Importa, a la Revolta dels Titelles, parlar amb alguns dels protagonistes que a final dels setanta i principi dels vuitanta més van contribuir a trencar amb la tradició i a obrir nous camins en l’art dels titelles. Pep Gómez se situa de ple en aquesta categoria i per això el vam citar, al plató de la BiblioMusiCineteca, perquè ens expliqués com va iniciar la seva carrera de titellaire. Un començament que es remunta als anys setanta i que situa el nostre personatge al bell mig de la cruïlla de grups, personalitats i iniciatives que més van determinar aquest regirament del vell gènere dels titelles.

Pep Gómez

– Vaig néixer al bar La Pilarica, al carrer Robadors. Això marca, no és el mateix néixer al Barrio Chino de Barcelona que a Pedralbes, posem per cas. Un client de La Pilarica va ser la primera persona que em mostra l’ocell de paper que belluga les ales.

A partir d’aquell primer contacte amb l’art del paper, els atzars de la vida el van dur per camins inexorables que conduïen tots a un mateix lloc: el teatre, el paper i els titelles.

– Durant la meva estada a Mallorca, a la dècada dels setanta, alguns vespres solia quedar amb un grup d’amics al Bar Bosch, a Palma; quedàvem “devers les deu” i cadascú arribava quan arribava; els que esperàvem adquirírem el costum de construir figures papiroflèctiques. Una vegada li vaig comentar a un dels contertulians que pensava guanyar-me la vida amb les papiroles. Cóm? -va dir ell- Penses prostituir la papiroflèxia?. No, -vaig respondre – ho faré per diners.Vam fer una bona rialla.

Pep Gómez

– L’any 72, a Mallorca, em convidaren a una representació de Putxinel·lis Claca. L’espectacle de Teresa Calafell i Joan Baixas Calaix de sastre em va impressionar molt.. Però no va ser fins els 80 que, de nou a Barcelona, vaig decidir prendre’m més seriosament la qüestió dels titelles, i per això em vaig matricular a l’Institut del Teatre.

És l’època inicial de l’Escola de Titelles, amb en Joan-Andreu Vallvé, en Josep Maria Carbonell i l’Alfred Casas de professors (tot i que aquest últim feia la mili en aquell temps).

– A l’Institut del Teatre vaig coneixer en David Laín, persona diafana i generosa,  amb qui vaig treballar durant un any. L’any 84 em vaig integrar a la companyía “Teatre de Sac”, amb Xavier Lafita. En Xavier era una persona molt oberta a les noves idees, i això em donà carta blanca per crear les meves parides. Vam fer un espectacle només amb cordes i sense paraules, un altre d’ombres xineses i Flèctics, un espectacle dedicat a la papiroflèxia amb música original de l’amic Pep Pascual, amb qui encara segueixo col·laborant. En Xavier Lafita era una persona molt interessant i divertida, plena de sorpreses. Feia esgrima amb floret, entre altres coses. Quan jo era a Mallorca, ja havia muntat un Punch and Judy realment excepcional, una proposta molt nova llavors, i molt incorrecta, de fet més d’alguna vegada li van interrompre la funció, escandalitzats els espectadors de l’època per les males maneres del Putxinel·li anglès. Potser això explica que en Xavier sempre hagués compaginat la seva feina de titellaire amb la de venedor d’assegurances: amb això s’assegurava el menjar. A més de Flèctics, vam fer un espectacle titulat Papiroflèxia dinàmica, en què per primer cop vaig incorporar la meva afició al paper en un espectacle professional.

Pep Gómez

Hem de dir aquí que Pep Gómez és un expert, o un aficionat avançat, en l’art de la papiroflèxia (origami, com es diu al Japó) i que també rep el curiós nom de “cocotologia”, una denominació popularitzada a Espanya per Miguel de Unamuno, un gran papiroflèxic que va escriure el llibre: Apuntes para un tratado de cocotología. La paraula, cocotologia, que ve del francès, cocotte, au, pajarita, en llenguage col·loquial infantil, però que també significa senyoreta de vida alegre. També va decidir fer-se soci de l’Asociación de Papiroflexia i començar a estudiar els tractats clàssics del gènere: Eric Kenneway, amb el seu Complete Origami, i el mestre de mestres, el japonès Akira Yoshizawa. (veure l’article de Pep Gómez a Putxinel·li sobre papiroflèxia)

– Aquest és un món extraordinari ple d’extravagàncies i de personatges increïbles. Els especialistes i entesos construeixen autèntiques meravelles. Pensa que Akira Yoshizawa es feia el seu propi paper per poder-lo doblegar i fer el que volgués, i el treballava com un escultor. Veure’l construir les seves figures era impressionant, com doblegava, mullava i bufava per assecar el paper, que anava adquirint formes i volums impensables. Va morir el 2005, però encara és el gran mestre que va convertir l’origami en un veritable art. A l’exposició de Sevilla del 92, les seves escultures de paper sobre les feines del camp van ser la gran atracció del pavelló japonès. També hi ha personatges intrigants com l’espanyol Manuel Sirgo, especialista en insectes de paper, l’americà John Montroll, que ha desenvolupat un peculiar origami des de l’ordinador, o la mateixa associació papiroflèctica del Cafè de Llevant de Saragossa, fundat el 1895, reconegut centre anarquista abans de la guerra i que encara avui està en actiu. Amb el rellotge invariablement parat, els dilluns estan dedicats a la papiroflèxia. Un món que he conegut de prop, però que he tractat sempre amb distància i des del teatre, és a dir, com un llenguatge teatral més.

Recordo l’exposició que va fer al 92 de quadres papiroflèctics al Teatre Malic, on va treballar el paper amb criteris estètics i origàmics. Títols com Una tragèdia Americana o L’art de fumar en pipa, il·lustren el seu desig d’anar més enllà del simple artifici de la figureta de paper.

Pep Gómez

Pipes de paper de Pep Gómez

Continuem, però, amb els titelles.

– La mort d’en Xavier Lafita va ser un veritable cop, tan jove i ple de vida, i amb un fill petit. Vaig decidir però que havia de continuar treballant per no deixar-me portar pel desànim. En David Laín, la Núria Mestres i l’Esther Cabacés em van ajudar i van substituir al Xavier en els bolos que ja teníem contractats. Més tard, vaig començar a treballar amb en Santi Arnal i en Pepe Otal, mantenint l’activitat del Teatre de Sac, la companyia que vam formar amb en Xavier. Fou llavors quan amb en Santi i el Pepe vam decidir muntar El Pirata Barbanegra. Era una manera de treballar i passar-s’ho bé, i va ser la primera de les col·laboracions creatives que vaig tenir amb el Pepe.

Li preguntem per la seva relació amb Otal, el titellaire d’Albacete mort el 2007, precisament quan estava representant a Caglari, Sardenya, La Divina Comedia amb en Pep Gómez.

Pep Gómez

Pep Gómez i Pepe Otal després de representar

– Coneixia el Pepe de feia molts anys. Ja l’havia vist fent l’esquelet a la Rambla als anys setanta, i més tard el seu Apocalipsis según San Juan, un gran espectacle. Haig de dir que amb el Pepe érem com germans, un gran amic, tot i que jo sempre vaig ser una persona externa al seu Taller de Marionetas. Jo anava allà a veure al Pepe. Quan va fer el Makoki, el vaig ajudar i vam viatjar junts a Alemanya el 1990, a Berlín després de la caiguda del mur. Vam estar amb en Xavier Lafita i el Pepe Otal actuant dotze nits en una gran fàbrica, on el Makoki triomfava cada nit. Tenia molt èxit l’escena de la violació de la monja. El públic s’entregava a les bestialitats del Makoki, una època molt afortunada. Un dia recordo que el Pepe es va quedar sense poder parlar: se li havia trencat la pròtesi dental que portava. Ho va solucionar però ràpid: amb superglue se la va reenganxar. Una vegada el titella de la monja, que sempre acabava volant pels aires, li va caure al cap del Pepe i va perdre el sentit. El vam haver de despertar durant la funció. Viatjar amb el Pepe era tota una experiència, sobretot perquè mai agafava autopistes: sempre viatjava per carreteres nacionals. Deia que així podia contemplar el paisatge i el viatge es feia més distret. El problema era que a les dues hores de sortir de Barcelona, encara estàvem a Caldetes en un embús, i això desesperava el Xavier. Una bona experiència va ser també recórrer les carreteres de l’Alemanya de l’Est: hores i hores de veure paisatges sobre un asfalt ple de forats… Amb el Pepe Otal teníem un gran punt en comú: a cap dels dos no ens agradava fer espectacles per a nens. Jo sempre he volgut parlar de les coses que m’interessen a mi, de la meva vida, de les meves lectures, i concretament dels autors que més m’impressionen, com Unamuno o Valle-Inclán. També Pepe Otal explicava la seva vida amb els seus espectacles. Crec que es pot considerar el seu Cuento de madera com una obra autobiogràfica, i la trilogia de les tres òperes que va fer, el Rigoletto, l’Holandès errant i el Don Giovanni, eren claríssimament tres referències directes a la seva persona.

Li preguntem per l’últim espectacle que van fer junts.

Pep Gómez

Pep Gómez i Pepe Otal a la

– La idea va venir d’un gravat de Doré de l’Inferno de Dante, que em va seduir. Després, l’atzar em va portar a les mans, en una estada a Itàlia, l’Inferno que regalava el diari La Repubblica. Vaig decidir que havia de fer alguna cosa sobre aquest tema. Al principi li vaig demanar al Pepe si em volia fer alguns titelles, i de seguida va veure que d’aquí podia sortir un espectacle. Vam treballar força ràpid: jo seleccionava els textos i els sintetitzava, i ell feia els personatges, els decorats o el vestuari. Així i tot, va ser una obra llarga en la construcció: un any per crear el material i un any d’assaig. Crec que va ser dels poquíssims espectacles en què el Pepe va assajar. I la veritat és que el vam representar força, a festivals, bars, ateneus llibertaris i a alguns llocs com Santiago, Bilbao, Pinerolo, Sardenya…

– De Pepe Otal podria dir que era una persona que parlava molt bé. Mai et cansaves d’escoltar-lo. Passaven les hores amb una cervesa i sempre tenia coses per explicar, anècdotes, el que li havia passat el dia abans, sempre coses divertides i interessants. De fet, tinc totes aquestes converses apuntades, degut a la meva afició d’escriure diaris. Des del 1988, que escric diàriament un dietari. Com que sóc enquadernador (vaig aprendre aquest ofici a l’Escola d’Enquadernadors), utilitzo sempre el mateix tipus de llibreta: quan en tinc dues de plenes, les desmunto i les enquaderno amb bona pell i lletres d’or. I és que per a mi, un espectacle ha parlar sobretot d’un mateix, explicar la pròpia vida o referir-se a les lectures que més m’han impressionat. Per això dono tanta importància al dietari: em permet treballar amb el material que realment m’interessa, i a la vegada m’ajuda a reviure els fets passats.

I els últims espectacles, com han sorgit?

Pep Gómez

Mina Ledergerber amb Pep Gómez a Cabaret de Papel

– En morir en Pepe, vaig reaccionar de seguida com vaig fer amb la mort d’en Xavier: posant-me a treballar per no caure en la depressió. Ho vaig fer amb la Mina Ledergerber, una treballadora incansable i magnífica, amb qui vam muntar el Cabaret de Papel i, més tard, amb Andrea Lorenzetti, un titellaire que prové del món presocràtic (és filòsof de carrera). El seu domini del temps, del ritme i de les pauses és extraordinari, i haig de dir que els últims espectacles es basen tots en una atmosfera marcada per les pauses i per un estudiat ritme lent de l’acció.

Pep Gómez

Pep Gómez i Andrea Lorenzetti a

Pep Gómez ha presentat amb Andrea Lorenzetti tres espectacles diferents els últims anys: “Romances de Ciego”, “Jardín Umbrío” i “Los Cantos de Maldoror”. Tots ells espectacles obscurs i negres, centrats en el tema de la mort la majoria. (Podeu llegir sobre aquests espectacles els següents articles: sobre “Jardín Umbrío” aquí, i sobre “Los Cantos de Maldoror” aquí).

Pep Gómez

Titelles de

– Aquests espectacles, que estan fets sense pensar en el mercat ni en els gustos estàndards dels programadors, no ens donen de menjar, com podeu comprendre. És el preu que s’ha de pagar per la independència i la llibertat de crear. És per això que tant la Mina, l’Andrea com jo mateix, col·laborem constantment amb altres artistes i grups. En el meu cas, m’agrada fer tallers de titelles o de papiroflèxia, o espectacles basats en el llenguatge del paper, que solen agradar força als públics mixtes, que són els meus preferits. Vaig estar fa poc al Poble Espanyol actuant i haig de dir que el públic era just el que volia: una barreja de totes les edats. Res a veure amb aquestes programacions que només treballen per a nens molt petits.

Aquest gat vell de l’espectacle, amb més de trenta anys de professió a les seves espatlles, s’ha guanyat amb el temps merescuda fama d’expertesa titellaire i de savi cocotòleg. La primera requereix anys, constància, art i diligència. El segon és més difícil d’aconseguir. És freqüent veure’l en les trobades entre poetes i titellaires que es fan als bars, ateneus i locals alternatius de Barcelona. Convertit en un figura ben coneguda de la nit barcelonesa, els joves l’adoren i admiren, i els vells li envegen la seva llibertat conquerida a pols. I és que sota aquesta aparença d’humilitat, es troba un dels titellaires més interessants i curiosos del país, incansable batallador d’una Revolta dels Titelles que ell practica dia a dia en el seu quefer creador i cocotològic.

Etiquetas: , , ,