(Carles Pedragosa Torres, imatge de l’obra. Foto de Cèsar Font)

S’ha pogut veure aquests dies al Teatre Lliure de Gràcia Sísif fa no fa, obra insòlita de Jordi Oriol, polièdric artista que en aquest cas signa l’autoria i la direcció. L’espectacle compta amb un únic intèrpret, Carles Pedragosa Torres, sens dubte excepcional, i l’acompanya com qui diu ‘d’amagat’ la maquinista i llicenciada en teatre visual Maria García Aragonès.

I és que en aquesta obra res és el que sembla ser o vol ser, en proposar-nos un joc de constant contradicció entre acció i inacció, veu i silenci, èxit i fracàs, exaltació i desencís, voler i no poder, etc. No per res la figura de Sísif és el referent principal del títol i allò que plana sobre l’hora llarga que duren els intents del protagonista d’acabar alguna cosa, condemnat a repetir sempre el mateix, a pujar la pedra que rodola de nou cap a baix quan és a dalt.

Foto de Cèsar Font

La pedra aquí és més aviat simbòlica, tot i que n’apareix una en un moment donat, però si que hi ha una grossa pilota que a vegades està al terra, d’altres puja però per caure un altre cop. Una pilota, per tant, que no deixa de ser la pedra del mite, i que durant tota l’obra puja i baixa quan li dona la gana. De fet, tot l’escenari està  ple de pedres simbòliques i de mil obstacles que venen a representar tot allò que en el dia a dia ens fa la vida impossible.

Bé, no hem parlat de l’actor, que fa una feina increïble, dotat d’unes qualitats extraordinàries, capaç de tocar el piano amb gran mestria, d’improvisar notes i inventar acompanyaments quan els necessita, però que a la vegada sap estar en una mena de curiós registre que és de clown malgré lui, ja que les gràcies no les fa perquè vol sinó perquè s’hi veu obligat pels entrebancs que director i escenògraf li han preparat, un joc de trampes que omplen tot l’escenari, convertit en una mena de laboratori metafísic i simbòlic, casi una mena de gabinet alquímic de l’autoreflexió vital, de lo que podríem dir ‘l’exercici pràctic de la vida’.

Foto de Cèsar Font

El problema del personatge és que quan comença una peça, mai la pot acabar. Uns cops perquè l’interromp algun dels enginys escenogràfics que conspiren esperant el seu moment per intervenir, unes altres vegades perquè un record l’atura i li posa preguntes inesperades, o la curiositat inesperada que sent per allò que està fent o tocant, que li arrenquen un reguitzell de preguntes i de neuròtiques introspeccions. La qüestió és que no n’acaba ni una, llevat de la peça final, quan ja hem arribat al cúmul del síndrome de Sísif (que convé no desvelar), i s’asseu al piano, calla i toca, vençut de veritat aquesta vegada, mentre es van apagant els llums, imatge d’una fi definitiva, ja que aquí acaba l’obra i arrencaran els aplaudiments, morint per fi el personatge quan semblava que ni això podia ocórrer… Sens dubte és l’autor, el Zeus que l’ha escrit i creat, qui allibera el personatge del seu càstig etern, només per deixar-lo descansar una mica i tornar-lo a condemnar a la següent funció…

És fantàstic veure la contradicció, el dubte i la constant auto-observació encarnats en algú a l’escenari, aquestes característiques tan pròpies dels humans contemporanis, els efectes de les quals solen oscil·lar entre la neurosi paralitzant i l’autoconsciència alliberadora, entre l’exaltació clarivident i la patacada que li sobrevé. És en aquest aspecte que l’obra de Jordi Oriol i la interpretació de Carles Pedragosa Torres són realment úniques i meritòries: posar en escena i fer patent aquest fa no fa o fer no fer, l’acció que es nega a sí mateixa, però que en realitat apareixen simultàniament. El no fer és moltes vegades fruit del veure’s o observar-se, cosa que frena l’acció. I el fer no deixa de ser l’acció que s’oblida de mirar-se o en prescindeix olímpicament, com els animals o el Déus, que fan i els importa una bleda l’anàlisi i la introspecció que acompanya aquest fer. Potser per això el déu més contradictori sigui el Thot egipci que després serà l’Hermes grec i el Mercuri romà, l’inventor de l’escriptura i per tant del pensament, déu del comerç i dels lladres, escrivà i missatger dels déus. També és murri per la qual cosa converteix la contradicció, el dubte i la mirada doble en els seus més preats atributs. Els humans portem malament la doble mirada i la introspecció que porta l’auto-observació, atributs que també són congènits nostres, i que el món modern ha elevat a unes dimensions descomunals, en banalitzar tan descaradament els quefers i els desitjos, que són sempre un voler i no poder, o un voler que no s’acaba mai d’acomplir.

Foto de Cèsar Font

Per això és tan important que, oblidant-nos dels grans i petits continguts, vegem de tant en tant la mecànica sisifiana del nostre viure, condemnats a aquest continu fa no fa o fer no fer, sense perdre de vista que damunt d’aquesta realitat hi ha uns Zeus que sí saben molt bé el que fan, i que ho fan tan tranquils malgrat els no-fan corresponents. Com el mateix autor de l’obra…

El mèrit de la companyia Indi Gest és haver convertit un escenari en un laboratori viu de la nostra condició humana, per veure com allò que ens fa humans, aquesta tríada de Pensament, Sentiment i Voluntat, té una de les seves potes, la relacionada amb el voler i el fer, coixa, malalta o, seguint la terminologia de l’obra, asissifiada.

Per cert, una meravella la posada en escena i la trama d’enginys inventats per l’escenògraf, Joan Galí Sanarau, amb el piano al mig de mascaró de proa, enginys que la maquinista-titellaire Maria García Aragonès pilota amb tanta perícia, ben disfressada de tècnic d’escenari.

Fitxa Tècnica:

– TEXT I DIRECCIÓ:
Jordi Oriol Canals
– INTERPRETACIÓ:
Carles Pedragosa Torres
– ESPAI ESCÈNIC I VESTUARI:
Joan Galí Sanarau
– IL·LUMINACIÓ:
David Bofarull Armengol
– SO:
Pau Matas Nogué
– AJUDANTA DE DIRECCIÓ:
Rita Molina i Vallicrosa
– CAP TÈCNIC:
Albert Glas
– MAQUINISTA:
Maria Garcia Aragonès
– PRODUCCIÓ EXECUTIVA:
Helena Font Barbero
– AJUDANTA DE PRODUCCIÓ:
Gina Aspa Miralta
– FOTOGRAFIES DE L’ESPECTACLE:
César Font Barbero
– I ELS EQUIPS DELTeatre Liure
– AGRAÏMENTS: Marc i Jordi Permanyer, Ester Forment, Teatre la Sala de Rubí, La Brutal, La Virgueria, Agrupación Señor Serrano, Adrià Basora, Pep Arumí, Manel Palahí i Rosa Barbero
– MENCIÓ: Espectacle estrenat el 3 de desembre de 2023 a EL Canal – Centre d’Arts Escèniques
– COPRODUCCIÓ:
Teatre Lliure, Indi Gest i Temporada Alta
– AMB EL SUPORT DE:
Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC)