.
Destacable la caixa-estoig-farmaciola, plena de medicaments que poden guarir totes les malalties, exceptuant aquelles destinades a ser mortals…
Destacable i divertida la discrepància-baralla entre les propietats terapèutiques o miraculoses de l’aigua del Carme versus l’aigua de Lourdes…
Excel·lent Murmut, del tot recomanable com espectacle creatiu i diferent.
I des de Murmut, mitjançant el comodí del flashback, retrocedim fins a propostes anteriors de la Farrés Brothers i cia, on hi trobem incursions en altres i diversos llenguatges escènics. Un conjunt d’espectacles que ja superen la desena. Una trajectòria d’activitat continuada que ja supera les dues mil representacions.
Una escena qualificable com de Teatre d’Ombres, pertanyent a l’espectacle “Quanta, quanta guerra”, creat a partir d’una novel·la homònima de Mercè Rodoreda. Foto: arxiu Farrés Brothers i cia
Els Farrés Brothers en una escena de l’espectacle “Orbital” que sembla conjuminar i fusionar l’estètica de titelles, la de màscares i la de cap grossos. Foto: arxiu Farrés Brothers i cia
Tanco l’article fent menció d’un parell d’espectacles retinguts per la memòria del que aquí l’escriu. Recordats per la fascinant característica de trobar-hi uns personatges titella compartint escena i interactuant amb personatges interpretats per actors i actrius de carn i os. Un d’ells, de producció externa a la Farrés Brothers. L’altre, de producció pròpia.
Any 2007. “Primera història d’Esther” de Salvador Espriu. Producció Teatre Nacional de Catalunya. Direcció Oriol Broggi. Titelles construïts per Martí Doy, servits al públic per una convincent i poètica manipulació i animació a càrrec dels Farrés Brothers. Foto: arxiu TNC
La culturalment venerada Primera Història d’Esther, neix per obra i gràcia del seu autor Salvador Espriu, amb un subtítol molt orientatiu pel que fa a possibles posades en escena. Aquest: Improvisació per a titelles.
Teatre Nacional de Catalunya. Actors i titelles a “Primera història d’Esther” de Salvador Espriu. Foto: arxiu TNC
Any 2018. “La visita de la vella dama” de Friederich Dürrenmatt, a l’escenari del Teatre Lliure. Producció Temporada Alta i Farrés Brothers i cia. L’actriu Vicky Peña comparteix escena amb un titella. Foto: arxiu Teatre Lliure
“La visita de la vella dama” de Friederich Dürrenmatt a l’escenari del Teatre Lliure. L’actor Xavier Capdet comparteix escena amb un titella. Foto: arxiu Teatre Lliure
Article conclòs, tot dipositant i repartint la seva narrativa entre el Teatre Tantarantana, l’espectacle Murmut i la companyia Farrés Brothers i cia.
El que aquí escriu i putxinelli.cat, desitgem llarga carrera artística als fundadors de la companyia: els germans artístics Jordi Farrés i Pep Farrés, i Jordi Palet i Puig. I a tots aquells i aquelles que en un futur experimentin el goig de participar en les originals produccions de la Farrés Brothers i cia.
