(Foto companyia)
S’ha estrenat els dies 17 i 18 de juliol de 2025, dins del festival Grec 2025, l’espectacle Manual per a éssers vius, de la cia. La Mula. Les funcions s’han fet al teatre del CCCB – Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Ja amb anterioritat La Mula, la companyia de Magda Puig Torres y Andreu Martínez Costa, es presentà amb una obra, Thauma (veure aquí), que va impressionar als espectadors pel repte al qual es van enfrontar els seus autors: crear un espectacle visual que, allunyat d’un discurs narratiu, buscava el xoc de l’efecte perceptiu amb l’espectador.
Foto companyia
En Manual per a éssers vius, La Mula ha anat encara més lluny en afegir al xoc perceptiu d’un potent llenguatge visual ple de sorpreses, la paraula, que, agafant pel nas -o potser millor, per la ment- l’espectador, incorpora un profund exercici de reflexió, el qual obliga a preguntar-se ‘què carall estic veient i què carall m’estan dient’… Reflexions indefugibles, que se sumen al fenomen de ‘percebre la percepció’, que constitueix una de les bases del treball de La Mula.
Perquè quan en un escenari, els personatges no són ni titelles, ni actors, ni objectes, ni figurins, sinó la pròpia paraula en la seva pura dimensió física constituïda per allò que la composa, les pures lletres, les quals, gràcies a la gramàtica i la sintaxi, conformen frases i textos elaborats, llavors, l’espectador es veu empès a no apartar la mirada d’aquell espai màgic i singular. Un escenari teatral clàssic on regnen els telers que pugen i baixen cortines i decorats, i que ens mostra paraules, les quals, convertides en marionetes ’que parlen per si soles’, ens reten a ficar-nos dins del seu ‘cervell’: el text?, el llenguatge?, el discurs?…
Foto companyia
Tal com ja vaig apreciar en Thauma, també aquí l’essencial és jugar amb la percepció del públic, a fi de crear situacions visuals estranyes que ens obliguen a plantejar-nos què és el que estem veient, alhora que provoca un estrany trompe l’oeil, quan percebem paraules que pensen i ens parlen, i que s’introdueixen tan alegrament dins nostre.
En la ficció del teatre, en un temps que es fa present i on no se’ns oculta que hi ha uns fils que mouen les paraules, les quals apareixen en una aparença d’autonomia real, comprenem que de fet no són les paraules les que ens parlen sinó una entitat superior, el Text, tal com per altra part es presenta ell mateix. El Text mana, i en plena època de la Intel·ligència Artificial, això és una cosa que no ens estranya, sinó que entra en la més rigorosa de les lògiques possibles. El Text mana i ens condueix allà on vol. I jugant jugant, ens adonem que el Text, de tan embolicar els lectors amb les seves paraules, ha guanyat autoritat, sí, ja que ningú gosa desobeir-lo, però la seva matèria prima, les paraules, base de la seva força, han perdut la seva substància: aquella veritat que sempre ha sustentat una paraula quan és dita per una veu humana singular.
Foto companyia
El llenguatge s’ha buidat de substància, i avui les paraules són uns comodins que serveixen per a qualsevol cosa. I l’element juganer del llenguatge, que tant ens entusiasme i al qual l’espectacle de la Mula recorre como no podia deixar de fer, el veiem de fet com un dels forats per on perden aire i es desinflen les paraules.
Foto companyia
De tot això ens parla aquest Manual per a éssers vius. En parla sense parlar-ne, és clar, ja que el llenguatge no pot trair-se a sí mateix, obligat a obeir les lleis de la retòrica i de la sintaxi.
Ara bé, l’espectacle també té els seus decorats ‘figuratius’, que en aquest cas són les cortines de colors que van canviant el context d’allò que es diu, Colors, matisos i formes distintes que ens indiquen que a la paraula sempre se li ha de buscar allò que l’envolta i allò que no diu.
Foto companyia
Serà aquesta la principal lliçó d’aquest Manual per a éssers vius? Serà el buit i el no-res que s’amaga darrera la paraula la seva veritat oculta, allò que realment hauríem de saber veure, llegir i comprendre? Arribats a aquest punt, crec que el millor és callar i restar en silenci. I deixar que La Mula, amb el seu parlar-sense-parlar, ens segueixi alliçonant-sense-alliçonar-nos, que és la millor manera d’alliçonar.
I, per acabar i trencar d’una vegada amb el Text que ens persegueix, aplaudir l’extraordinària feina dels creadors de La Mula, que s’atreveixen a explorar uns terrenys desconeguts els quals, tanmateix, tantes ganes tenim de conèixer.
Foto companyia
Ficha artística
Creació: Andreu Martínez Costa, Magda Puig Torres
Escenografia i disseny d’il·luminació: Víctor Peralta Carriquí
Composició musical i disseny de so: Erol Ileri Llordella
Dramatúrgia: Jorge Gallardo Altamirano, Magda Puig Torres, Andreu Martínez Costa
Interpretació: Andreu Martínez Costa, Magda Puig Torres, Víctor Peralta Carriquí
Construcció y mecanismes: Jan Erik Skarby, Tim Lucassen
Producció: Oriol Escursell
Conciliació: Rosana Costa Navarro, Enrique Martínez Piera, Ramon Puig Soler, Teresa Torres Samsó
Distribució: Marta Riera Pi (www.lamula.org)
Una coproducció de: Figurteatret Nordland, Festival Grec, Nilak y La Mula
Aquesta activitat forma part de Grec 2025, Grec. Festival de Barcelona
