L’any 2006, a l’Espai Escènic Joan Brossa, es va presentar el cicle “La revolta poètica dels titelles”, un títol amb el qual Hermann Bonnín volia donar a entendre que aquest gènere, per a ell, era una “mirada d’avantguarda sobre la tradició”. En aquell programa, de concepció contemporània, explícitament deslligat de l’espectacle infantil, hi van participar la Companyia Jordi Bertran, Eugenio Navarro i Martí Doy, i Xavier Bobés. Anys més tard, quan des de Putxinel·li i l’associació cultural La BiblioMusiCineteca ens vam llançar a fer una sèrie documental sobre la història dels titelles a Catalunya, amb el permís de l’Hermann, vam aprofitar el camí.

L’entrevista va ser reveladora. L’autèntica revolució de màscares, putxinel·lis i marionetes formava part, a la dècada dels 1970, d’un moviment d’abast general, en què les diverses expressions de la contracultura eren una alternativa possible a la cultura oficial. En la línia d’alguns dels arguments que ja havíem sentit de David Laín (vg. l’entrevista fent clic aquí), Bonnín va explicar com era l’època en què va dirigir l’Institut del Teatre de Barcelona.

elisabets

Entrada de l

En els anys del tardofranquisme, Hermann Bonnín va aprofitar l’efervescència social, política i artística per renovar l’Institut del Teatre i, de retruc, sacsejar la Diputació de Barcelona. Tornat de Madrid, on des del 1968 dirigia la Real Escuela Superior de Arte Dramático y Danza, es troba una Barcelona combativa, alineada amb els moviments obrers i estudiantils de la capital de l’estat i del maig francès. “En aquells moments”, afirma, “hi havia una gran obertura de mires en tots els àmbits que anava molt més enllà de la legalitat”. Per això, quan el 1970 va fer-se càrrec de l’Institut, en substitució de Guillermo Díaz-Plaja (que n’estava al capdavant des del final de la guerra, l’any 39), va renovar-lo totalment. “L’ambient de l’època va facilitar la formació de l’equip. La meva idea era posar en marxa un moviment fonamentat en l’escola d’Adrià Gual, orientat a formar un teatre nacional.” I per això va incorporar persones provinents del teatre independent, no oficial i no comercial, com Fabià Puigserver. També hi havia Andreu Vallvé, pare de Joan Andreu Vallvé, com a secretari.

Va ser precisament Joan Andreu Vallvé, que el mateix any 70 acabava els estudis d’escenografia, qui va començar a donar classes de titelles i màscares. “Llavors, la definició acadèmica dels estudis teatrals no era tan estricta com ho ha estat després”, explica Hermann Bonnín. “La frontera entre les diverses disciplines era molt feble. Els títols no estaven homologats i l’organització dels departaments de l’Institut també era molt flexible. Recordo una vegada que vaig entrar a una classe d’escenografia del Fabià Puigserver i me’ls vaig trobar tots fent gimnàstica, perquè segons ell el domini del cos era essencial.”

S’entén que la informació sobre els departaments de l’Institut de Teatre d’aquella època siguin confuses, de la mateixa manera que resulta sorprenent que es creés un departament de màscares i titelles i un altre, separat, de marionetes. “N’hi havia prou que algú proposés tirar endavant un taller perquè, si tenia prou gent inscrita, es convertís en departament. Els departaments no eren estancs i s’autogestionaven.”

brossa

Joan Brossa és una figura cabdal per entendre la dimensió poètica de la renovació escènica en la qual van participar els titelles. A la foto, la façana de la botiga El Ingenio, un autèntic centre d

L’Institut del Teatre tenia el despatx de direcció al Palau Güell, on més tard també s’hi van instal·lar el departament d’escenografia i el centre d’estudis i documentació, de Xavier Fàbregas. Al carrer d’Elisabets, hi havia una altra secció de l’Institut, però tot plegat va quedar petit, sobretot després que s’obris el departament d’Audiovisuals, amb Pere Portabella. Per això, llavors, es va ocupar l’edifici del carrer Baix de Sant Pere (o, actualment, Sant Pere més Baix). “Allà hi havia un espai que havia quedat infrautilitzat, on s’hi reunien grups feministes”. (Avui és la biblioteca pública Francesca Bonnemaison, especialitzada en temes de la dona.) “També hi havia el Joan Font amb els Comediants, que estaven acabant de muntar potser Non plus plis, i com que ell també donava classes a l’Institut, es va demanar una autorització per representar-hi aquesta obra, i amb això el permís verbal d’un diputat, vam anar ocupant gradualment totes les aules, pisos i plantes. Com que l’Institut era de la diputació de Barcelona… Hi fèiem representacions: el Terra Baixa del Fabià Puigserver, per exemple. Allà també és on va anar Harry Vernon Tozer.”

“El Tozer”, continua Bonnín (vg. l’entrevista a Teresa Travieso aquí), “el vam descobrir anys després de la promesa incomplerta per part de l’Ajuntament de fer un teatre de marionetes al Poble Espanyol. Al Poble Espanyol s’hi feien titelles i moltes coses per a nens, hi havia el Perico…, però després de la desil·lusió, el Tozer se’n va desvincular totalment.” (El Perico de què parla Bonnín és Jaume Albiol, pare de Llibert Albiol, i els titelles que esmenta poden ser els Baby; vg. l’entrevista aquí.) “El Tozer no volia saber res de les marionetes i les va abandonar allà. Fins que el Joan Baixas se’n va assabentar —crec que va ser en un festival a França— i el vam anar a veure a casa. Finalment el vam convèncer perquè muntés el seu taller a l’Institut del Teatre. Encara recordo com es va emocionar quan va obrir les caixes després de tants anys.” (Clic aquí.) “El seu taller estava dedicat només a la marioneta, eren cursos de construcció i manipulació, que tenien molt poc a veure amb la tradició titellaire autòctona.”

“Però el meu interès pels titelles venia d’abans, i voldria destacar la figura de Joan Brossa. Brossa és molt important en tot aquest procés”, subratlla, “perquè ell posa les arts parateatrals al mateix nivell del teatre. Xavier Fàbregas i, també, Jordi Coca acaben de fer de pont entre la poètica brossiana i els titelles; a través de Brossa s’hi arriba més indirectament, però tot i així és important. El seu teatre és una barreja d’iconografia tradicional més surrealisme, una combinació que es troba en els gèneres parateatrals; respecte per la tradició per una banda i avantguarda per l’altra. Brossa podríem dir que és l’inspirador de la mirada sobre els titelles. La renovació del titella en aquell moment és paral·lela a la de l’escenografia, per exemple, amb Iago Pericot i Fabià Puigserver. Els titelles adquireixen una presència pròpia, encara que és veritat que una mica sempre havia estat així; per això els modernistes feien sessions de titelles i ombres xineses a Els 4 Gats; són un precedent de les avantguardes.”

bread and puppet

Cartell de l

A la pràctica, hi ha uns fets clau d’aquells anys que contribueixen a donar als titelles el mateix rang que la dansa i el teatre de text: la creació del departament de Titelles de l’Institut del Teatre, conduït per Joan Andreu Vallvé; l’exposició Els titelles a Catalunya (del 16 de desembre del 1970 al 16 gener del 71)*, un homenatge a Ezequiel Vigués “Didó” realitzat per Teatre de La Claca al Palau Güell, on hi havia la biblioteca de l’Institut del Teatre, i el Festival Internacional de Titelles de Barcelona, organitzat per l’Institut i dirigit incialment per Joan Baixas.

Poc abans de començar la segona edició del festival, el 1975, es va morir Franco. “Recordo que estàvem muntant per al festival i que érem al bar Ski de la Via Laietana quan van passar la notícia.” (Esther Prim també va explicar aquesta anècdota; vg. entrevista aquí.) L’ebullició de la primera meitat dels setanta s’anava assentant, Joan-Andreu Vallvé i Josep Maria Carbonell van crear l’Escola de Titelles el 76. El 77 va venir la tercera edició del Festival… I més tard, encara una altra anècdota: “La reina Sofía i els prínceps van venir a Barcelona i ens van demanar a l’Institut si els podíem fer alguna cosa per entretenir-los, i els vam muntar un espectacle de marionetes del Tozer. Tota la Via Laietana plena de policies, el carrer Baix de Sant Pere tallat…”

D’aquella època, en surten la gran majoria dels titellaires i de les formes de titella per les quals Catalunya és coneguda a tot arreu. Ja siguin de fil, modalitat de la qual tenim grans representants i que va ser introduïda per H. V. Tozer, o bé en les formes més variades de guant, taula, objectes o portats, a Catalunya es va produir una autèntica revolució de la iconografia popular i teatral. Una veritable “revolta poètica” que continua en peu de lluita. Però va rebre alguna influència externa?, no hi va haver cap actuació d’alguna companyia estrangera, tipus Bread and Puppet, que encengués la creativitat en aquest camp? “Jo diria que no”, diu Hermann Bonnín. “Va ser més tard, que van començar a venir grups estrangers que els d’aquí havien conegut anant de gira pel món.”

Bonnín va deixar la direcció de l’Institut del Teatre de Barcelona el 1980, i el 1981 va ocupar el càrrec Josep Montanyès.

Nota:

* Martín, Josep A., El teatre de titelles a Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, Biblioteca Serra d’Or.

Etiquetas: , , , , , , , ,