(Imatge de ‘ShortStories’, de la cia. Dírtztheatre. Foto companyia)

S’ha acabat la 34a Fira de Titelles de Lleida pel que fa al calendari, amb unes 45.000 persones participants, un èxit numèric total. Però encara ho és més respecte a la qüestió qualitativa: espectacles que, malgrat haver acabat la Fira, resten en les esteles del Temps en forma de senyals i subtils empremtes poètiques a la percepció dels espectadors, unes conseqüències que s’han de considerar tant o més importants i significatives que les purament quantitatives.

Per això val la pena, passada l’eufòria de la Fira-Festa de Titelles, reviure des de la distància i la reflexió alguns dels seus moments més memorables, no tots, pretensió impossible, però sí els que aquest cronista ha pogut viure.

Parlarem en aquesta primera crònica de l’espectacle inaugural, l’obra ShortStories, de la cia. Dírtztheatre, de França; Dins del cau del Tabalet, de la cia. Farrés Brothers, de Catalunya; i L’arbre del Teneré, de la cia. La Negra, de València.

ShortStories, de la cia. Dírtztheatre. Inauguració de la Fira

Abans de parlar de l’espectacle inaugural, és important destacar com els directors de la Fira de Titelles han aconseguit, en aquesta edició, convocar a una esquadra de representants polítics que ben bé la podríem definir com una mena de parnàs de mandataris, vist des de la perspectiva dels festivals que busquen el reconeixement públic i administratiu per aconseguir les ajudes substancioses de les que depenen. Hi havia, a més dels dos directors de la Fira, Elisabet Vallvé i Oriol Ferre, l’alcalde de Lleida, el Sr. Miquel Pueyo Paris, el President de la Diputació de Lleida, el Sr. Joan Talam Gilabert, la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Sra. Natàlia Garriga Ibáñez, i, per primera vegada en la història de la Fira, el Ministre de Cultura del Govern Espanyol, el Sr. Miquel Iceta.

Imatge de ‘ShortStories’, de la cia. Dírtztheatre. Foto companyia

Com dic, una verdadera plèiade de polítics que demostra fins a quin punt està arrelada la Fira de Titelles, amb un reconeixement per part de les administracions que van manifestar totes els seu compromís en el projecte. Un èxit poc substanciós des de la perspectiva poètica i artística, però molt suculent des de la crematística i dinerària.

Però anem a l’espectacle, el moll de l’os d’aquestes cròniques, i comencem per remarcar l’alt nivell artístic que van demostrar els dos titellaires-ballarins de les tres Short Stories de la cia. francesa Dírtztheatre: Charlie Denat i Jolanda Löllmann, els quals signen també l’autoria, la direcció, el repartiment, la música i el disseny dels titelles. Tres històries centrades en tres personatges, amb els següents títols: Alias, Nonna(s) don’t cry i Pas.

Tres exploracions que es situen en l’àmbit del que avui s’anomena l’hibridisme, aquest espai d’encreuament entre arts i llenguatges diferents, en aquest cas entre la dansa i la marioneta, una combinació tractada des de la poesia, l’onirisme i la subtilesa. Quan això es produeix, l’important és que la intersecció produïda esdevingui creativa, és a dir, que del xoc entre dos o més llenguatges surti alguna cosa nova, que hi hagi en escena una metamorfosi perceptible. Llavors, l’hibridisme es converteix en un espai ritual on les transformacions són possibles.

Tres imatges de ‘ShortStories’, de la cia. Dírtztheatre. Foto companyia

Crec que els dos artistes de Dírtztheatre han aconseguit aquesta qualitat d’interseccionisme creatiu amb escreix. Ens trobem, en efecte, davant de tres fragments de transformació poètica d’uns personatges que oscil·len en diferents estadis i naturaleses, i que busquen resoldre aquestes ambigüitats capbussant-se entre el món visible i l’invisible, entre allò que són en aparença i allò que s’amaga en les seves parts obscures i ocultes. Uns mons que agafen dinamisme, misteri y gestació gràcies a la presència dels manipuladors visibles i alhora ocults darrere dels personatges encarnats en cada un dels titelles, les dues instàncies existencials, l’una humana però oculta, l’altre material-figurativa visible i que afirma el seu protagonisme.

I el que fan els dos ballarins, artistes del gest i titellaires de Dírtztheatre és jugar moltes de les possibles combinacions d’aquest joc doble i a vegades triple d’identitats que es superposen, s’emmirallen, es substitueixen i s’interroguen entre si.

En el solo Alias, el primer dels tres números, Charlie Denat apareix amb una màscara que li envolta tot el cap, la cara d’un home vell i arrugat però ple d’energia, que sembla haver fet possessió del cos jove de Denat, En el segon número, Nonna(s) don’t cry, és  el torn de Jolanda Löllmann de desdoblar-se en aquest cas amb la figura d’una àvia, una dualitat en la que joventut i vellesa dialoguen amb el dramatisme del contrast i dels anhels mutus que es creuen. I en el tercer número, Pas, l’exercici és la combinació dels dos titellaires amb un tercer personatge titella en joc, que fa de vincle d’unió entre els dos, ja que depèn de l’animació que li poden donar, però alhora s’interposa en l’atracció humana dels dos que podrien ser els seus progenitors simbòlics i alhora reals.

Tres números que mostren la impecable execució del seu joc titellaire i l’increïble domini que tenen del cos, tres meravellosos exercicis d’exploració de les possibilitats d’interactuar amb els titelles des del cos, la dansa i el virtuosisme gestual.

Dins del cau del Tabalet, de Farrés Brothers

Amb text i direcció de Jordi Palet, i amb la interpretació visible de Jordi Farrés i la invisible de Pep Farrés, Dins del cau del Tabalet és una deliciosa producció de la companyia Farrés Brothers basada en un popular conte de l’escriptor i naturòleg Ernest Thompson Seton, canadenc americà nascut a Anglaterra (1860- 1946), que parla de la vida d’un conillet que espera la seva mare dins del seu cau.

Imatge de ‘Dins del cau del Tabalet’. Foto Fira de Titelles

La proposta dels Farrés Brothers té la gran virtut d’ajuntar la més extrema senzillesa en el tractament del tema i dels personatges, amb una bonica i fantasiosa coberta en forma de primitiva cabana de bosc, amb una entrada diminuta per on es fa passar el públic, a fi d’instal·lar-nos al seu interior, la casa del petit conill de nom Tabalet, el cau al qual fa referència el títol. Quan hi entrem, de sobte ens sentim instal·lats a sota terra, només comunicats amb el món exterior a través de les ombres d’allò que està fora, i per un forat per on els conills entren i surten de casa seva.

Una coberta que estableix un dins i un afora, ideal perquè els espectadors, petits i grans, des de l’interior del cau, s’hagin d’imaginar allò que passa fora. Coberta que és una imaginària paret de terra, de fusta o de roba, cosa que permet el joc de les ombres, i tota la recreació sonora d’un exterior ple de perills i de sorpreses.

Jordi Farrés, en ‘El cau del Tabalet’. Foto Fira de Titelles

Jordi ferrés és l’oficiant amic del Tabalet que s’encarrega d’explicar-nos on som, alhora que anima i parla amb el conillet amic seu. Cobert per un barret de tipus Salacot, posa tota la seva llarga experiència de titellaire per aconseguir un to de simple naturalitat, ideal per dirigir-se als nens, però també el més indicat per fer-ho als adults, en permetre un registre d’ingenuïtat poètica plena d’encís.

Imatge de ‘Dins del cau del Tabalet’. Foto Fira de Titelles

Fora del cau, Pep Farrés, invisible, exerceix el paper d’animador dels elements naturals que envolten la caseta del Tabalet. Ell és la llum del sol o de la lluna, que mostra les ombres dels arbres o d’allò que envolta els dominis boscosos de la família de conills. Dinamitza els perills, representats per una serpent amb ganes de menjar conillets tendres, o la mateixa ciutat amb els seus edificis alts i el tràfec dels cotxes, però també els amics del Tabalet, com el cuc o l’esquirol.

Senzillesa emmarcada en una escenografia poètica i complexa alhora, en permetre aquesta visualització del dins i del fora, tan important pels nens i pels humans en general.

La visita que vam fer tot un grup d’adults va entusiasmar a tothom, atrapats pel rigor poètic que tanmateix no parla des de la pretensió, sinó des de la naturalitat lírica d’un llenguatge que sap com adreçar-se tant als petits com als més grans.

L’arbre del Teneré, de la cia. La Negra

De València va arribar aquesta producció que també podríem situar en aquest corrent de l’hibridisme avui florent i en expansió, i que ha tingut una bona presència en la 43a edició de la Fira de Titelles, com abans hem indicat.

En aquest cas, l’autor de la proposta, Toni Agustí, ha volgut combinar el teatre gestual i en certa manera la dansa, amb el joc de les llums i de les ombres, posant junts a l’escenari l’actriu Inés Muñoz i l’actor titellaire Nelo Sebastià: els dos proveïts d’una elegant presència escènica, ella com a  dona que s’identifica amb el seu cos, i ell en l’inquiet paper de ser l’encarregat de posar aquests miralls poètics i distorsionadors que són els llums quan s’empren per projectar les ombres dels objectes i els cossos que s’interposen als seus raigs.

Imatge de La Negra. Foto companyia

Malgrat tractar-se d’una producció nova acabada d’estrenar, els espectadors van entrar en la poètica de la proposta, que va teixint al llarg de la representació un joc d’imatges i d’efectes lumínics molt interessants i atractius.

Diu el programa de l’obra:

L’arbre del Teneré és un arbre que va habitar el desert del Sàhara i que, durant molt de temps, va ser considerat l’arbre més solitari i aïllat de la Terra. Però l’arbre del Teneré no va estar sempre sol. Fa milions d’anys, en aquell mateix lloc, just on és ara, hi vivien altres arbres, plantes i animals salvatges i hi havia aigua. Sobretot aigua. Al nostre arbre del Teneré li encanta recordar aquell temps, també li agrada ballar i moure’s amb el vent. Fins i tot rebre visites de caravanes de tuaregs enmig de la nit, o de caminants extasiats pel sol que busquen una mica d’ombra davall de les seves branques. La història del nostre arbre del Teneré és un conte d’arrels, llums i ombres.

En efecte, es veu que l’arbre va estar viu miraculosament dempeus enmig d’un immens desert a la regió de Teneré, fins que un camió el va derribar l’any 1973.

Vista de l’arbre del Teneré, fotografiat el 1961. Foto Wikipedia, per Michel Mazeau

Però potser lo més interessant de la proposta sigui la identificació que es fa entre el cos de la dona i el de l’arbre del Teneré: dos cossos que s’afirmen en la seva solitud com còrpores i organismes els quals necessiten viure arrelats a la terra, xuclant l’aigua que es troba a grandíssimes profunditats. La lluita per sobreviure de l’arbre s’ajunta a la lluita de la dona que busca la seva substància humana en aquest desert del nostre món actual. Un joc de contrastos entre l’aigua i la sequera, la superfície i la profunditat, el moviment i la quietud, el dia i la nit, i que la companyia de València estimula amb aquest joc contrastant entre la llum i la foscor, i la mirada de dues dimensions de l’ombra projectada.

Imatge de La Negra. Foto companyia

L’obra confronta l’organisme viu de l’arbre amb l’organisme viu de la dona, com si aquesta fos el somni de l’arbre que sap que està condemnat a morir, atropellat per un camió o manllevat per les mans irreflexives i analfabetes de la modernitat galopant. Sempre dona bons resultats ajuntar dues realitats diferents i deixar que brollin i ressonin els seus ecos i reverberacions mutus. Un joc que les ombres possibiliten, en unificar en la roba que fa de pantalla o en les parets del teatre les imatges negres de dues dimensions, capaces de superposar-se i transformar-se en altres coses. Com si les ombres despertessin altres dimensions ocultes d’allò físic i orgànic que la llum ha interceptat.

De tot això parla i s’executa en la interessant proposta de La Negra, ben lligada tant per l’atractiva presència i la gestualitat de l’actriu Inés Muñoz, com per l’actitud distant, misteriosa i reflexiva de Nelo Sebastià, en el seu paper d’ombrista i d’home de la llum.