(Imatge de ‘Cera, 500 horas de vuelo’. Foto Júlia Girós)
Parlarem en aquesta IV crónica de la Fira de Titelles de Lleida de quatre espectacles que vam poder veure i que van tenir tots ells una gran acollida. Són els següents: Cera, 500 horas de vuelo, de la companyia Carlos Gallardo; Feriantes, de El Patio Teatro; The Bellhop, de Hilarilar Marionetas; i Kuntur, del Centre de Titelles de Lleida.
Cera, 500 horas de vuelo, de Carlos Gallardo
L’estrena de l’espectacle Cera, 500 horas de vuelo, de Carlos Gallardo va ser un dels esdeveniments més esperats pels espectadors entesos de la Fira de Titelles de Lleida, en tractar-se d’una persona molt respectada i estimada per la professió, havent participat en nombrosos muntatges de gran vàlua. L’obra està interpretada pel mateix Gallardo que també signa autoria, espai escènic i direcció compartida amb Nina Solà i Jordi Font, i la dramatúrgia en combinació amb Dora Cantero. Un equip de luxe amb el que Gallardo ja hi ha treballat en diverses ocasions i amb el que s’hi entén a la perfecció. I s’ha de dir que l’obra no va defraudar en absolut, esdevenint un dels èxits més reconeguts de la Fira.
Imatge de ‘Cera, 500 horas de vuelo’. Foto Júlia Girós
Ens trobem davant d’una proposta de caire personal que per poder desplegar el seu univers biogràfic opta per un ric i interessant creuament de plans diferents, buscant els efectes obligatoris de distanciament i ocultació, i alhora de proximitat emotiva amb els espectadors. Plans que sumats busquen crear una atmosfera de sensacions creuades en les que l’element tàctil del cos i de la carn troba en la cera la seva metàfora perfecte, pel fet de que tant s’hi acosta com s’hi allunya, indispensable oposició de contrasts per aconseguir l’ambigüitat necessària i així fugir de l’explícit.
Imatge de ‘Cera, 500 horas de vuelo’. Foto Júlia Girós
Distanciament i ocultació-metafòrica per poder explicar una vida des de les pinzellades emotives del record, de les vivències que deixen petjades profundes, i que només es poden explicitar a través de la música, d’algunes cançons d’èpoques passades carregades de suggestió, d’imatges captivadores, o dels apropaments al·legòrics. Amb un fil conductor: la cera, l’espai físic i mental on el protagonista millor es troba, i que resumeix l’atmosfera de la infància, amb la figura d’una àvia de gran relleu, criadora d’abelles, i recol·lectora de mel i cera, amb la que fa els seus propis ciris.
L’olor de la cera, el seu màgic origen a partir de les abelles, la seva transformació de líquid a sòlid, i la seva gran plasticitat, que s’emmotlla a qualsevol forma i figuració -cosa que subjau en la dedicació titellaire i constructora de l’autor-, composa tot aquest univers tan biològic i alhora poètic que Gallardo i els seus còmplices han escollit per modelar una obra que junta el dramatisme de les ‘morts’ metafòriques però reals del protagonisme amb l’opció volguda d’una vida de plena llibertat, d’obertura i de compromís envers l’altre.
Imatge de ‘Cera, 500 horas de vuelo’. Foto Júlia Girós
No seria bo seguir destriant l’espectacle amb tots els seus diferents plans creuats, perquè la seva gràcia és en realitat el seu creuament i l’atmosfera que en resulta, del qual neix la figura de cera final: una composició que materialitza tot l’espai intersecció de l’obra, creant una emergència física que podríem dir concentra el passat viu però mort del protagonista, i alhora l’allibera d’ell.
Imatge de ‘Cera, 500 horas de vuelo’. Foto Júlia Girós
Una obra d’un gran refinament dramatúrgic que podríem qualificar de ‘teatre sensacionista dels sentiments’ (en paraules pessoanes) i que constitueix una gran aportació a l’actual teatre de figures i d’objectes del nostre país.
Feriantes, de El Patio Teatro
Vet aquí un dels títols nous presentats a la Fira que més va brillar, demostrant un cop més la gran vàlua d’aquesta companyia de Logroño, que amb els anys ha aconseguit trobar un llenguatge propi amb alguns espectacles d’enorme èxit.
Feriantes. Foto El Patio Teatro
Aquesta vegada, la parella fundadora de la companyia, Izaskun Fernández i Julián Sáenz, autors i directors els dos de la proposta, van decidir ella quedar-se fora de l’escenari, mentre Julián el compartia amb dos altres actors, Alejandro López i Diego Solloa. Un trio masculí que als pocs minuts d’iniciar-se l’obra, es van ficar literalment el públic a la butxaca.
Feriantes. Foto El Patio Teatro
La intenció era posar-se en la pell dels firaires històrics de les dècades 40, 60 i 70, anys molt durs al nostre país. I no era fàcil fer-ho, s’han de dominar les llengües populars del cos, del gest i de la veu, per poder apropar-se a la parla i la riquesa popular d’un llenguatge avui quasi bé perdut, la qual cosa els tres actors van aconseguir magistralment, cantant l’un amb una solvència impactant alguns dels pals de flamenc més difícils d’entonar, com ho pot ser un fandango o un martinete, que Alejandro López va bordar, o entonant algunes conegudes cançons i cuplets dels anys cinquanta, magníficament cantats per Diego Solloa. Uns actors que van sorprendre a tothom per la seva exquisida sensibilitat, sense en cap moment deixar sobreeixir cap excés de la testosterona que sovint caracteritza la insuportable presència masculina, i amb un respecte enorme i natural pels personatges i les històries que contaven.
Feriantes. Foto El Patio Teatro
I és que Feriantes és una obra que ha volgut retratar, a través d’entrevistes i d’una profunda recerca, el món dels firaires d’aquest país, especialment dels que van viure enmig dels desastres de la guerra i de la postguerra, i que van aconseguir, malgrat les dificultats, viure una última època daurada d’un concepte de fira que avui no ha desaparegut però sí canviat de dalt a baix, amb l’arribada del consum, les noves tecnologies i la transformació digital.
Imatge del pavelló de les Marionetas Júpiter, de la família Ducal, de Logroño. Foto extreta de la pàgina de l’associació Panal, de la Rioja
Una de les famílies a les que El Patio Teatro va entrevistar és la Ducal, de Logroño, que va tenir el seu conegut pavelló de marionetes i autòmats, el Teatro Júpiter, moltes de les peces del qual encara conserva la família, descobertes l’any 2001 per l’associació Panal de La Rioja.
El gran mèrit de Feriantes és haver mostrat realment l’esperit i l’atmosfera de les persones que giraven per les precàries carreteres de l’Espanya de la postguerra i que s’enfrontaren a dificultats ingents des d’una actitud de positivitat combativa, fruit de la pura supervivència, sense dubte, però no per això menys vitals, enginyosos i creatius, fent de la necessitat virtut, en la veritat estricte d’aquestes paraules, anant sempre d’una banda a l’altre, nascuts a un lloc concret però amb les seves arrels escampades com qui diu per tota la Península, filades només per la solitud dels camins i la distància.
Feriantes. Foto El Patio Teatro
Un món difícil però ple de poesia, d’humor i de moltes pinzellades d’enginy, art, ofici i vocació. Una vocació que se’n riu de sí mateixa, per descomptat, sabent que llurs vides es troben sempre a les perifèries de tot, però orgullosos de ser on són. Un univers que la distància i l’enyorament de les èpoques pretèrites ens permeten avui mitificar i enlairar, especialment des del món dels titelles i del teatre, que s’hi acosta i s’hi assembla en tantes coses.
Feriantes és de fet un homenatge a les formes més populars del teatre i de les arts de la figuració animada, fet amb tot l’ofici i l’honestedat d’uns grans actors, que han sabut combinar el component emocional i els sentiments amb la distància pròpia del teatre d’objectes, una de les marques de la casa El Patio. En efecte, lluny de deixar-se arrossegar pel sentimentalisme i la falsa enyorança, la companyia de Logroño ha abordat el tema amb extraordinària frescor i amb el rigor del llenguatge al qual pertanyen: el que combina teatre amb figures i objectes.
Autòmats de les Marionetas Júpiter, de la família Ducal, de Logroño. Foto extreta de la pàgina de l’associació Panal, de la Rioja
Un espectacle que mereix ser vist a tot Espanya, Catalunya inclosa, perquè la gent recordi i conegui les realitats d’on venim, i la gran riquesa que s’amaga en aquestes vides per a molt oblidades, tan plenes d’enginy, art, i de verdadera cultura popular.
The Bellhop, de Hilarilar Marionetas
Va agradar moltíssim aquest treball de Laura Cortés, actriu amb llarga experiència en diverses companyies de Granada, i que l’any 2011 s’instal·là a Barcelona, on va conèixer i s’enamorà de les marionetes al Taller del gran Pepe Otal. Allà creà la companyia Fills de Fusta el 2016 amb Vicente Andreu, que va girar per tot el món rebent nombrosos premis.
Laura Cortés amb el Bellhop. Foto T.R.
És el 2019 quan apareix aquest espectacle en el que Laura actua en solitari, titulat The Bellhop. Una obra que al llarg del temps ha anat creixent i madurant, a base de confrontar-lo amb públics de totes les cultures del món, convidada per nombrosos festivals internacionals tant a Europa com a Àsia on ella sol actuar.
Laura Cortés i la clienta. Foto T.R.
The Bellhop, que en català es diu El grum, més conegut en la seva versió en castellà com El botones, ens situa en l’època dels grans hotels internacionals que disposaven d’elegants grums i recepcionistes sempre amb estudiats i bells uniformes per servir als clients amb la màxima amabilitat, portant les maletes a les seves habitacions. Laura Cortés, molt ben abillada de recepcionista, porta com barret el famós timbre que hi havia a totes les recepcions dels hotels, que servia per cridar al botones. En l’obra, el grum de torn és una marioneta, el verdader protagonista del show.
L’altre personatge és una clienta d’alta condició que com és propi que passi, ensopega amb la inutilitat del grum i amb no pocs contratemps. El joc entre els tres personatges es desenvolupa entre maletes, l’altre element característic de l’època dels grans hotels.
Laura Cortés amb el Bellhop. Foto T.R.
La gràcia de Laura Cortés és haver encarnat ella també un personatge, mentre alhora va manipulant els titelles de fil dels altres dos, de manera que només amb dues úniques marionetes, aconsegueix crear tota una història i posar en escena l’atmosfera d’un hotel dels d’abans. Ho fa la marionetista gràcies a la seva bona actuació i a la gran experiència que té en l’ofici dels fils. Ens trobem de fet davant d’una gran actriu que sap posar uns altíssims nivells de bogeria al seu personatge, sense perdre el contacte amb la realitat que representen les marionetes. Els fils són els lligams que l’obliguen a tocar sempre de peus a terra, malgrat les seves volades teatrals.
Laura Cortés i la clienta. Foto T.R.
A Lleida va fer diverses representacions, unes a la placeta que hi ha davant els teatres de l’Escorxador, i l’última en el vestíbul dels teatres a causa de la pluja, on crec que l’espectacle, en trobar-se en una atmosfera més propera al cabaret o al del cafè teatre, va enganxar encara més al públic quasi bé tot adult que envoltà l’actuació.
No per a res va rebre el Premi Drac d’Or al Millor espectacle de carrer!
Kuntur, del Centre de Titelles de Lleida
Va ser a la Plaça de la Llotja i als Porxos Paeria on es va poder veure aquesta nova creació del Centre de Titelles de Lleida, obra del gran Joan-Andreu Vallvé i el seu fill Bernat Vallvé, els quals signen junts el disseny dels titelles, sent Bernat el director i l’autor del projecte així com de la música que l’acompanya. Els seus portadors són l’Albert García i l’Oriol Vázquez que es reparteix la feina amb Francesc Farré.
Imatge de Kuntur. Foto companyia
I, com solen ser els animals magnífics que el Centre de Titelles ha anat creant per fer-los actuar al carrer (com la balena Kujira, o l’elefant Hathi), Kuntur, que representa un còndor, les grans aus que habiten als Andes, brilla també per la seva majestuosa forma, que l’enginy constructor dels Vallvé permet desplegar amb dos únics portadors encarregats de donar vida a l’au, mentre va volant pels carrers de les ciutats on se’l convida.
Imatge de Kuntur. Foto companyia
Hi ha sempre un missatge ecològic en aquestes creacions itinerants del Centre de Titelles, ja que ben sabut és que el còndor es troba en perill de desaparició. Emfatitzen en aquest cas el contrast entre la fragilitat de la seva estructura òssia i la força de la que és capaç de mostrar, amb capacitat de volar a immenses altures i amb una vista capaç de mirar a una distància de kilòmetres els més petits detalls de les muntanyes que sobrevolen.
El Kuntur i els seus bebés. Foto companyia
Com ens diuen els tractats, el còndor andí (que té el misteriós nom científic de Vultur gryphus) és una espècie d’au de la família Cathardidae que habita a les muntanyes altíssimes dels Andes i a les costes de l’Oceà Pacífic a l’oest d’Amèrica del Sud. Se’l considera l’au més gran del món per la mesura combinada de pes, 15 kg, i la seva amplitud màxima, 3,3 m. Au bàsicament carronyera, s’alimenta dels cossos morts de vaques o cérvols, tot i que pot caçar rates, conills i altres bestioles d’aquestes mides. Niua a roques inaccessibles a altures d’entre els 3000 i els 5000 metres. Poden viure més setanta anys, i tenen una reproducció molt baixa. Per això perilla la seva pervivència.
El Kuntur fill. Foto companyia
Totes aquestes indicacions no s’expliciten en la proposta del Centre de Titelles però sí que hi són, ja que mostren els ous que ha post i el naixement de dos petits còndors, sensibilitzant així al públic sobre la importància de la seva reproducció i descendència.
És magnífica la mestria dels Vallvé en la creació d’aquests grans animals, havent aconseguit un estil propi entre l’abstracció i el naturalisme dels trets de cada un d’ells. El públic, com sempre, va seguir a Kuntur per les tardes del 3 i el 5 de maig, participant dels seus cants i amb la consciència d’estar vivint un divertiment que alhora ensenya i consciencia els espectadors amb el seu missatge ecològic.
