Article de Damià Barbany. L’estiu, s’ha convertit en una mena de recorregut global en avió, on tothom participa del viatge, hi participen els que van, els que esperen, els que tornen, els que esperen els que van, els que acomiaden els que tornen, els que desgraciadament perden la vida atrapats en el petit percentatge dels accidents d’aviació, els que volen viatjar i no poden perquè el sou de mileuristes no els hi dóna marge ni per pagar-se un bitllet de baix cost. L’avió, “l’ocell de ferro”, antítesi de l’au Fènix, regenta i controla les vides, les il·lusions, els anhels i frustracions d’una societat convertida en titella, entesa aquesta en l’accepció més penosa de la paraula, a hores llum de l’altra accepció amb significats màgics, lúdics i joiosos.
Jean Louis Barrault
Però no va de l’estiu de 2013 aquest escrit, ni tampoc fa referència als tristos titelles alienats.
Corria el primaveral abril de 1960, quan la companyia de teatre de Jean Louis Barrault, subvencionada pel govern francès, agafava un vol quasi directe : Paris-Tokio, amb breu escala a Hamburg, disposada a representar davant d’un públic de cultura oriental, El Misàntrop de Molière, Les falses confidències de Marivaux, Hamlet de Shakespeare, Cristòfol Colom de Claudel, obres majúscules de la cultura occidental.
Actuacions a Tokio, Kioto, Nara, Osaka, Fokuoka, Nagasaki, Jawata.
Quan són a Osaka , en un dia lliure entre funció i funció, assisteixen a una representació de Bunraku.
Cartell del Teatre Nacional de Bunraku de Osaka.
El Bunraku, és un teatre interpretat per marionetes pertanyent a la més antiga tradició japonesa. L’espectacle funciona aconduït per un narrador, que situat a un costat de l’escenari, explica una història, mentre la marioneta o les marionetes, al centre de l’escenari, “viu” o viuen l’argument d’aquesta història.
Barrault contempla un espectacle protagonitzat per una única figura, una marioneta preciosa com una nina, probablement, -no disposem de la dada- es tracta de la història de la princesa Joruri, una de les narracions més famoses del repertori Bunraku. La marioneta, d’un metre d’altura, cobra vida manipulada, a la vista del públic, per tres actors-manipuladors.
El primer manipulador du el rostre descobert, i sosté, amb la mà esquerra, la marioneta a l’alçada del seu pit. Amb l’altre mà, dirigeix els moviments del braç dret de la marioneta.
Un segon manipulador, vestit de negre i amb la cara coberta per un vel també negre, manipula el braç esquerre de la marioneta.
El tercer manipulador, també de negre i amb la cara tapada, manipula el vestit i les actituds del cos i les dues cames de la marioneta.
Tres persones, tres éssers vius, estan al càrrec de la preciosa nina.
El narrador, fa totes les modulacions de veu, que són múltiples i variades si les comparem amb el nombre de registres que presenta habitualment la veu occidental expressada en qualsevol dels seus idiomes comuns.
El primer manipulador, amb guants de color gris, com ja hem dit és l’encarregat de dirigir els moviments del braç dret de la marioneta, i també els de la seva mà. Totes les falanges de cadascun dels cinc ditets de la marioneta es belluguen amb independència.
El prodigi de manipulació deixa fascinat el director francès. Es troba contemplant un teatre que mai no ha vist ni al seu país ni a la resta d’Europa.
El Bunraku és un teatre tan senzill com metafísic. És autèntica poesia, i la mirada sensible i experta de Barrault, -un dels grans creadors teatrals del segle XX- considera que la marioneta adquireix dimensió humana i l’actor que la manipula, a ulls de l’espectador, es transforma en una mena de mag, d’ésser suprem…
Barrault, té una idea, vol incorporar l’essència d’aquell art sublim que tant l’ha fascinat, en un dels seus espectacles. Ho vol intentar amb Hamlet, aplicat al personatge d’Òfelia. La idea sembla genial, encara més quan l’objecte manipulat, seguint en tot moment el codi i les maneres del Bunraku, per comptes d’una marioneta serà un actriu de carn i os.
Assagen allà mateix, a Osaka, i sí, aconsegueixen una certa màgia especial, però Barrault ha de reconèixer que el resultat és menys intens. La marioneta era més expressiva, més desesperada, més absoluta, més creïble que una gran actriu formada en els millors escenaris de França.
Barrault reconeix que la gran màgia present en el món dels titelles i les marionetes, és, -més enllà dels petits teatrets fets a la mida dels petits ninots de fusta i cartó pedra- com un vapor poètic que es dilueix i no pot trasplantar-se.
La gira pel Japó finalitza i quan s’enlairen de l’aerport de Tokio, una fina pluja els acomiada. Barrault, des de la petita finestreta del seu seient, contempla la ciutat. Sap que en un petit teatre d’Osaka, ha contemplat un espectacle irrepetible i inimitable : el Bunraku.
Breus referències sobre el Bunraku a la xarxa:
– Article de Wikipedia
– Articles diversos sobre el teatre al Japó a Artes Escénicas del Japón
– Article de Toni Rumbau al seu Blog de Rutes de Putxinel·li sobre el Bunraku
