(Imagen de ‘Eco’, de Ymediateatro)
El segon dia de la Fira de Titelles de Lleida ha transcorregut amb la mateixa tònica del dia anterior: alegre exaltació dels participants, emmascarament dels rostres que feia difícil identificar amics i coneguts, ferotge proliferació d’espectacles per veure, mentre el nombrós col·lectiu format pels distints jurats dels Premis corria amunt i avall saltant de sala en sala, sense perdre’s ni un dels títols programats.
En aquesta crònica parlarem de quatre espectacles: el Prometheus de l’Agrupación Sr. Serrano, Eco, d’Ymediateatro, Orfeo de La Canica y El lloc? De ser nosaltres, de Pep i Sira Aymerich.
Prometheus, de la Agrupación Señor Serrano
Hi havia expectació per veure aquest treball de la Agrupación Sr. Serrano dirigida al públic familiar. Segons indica la companyia, es tracta del primer títol d’una sèrie titulada OLYMPUS que busca donar una visió crítica dels mites grecs al públic familiar, a través d’una mirada ‘complexa, atrevida i multi-referencial’, com s’explica en el programa.
Una proposta que va impressionar al públic per la senzillesa i l’eficàcia narrativa de l’únic actor a l’escenari, Pau Palacios, que utilitzà figuretes i peces de Lego per anar explicant una història tan complexa com és la de Prometheus insert en la seva família olímpica: la creació dels homes, el robatori del foc a Zeus que el benefactor Tità regala als humans, el càstig del Déu de Déus…
Però en l’estratègia teatral dels Sr. Serrano mai n’hi ha prou amb un únic nivell narratiu, sempre n’hi ha d’haver més d’un que permeti aquesta alquímia de paral·lelismes, ressonàncies i creuaments que serveix per crear nous continguts i imatges complexes d’un mateix fet. En aquest cas, el robatori del foc troba les seves reverberacions en el mite modern del Doctor Frankestein o el Modern Prometeu, la creació de Mary Shelley, en el que el foc dels llamps dóna vida a la seva aberració. Però encara hi ha una tercera capa narrativa, que s’infiltra casi d’amagat, com un error del muntatge de vídeo, en la que apareix Julian Assange en diverses escenes del seu drama. En efecte, també ell roba als déus del món el seu foc, que en el llenguatge contemporani es tradueix per informació privilegiada: avui, qui sap mana.
Però la gràcia de la proposta és que tota aquesta complexitat de continguts que es reflecteixen entre sí s’explica amb un llenguatge fàcil i planer, molt ben dirigit als nens, tot sabent però que la meitat del que es diu també va dirigit als pares o acompanyants d’aquests nens, com és de justícia que sigui. No fer-ho seria condemnar a una bona part del públic al badall o al somriure.
El resultat és una obra realment dirigida a tots els públics, que mitjançant preguntes constants als espectadors petits (i indirectament als adults), se’ls planteja dilemes no sempre fàcils d’elucidar, de manera que s’excita també la reflexió així com encarar-se a situacions problemàtiques de molta actualitat. I tot explicat amb aquesta tècnica tan característica de la companyia que consisteix en duplicar les imatges i les situacions a través de càmeres que projecten en directe a una pantalla gran allò que succeeix a la taula de joc on els personatges Lego de la mitologia s’enfronten als seus drames, problemes i misteris. Admirable al cent per cent!
Eco, d’Ymedioteatro
Va sorprendre i meravellar aquest treball de la prestigiosa companyia de Jaén Ymedioteatro titulat Eco. Obra sense paraules, en la que dos personatges viuen el que podríem denominar un ‘conflicte arquetípic’ de relació. Dos són els intèrprets, ficats en una estructura cúbica oberta però tancada. Al davant ens tenen a nosaltres, el públic, el món. Ara bé, qui són? Són dos amics, dos germans, dos companys de feina?, o és un sol personatge desdoblat, duplicat per un altre jo que s’hi enfronta i el posa en qüestió? És un recurs per parlar d’un mateix? En la consciència de l’espectador, aquesta duplicitat bé podria associar-se a les dualitats interiors, sobretot quan un s’identifica amb aquest desig de fugir d’unes rutines que estableixen la identitat que ens subjuga…
En realitat, els dos personatges poden ser tot això i segurament encara més. I aquesta és la gran virtut de Eco, en plantejar una temàtica tan teatral i titellaire, com és el Doble i l’alteritat, d’una manera oberta i plural, amb totes les ambigüitats possibles. Tots som dobles, tots portem a dins a un altre jo que està fart de nosaltres, que ens vol deixar i canviar de cara, de vida. S’avorreix de ser sempre igual, de fer les mateixes coses, de dir les mateixes paraules, necessita treure’s aquesta manera de fer fixa, com si la vida fos interpretar un paper que mai t’acabes de creure. Fugir d’un, fugir de l’altre que es replica, que ens diu a la cara que som rutinaris i un calc.
Álex Ramos i Santos Sánchez són els dos magnífics actors que en aquesta obra fan també de clown i borden una actuació plena de rigor i de domini tècnic que oscil·la entre el mim, la comèdia de l’absurd, el teatre d’objectes, la dansa, el moviment, la música…, amb una direcció signada per tres noms: Zero en Conducta, Delfín Caset i Ymedioteatro. El resultat és una actuació treballada al mil·límetre, amb un rigor i una disciplina impecables, cosa que permet que l’obra respiri i deixi l’espai necessari i suficient per a la reflexió, malgrat el ritme i el domini tècnic fabulós dels actors.
Pels amants de la marioneta, Eco no deixa de ser un meravellós exercici sobre el tema fonamental dels titelles, la idea del doble i del desdoblament. Ens permet indagar en les interioritats i les problemàtiques del dos: la lluita entre els lligams i la llibertat, la dependència i el lliure arbitri, entre el titella i el manipulador, entre el jo i el tu…
Una obra que tot i els seus atributs d’alegre i jocós divertiment, que tant pot interessar als nens com al públic en general, ens convida a participar en aquesta introspecció que fan els dos actors a l’escenari, dos persones que porten molts anys treballant junts i que amb aquest espectacle s’han atrevit a mirar-se a sí mateixos, a convertir el mirall que normalment enfoca al públic, en un mirall de doble cara, que no dubta a enfocar el treball interior de l’obra i els seus components.
S’aconsegueix així una de les coses més difícils en el teatre: que una obra aparentment senzilla, que diverteix a grans i petits, sigui en realitat una capsa plena de sorpresa i d’interrogants, capaç de plantejar algunes de les qüestions fonamentals del nostre viure diari. I fer-ho d’una manera implícita, com qui no diu res, i sense cap paraula! El públic entès de la Fira així ho va entendre, si tenim en compte la intensitat dels aplaudiments i els comentaris escoltats a la sortida.
Orfeo, de La Canica
A l’espai de Orfeó Lleidetà es va poder veure l’últim treball d’aquesta coneguda i prestigiosa companyia de Madrid, La Canica Teatro, creada per Eva Soriano i pel director i titellaire Pablo Vergne: Orfeo. Una obra que es va estrenar al FETEN de 2020 i que ja d’entrada va rebre el Premi a la Millor Proposta d’un Clàssic.
De nou, es va poder constatar la gran mestria de Pablo Vergne i la seva capacitat d’explicar històries, per complicades que siguin, amb els recursos més senzills, amb uns titelles que podríem denominar ‘de taula’ (es mouen damunt d’una taula) fets amb materials molt bàsics i quasi bé abstractes, així com l’ús de multitud d’objectes quotidians per a l’escenografia. Les titellaires-actrius que van interpretar l’obra van ser Daniela Saludes y Esther Blanca. El seu domini de les veus i la seva llarga experiència en saber estar darrera del titella, com una mena de dobles allunyats però alhora propers als personatges, van ser els altres ingredients essencials de l’obra.
El gran mèrit de la proposta és haver explicat el mite d’Orfeu sense regatejar cap dels aspectes més difícils i foscos del mite, amb una naturalitat absoluta, un ritme impecable que t’atrapa des del primer moment, un llenguatge fresc i irònic, en la línia habitual d’aquest mestre de la ironia que és Pablo Vergne. S’aconsegueix així la necessària fluïdesa narrativa que fa que s’entri a l’univers del mite amb un calçador invisible que ens hi empeny amb suavitat i sempre amb la distància d’un humor intel·ligent i ventilat, com si els aires de l’antiga Grècia bufessin des d’algun racó de l’escenari.
Els espectadors vam poder participar en aquest drama de la possessió dels arquetips que són els déus, que juguen amb els mortals com els hi ve de gust, mentre nosaltres, els humans, ens hi deixem portar, com xais que obeeixen dòcils i obedients a aquests senyors amb barret de copa que són els arquetips als quals retem homenatge, com Freud tan bé ens va explicar. L’amor, la passió, la gelosia, la desconfiança, la incertesa…, tots aquests conceptes desfilen per l’escenari de La Canica, i l’espectacle es converteix llavors en una experiència de coneixement, en un ritus contemporani adreçat als nens i als adults per un igual, al qual irromp d’amagat aquell enigmàtic alè dels Misteris Òrfics de la Grècia antiga.
Ho aconsegueix La Canica sense renunciar ni a la qualitat ni a les profunditats del mite, bàsic i fonamental per tractar com déu mana al públic familiar i infantil.
Després d’obres tan reeixides com Historia de un calcetín, Sirenita o El Elefantito, La Canica ha trobat amb Orfeo una plenitud i un ‘savoir faire’ admirables, en la línia d’un teatre clàssic que es sustenta en la llibertat absoluta en com explicar una història. Un camí de treball sempre ric en agradables sorpreses.
El Lloc? De ser nosaltres, de Pep i Sira Aymerich
Coneixia aquesta obra, de la que ja en vaig parlar arran de la inauguració del festival IF Barcelona de l’any 2019 (veure aquí) i tenia moltes ganes de veure’l en un altre context dos anys després de la seva estrena. I haig de dir que l’obra encara em va agradar i emocionar més.
Sens dubte es tracta d’un espectacle que cal situar entre la performance, l’experiment i el ritus vivencial, en un treball a tres d’introspecció arquetípica de coneixement i alliberació, sobre un tema que podríem titllar de nuclear: la idea del doble i del desdoblament, base del teatre de marionetes, aplicat en una relació a dos entre home i dona, pare i filla, joventut i maduresa, moviment i quietud, temps i espai, vida i mort. Totes aquestes ressonàncies vibren en l’escenari, amb un ingredient essencial que cus i fila el temps de les seqüències en l’espai de l’escenari: la música dels violoncels de Marc Alomar.
El secret de la proposta, allò que fa que el contingut del ritus s’aparti de la introspecció autista en la relació del dos, és la presència dels dos grans titelles articulats que són els dobles en fusta dels dos intèrprets: Pep Aymerich i Sira Aymerich, pare i filla, constructor/actor-performer i ballarina. Aquests titelles materialitzen el drama del Dos en dotar-lo d’objectivitat i de la distància indispensable perquè els espectadors s’hi puguin reflectir. Són els objectes o espais intermediaris on els dos personatges es troben i es creuen entre sí. Són les efígies que el pare construeix per tornar-se a comunicar amb la filla, els miralls que permeten aturar la interrogació infinita i fixar la mirada en el clàssic ‘Coneix-te a tu mateix’.
Tot això es fa i passa a l’escenari sense que ningú expliqui res, perquè de fet ja tot és a la vista i apareix ben cosit pel ritme musical del ritus. Un ingredient nou hi havia aquesta vegada: un arbre de fusta construït per Pep Aymerich, amb un acabat preciosista que busca una elegant distorsió geomètrica. L’arbre és la maduresa arrelada que mira des de la distància i la quietud, des del despullament abstracte del concepte que té la qualitat del mite. Si tenim en compte que aquesta obra està en un constant procés de canvi i creació, s’obren aquí ventalls de significació a explorar en la relació de l’arbre, la música i els intèrprets protagonistes del drama del Dos.
Crec que El Lloc? De ser nosaltres, de Pep i Sira Aymerich, és una obra que ben situada al seu lloc i en l’espai adequat, arriba a les arrels d’això que hem anomenat el ‘drama del dos’, sense pontificar ni donar solucions. O potser sí que en dona: l’exercici del desdoblament amb el titella com artifici catàrtic d’autoconeixement, una experiència més de tipus xamànic que cultural i que s’endinsa, per tant, en el món dels misteris i, si la sort acompanya, en els dominis de la creació.
Potser el públic no ho va veure així la nit del dissabte a la Fira de Titelles, però sens dubte sí es va intuir la veritat d’allò substancial que es produïa a l’escenari.