Els qui vam assistir al comiat de l’actor titellaire Miquel Gallardo, el dijous 15 de juny de 2017 al Tanatori de Piera, vam viure una profunda experiència sens dubte dramàtica, d’un alt voltatge emotiu i, sobretot, il·luminadora. No podia ser menys en una cerimònia dedicada a aquest gran artista mort prematurament aquesta setmana que va escollir tractar temes dramàtics de profundes ressonàncies filosòfiques i humanistes, com il·lustren els seus dos personatges centrals, Don Juan i Hamlet. Agafant les paraules dites pel seu nebot, el buit deixat per la mort d’en Miquel ha estat un d’aquests buits que per la seva pròpia natura, s’omple de preguntes, dubtes i qüestionaments.

Miquel Gallardo i Don Juan

El comiat va ser també il·luminador: va impressionar a tothom la gran afluència d’amics, companys i professionals del ram que van acudir per acomiadar-se d’en Miquel i per donar suport a la destrossada família. La sala del Tanatori de Piera es va omplir de gom a gom com segurament poques vegades s’ha vist, de persones arribades de tot arreu, sense que les distàncies importessin. Al pàrking s’amuntegaven els cotxes i les furgonetes. La professió en ple, llevat dels que es trobaven de bolo o en actuacions, els quals van excusar la seva presència, va acudir i va escoltar en un respectuós i còmplice silenci els parlaments de la família.

Dues coses es poden desprendre de l’acte. D’entrada, la fortalesa, la dignitat i la gran valentia dels familiars i d’alguns amics íntims, que van agafar el toro per les banyes enfrontant-se a la realitat del buit de la mort amb uns parlaments  d’una sinceritat i veritat humana que van impressionar a tothom, sense fugir de la distància que exigeix acomiadar algú que va fer de la distància l’eina bàsica de la seva professió. És a dir, amb la capacitat de posar-se en la pell de l’altre i de veure’s a un mateix des dels ulls de qui romania de cos present però sense vida.

Teatro-bus de Girovago i Rondella.

L’altre dada il·luminadora és la valentia i la dignitat dels companys i titellaires presents, que des del seu respectuós silenci, manifestaven la complicitat amb la família i el Miquel, una complicitat que prové de saber que tots pertanyem a un grup social que sap que se la juga en el seu dia a dia, i que malgrat això, no defalleix en la seva entrega i devoció envers una feina que segurament dóna més mals de caps i patacades del destí que qualsevol altre professió de les considerades normals. Una professió de risc d’uns professionals obligats a ajuntar l’art i el teatre amb l’emprenedoria del treballador autònom que se les ha d’empescar per si sol, lluitant contra els bancs, els polítics i els programadors institucionals, que sempre tiren a la baixa i cap a casa, i contra les oficialitats i les administracions que solen fer la vida impossible a qui va de per lliure.

La mort de Moisès Maicas

No hi ha dubte que la mort aquests dies del gran director independent Moisès Maicas, un batallador que sempre va defensar els seus projectes a capa i espasa fins que segurament se’n va cansar, no fa més que reafirmar aquesta apreciació de com els camins del teatre són difícils i potser per això tan atractius per als qui s’hi embarquen.

Moisès Maicas. Foto de David Ruano.

Impressiona veure el grau de maduresa humana que mostra aquest col·lectiu tan bigarrat dels titellaires i dels actors i persones del teatre que naveguen pel seu compte i que tot i les dificultats, aconsegueixen resultats òptims, treballar amb més o menys regularitat, tenir una família i disposar de tallers, cases i furgonetes, és a dir, gaudir d’equipaments que sovint costen una fortuna. Donen la impressió, a vegades, de ser una mena de pioners embarcats a la conquesta d’unes terres ignotes, les de la creació teatral, plenes d’ensurts i de perills. I quan cau algú en aquesta batalla diària, els demés s’ajunten com fan els pioners deixant per un moments els seus carruatges i les seves eines parades, per reprendre a la poca estona el complicat viatge que mai se sap on porta.

Dues morts que, com va dir Jacinto Antón en el seu text de comiat a Moisès Maicas a El País (veure l’article sencer aquí), signifiquen ‘una pèrdua irreparable per a l’escena del país i, junt a la tristesa de la seva desaparició, ens indueix a pensar que l’hauríem d’haver escoltat molt més’.