(Fototrafies d’Elena Mesa i Joan Gispert, de la Micro-Troupe)

Sembla ser que, segons diuen, aquest virus ha fet ensenyar les vergonyes al sistema, o dit d’una altra manera, ha mostrat els límits de la globalització capitalista.

Com a conseqüència d’això s’han fet reflexions i debats sobre el que s’ha de fer amb el món un cop hagi passat la pandèmia. Encara que els governants continuen apostant pel mateix model d’abans del Covid19, hi ha motles veus que proposen arriscar-se i emprendre un comportament vers la Terra molt més respectuós i amb criteris econòmics, comercials i de relacions humanes diferents als mantinguts fins ara.

El que està clar és que aquest Coronavirus canviarà les coses, o les ha canviat ja. Anant a les coses evidents, una de les conseqüències directes que ha provocat el virus és el confinament de les persones. Mai ens haguéssim pensat que hauríem d’estar tancats a casa sense poder fer res de tot allò que acostumem a fer, per començar anar a treballar.

Cancel·lació de bolos, de fires, d’estrenes …, totes aquestes coses i moltes altres han estat els primers efectes referits al nostre ofici, a la nostra feina. Potser si que no tornarà a ser res igual que abans d’aquesta plaga del segle XXI i ens haurem de reinventar o amotllar-nos a les noves necessitats …

Però de moment estem tancats a casa, i si pensem en el confinament també podem veure que hem descobert, o redescobert, coses interessants que crec que ens poden ajudar a encarar, primer de tot el desterrament domèstic i després a veure noves iniciatives i altres formes de relacionar-nos.

Una cosa que penso que és important és que el temps ha pres una dimensió diferent, o potser senzillament ens hem adonat que tenim ‘temps’, i que el podem invertir en moltíssimes coses, no només tenir-lo ocupat en ‘feina’. Aquest fet, a banda que ens ha permès descobrir veïns i veïnes, descobrir o redescobrir parts de la nostra casa infrautilitzats com pot ser el terrat, a compartir xerrades, cinema, lectures, música i altres coses amb els de casa, també ens està permetent treballar mitjançant noves tecnologies com poden ser les gravacions d’espectacles per a  canals en directe, encetar nous projectes, visitar i revisar-ne d’antics, reparar titelles, endreçar les eines i els materials, fer neteja (?)… Per sort aquest confinament només ha estat físic i ens ha deixat lliure la imaginació.

Aquests dies he recordat un article de Francisco J. Cornejo que vaig llegir a la revista ‘Fantoche’, referit a la ‘Máquina Real’, que parlava del temps de la Quaresma i els titelles. Ens deia que durant molt anys i segles mentre durava el període quaresmal, segons les autoritats de torn, no hi podia haver cap ‘actividad dramática’ perquè entre altres coses era ‘provocativamente lujurioso’. Aquesta prohibició ‘beneficiava singularmente a los titiriteros’ doncs ells si que podien realitzar les seves funcions, doncs al no intervenir actors i actrius sinó titelles que ‘no eran de carne y hueso (… turbadora y pecaminosa carne)’, se’ls permetia representar les seves funcions durant aquest període de ‘reflexió i de penitència’.

Aquest article es refereix a temps passats, però el que estem vivint ara m’ho ha recordat una mica. Els titelles amb la seva minúscula presència han pogut concórrer a infinitats d’iniciatives que s’han dut a terme en portals d’Internet i arribar a molta gent malgrat aquest aïllament que hem de patir, tal i com ho mostra l’article d’en Toni Rumbau ‘L’activitat titellaire no s’atura. Especial confinament’.

Tornant a les conseqüències que diuen que vindran després d’aquesta infecció, i tenint el present com a mostra, crec que hem pogut comprovar, almenys a nivell material, que amb molt menys es pot passar, i que malgrat tot ens hem sentit, i ens sentim, feliços realitzant qualsevol de les activitats que podem estar fent. Tant de bo poguéssim aplicar aquest criteri auster més enllà del confinament.

Estaria bé que el canvi que pronostiquen fos el de tornar a les coses senzilles, amb dimensions clarament humanes. Que arribés el temps de les ‘coses petites’, com ho són els titelles, i ser senzill i/o petit no és cap cosa dolenta, també en elles hi ha molta qualitat.

Quan parlo de ‘coses petites’ penso en Joan Amades (‘Titelles i ombres xineses’. 1933) quan ens explica que de petit podia veure teatre de titelles als cafès del barri, i que altres cops les funcions es feien utilitzant com a castellet el marc d’una porta d’entrada a una casa i el públic assistia a la representació asseguts al replà i per l’escala.

Ni molt menys estic dient de tornar als anys trenta, ni fer representacions de titelles als replans d’escala ni a qualsevol ‘original’ lloc, sobretot de mala manera i sense les mínimes condicions necessàries per a treballar, però potser haurem d’empescar-nos noves idees sense complexitats i amb el criteri de les ‘coses petites’,  com els titelles.

Salut i titelles … I tot anirà bé.

Etiquetas: , ,