Durant tot el mes de març, la reputada companyia de titelles de Vilanova i La Geltrú, Estaquirot Teatre (veure aquí), presenta el seu últim espectacle Els Tres Óssos al Teatre SAT de Barcelona, en una versió lliure sobre el conegut conte “Rínxols d’or” en la que es posa un èmfasi especial en la vida d’una simpàtica família d’óssos, dedicats a la producció de melmelada.

Estaquirot Teatre

Escena d

Feia molt de temps que no veia a aquesta veterana companyia –bé, de fet vaig veure El Viatger Ratolí no fa gaire en una escola, com després comentaré– i ha estat tot un gust descobrir que no solsament estan al peu del canó, estrenant sempre obres noves, sinó que es troben en un moment àlgid de la seva carrera artística, després d’haver elaborat un llenguatge propi, brillant i lluminós, resultat de l’experiència dels anys, en el que tot funciona a la perfecció, aconseguint un contacte directe i infalible amb el públic, grans i petits.

Estaquirot Teatre

Olga Jiménez i Núria Benedicto en un muntatge anterior.

Olga Jiménez, Núria Benedicto i Albert Albà són els tres membres de l’Estaquirot Teatre que també manipulen i són dalt de l’escenari. Cal dir, d’entrada, la tremenda eficàcia de l’Olga i la Núria en la conducció que fan de l’espectacle, amb una seguretat i un aplom en la manipulació i sobretot en les veus, que fan que l’obra funcioni com un rellotge, sense perdre mai la connexió amb el públic, mostrant un magistral domini que només s’explica pels anys de rodatge amb públics de tota mena. L’Albert, per la seva banda, més reservat i contingut pel que fa a les veus –sempre agafa rols secundaris–, és el puntal escènic i constructor del grup, junt amb l’Alfred Casas, peça també important de l’engranatge, en ser el responsable de la majoria de les escenografies de la companyia.

Estaquirot Teatre

Escena d

Important destacar la brillantor i la netedat del registre escenogràfic, basat en unes caixes de fusta que s’obren per tots quatre cantons i que conformen, segons se les posi una al costat o a sobre de l’altra, els diferents espais de la història. Caixes que ho són també de sorpreses, ja que a vegades s’obren i són una finestra o una porta per on entra o surt un personatge, i altres vegades desvelen móns absolutament insospitats, com la gran troballa de Els Tres Óssos: una caixa que en obrir-se es converteix en una fàbrica de melmelada en la que tot es mou i funciona com si de veritat fóssim en una sala de màquines on totes es belluguen autònomament. Les caixes són com peces d’un puzle del que només els manipuladors en saben els secrets, un puzle que es va muntant i desmuntant davant del públic, el qual segueix admirat i amb la boca oberta les distintes transformacions de l’espai que en resulta.

Vaig veure no fa gaire una altra obra de l’Estaquirot Teatre, l’excel·lent El Ratolí Viatger, en la que l’escenografia també estava composta de caixes que anaven desplegant els diferents espais, de manera que es pot dir que hi ha una continuïtat estètica en el treball de la companyia, que sembla haver trobat un registre propi tant d’actuació com visual en el que s’hi sent molt còmode i que els serveix per enfrontar-se als diferents arguments, per complicats que siguin. En aquella ocasió, el públic era escolar i vaig poder constatar l’eficàcia de la fórmula Estaquirots, amb un silenci dels petits espectadors realment impressionant, només trencat al final pels aplaudiments.

A més a més de l’important ús que fan de la música i de les cançons –creació de Ferran Martínez i que molt sovint constitueixen verdaderes bandes sonores que es poden agrupar en un cd per al públic–, l’estil de l’Estaquirot Teatre es caracteritza també per la seva actitud a l’escenari, darrera dels titelles, fent les veus i transformant l’espai sempre a la vista del públic. Una actitud distant i funcional, que es trenca de seguida que agafa vida un titella. Vestits de negre i amb gorres que baixen i pugen la visera segons parlen amb el públic o segons fan la veu del personatge que tenen entre mans, conformen una presència que mai molesta, correcta i tranquil·la, que busca mantenir una digna distància envers els titelles. Una dignitat que no es guanya un dia per l’altre, i menys quan s’ha hagut d’aprendre pel camí. La seguretat en les veus, però, és un dels grans secrets de la companyia, que tant la Olga Jiménez com la Núria Benedicto han elaborat amb el temps i han acabat bordant fins a la perfecció. És un estil el seu que travessa els anys i que no apareix ni antic ni nou, sinó “clàssic”, com si sempre haguéssin emprat aquest to de veu i aquesta manera de dirigir-se al públic, que no és fruit de cap improvisació sinó del cúmul dels anys d’experiència, com abans hem dit.

Estaquirot Teatre

L

Quaranta, en concret, són els anys que porta la companyia damunt dels escenaris -es van constituir el 1973. Crec que el proper mes de juny o juliol ho pensen celebrar a la seva ciutat, Vilanova i la Geltrú. Quaranta anys, una de les més veteranes companyies de titelles catalanes. Una lliçó de constància, fidelitat humana i vocacional, i humilitat titellaire –l’Estaquirot Teatre sempre ha volgut mantenir un perfil discret, malgrat les tremendes “proeses” que acumula la seva carrera artística i professional–. Recordo el gran barracó que durant anys van portar amunt i avall pels pobles de Catalunya de 1981 a 1983, amb més de 1750 representacions fetes, buscant ressuscitar l’antic esperit dels titelles ambulants d’Ezequiel Didó, o encara més enrere en el temps, quan les famílies de titellaires solien, el XIX, actuar en grans barracons on de dia hi feien titelles i, de nit, ball amb les seves pròpies orquestres. Verdaderes proeses que avui quasi veiem impossibles de realitzar.

Un moment àlgid i dolç d’una de les companyies amb més antiguitat i solera, i que no fa més que confirmar el bon moment en què es troben els titelles a Catalunya.

Etiquetas: , , ,