Marioneta de H.V. Tozer, representant el personatge més permanent al llarg dels més de 4500 milions d’anys d’existència del planeta terra. Foto: Pep Parer. MAE Museu de les Arts Escèniques

Representar la imatge o la forma de la Mort entranya una considerable  complicació quan es pretén aconseguir que imposi terror. Per aconseguir-ho és bastant imprescindible –valgui la paradoxa- que aquesta forma o imatge tingui “vida”, estigui dotada d’un cert  moviment amenaçador… Una marioneta o un titella poden resultar molt convincents.

Afortunadament, malgrat el perillós ressorgir i increment d’ideologies intolerants i ultra dretanes, la societat actual s’ha anat fent més permissiva en els costums, més laxa en els principis tradicionals i moralistes, més agnòstica i més atea.

Un bon exemple de com el tarannà progressista avança indiferent als postulats de la dreta més rància, el podem detectar en la majoria de rituals i cerimònies funeràries del requiescat in pace, que avui en dia se celebren.

Titella creat per la nissaga titellaire catalana  de la família Anglès. La representa a Ella!  Ella, sempre espaordidora, sempre inevitable, sempre fatídica. Ella, és el definitiu rien ne va plus. Foto: Pep Parer. MAE Museu de les Arts Escèniques

Temps enrere, quan manava el general Franco, fa bastants anys però tampoc tants, el cerimonial de tot enterrament estava sotmès a les normes inalterables de la religió i la moral establertes.

L’obligada presencia d’un capellà oficiant la litúrgia imposada per la religió catòlica, podia fer difícil distingir –a primer cop d’ull- el cerimonial funerari, per exemple d’un poderós fabricant del tèxtil, del d’un modest artista titellaire.  

Però així que es parava atenció en el taüt de fina fusta de caoba del fabricant, i se’l comparava amb el d’aspre fusta de pi del titellaire, es feia evident que havia existit –quan ambdós eren vius- una injusta i enorme distància econòmica entre l’un i l’altre…

Taüt creat pels Anglès, destinat a un espectacle de titelles. Com la macabre imatge ens mostra, el fèretre disposa d’uns suports per a fer-lo ben visible i intimidatori quan es troba situat a l’escenari del castellet. Foto: Anglès. MAE Museu de les Arts Escèniques  

Avui en dia, molts rituals funeraris abandonen les solemnitats del dol i la tristor amb vestimenta negra de cap a peus, per a reciclar-se en actes de caràcter “alegre”. Aquesta tendència es molt manifesta en un àmbit que sempre ha estat molt permissiu i iconoclasta: el de l’espectacle.

Les cerimònies acomiadant un difunt o difunta del gremi teatral, han entrat en una dinàmica de posades en escena d’allò més lúdiques i creatives, i per suposat exemptes de tota referència religiosa.

Els experts en psicologia consideren que els rituals necrològics, -siguin de la mena que siguin- evidentment no beneficien ni perjudiquen el difunt o difunta, i en canvi resulten útils pels familiars i amics, ja que posseeixen efectes terapèutics i balsàmics, apaivagant considerablement el dolor per la pèrdua de la persona estimada.

Espectacle “A mans plenes” de Toni Rumbau. Titella representant el personatge de La Mort, construït  per Mariona Masgrau. La relació entre la senyora Mort i qualsevol mena de funeral continua sent –al marge de modes i tendències laiques- del tot indestriable. Foto: Jorge Raedó

Gràcies a la incorporació progressiva i generalitzada d’ingredients de caire escènic, en els funerals on la personada finada i acomiadada pertany a l’àmbit de la faràndula, no hi falten tota mena d’homenatges sustentats per  la teatralitat.

Llargs aplaudiments, emotius i divertits parlaments glosant les virtuts artístiques del difunt o difunta, lectures de poemes, lectura de fragments d’obres de teatre, interpretació en directe de peces musicals, desfilada de cadascun dels assistents per a dipositant una flor damunt el taüt, etc.

També s’ha fet bastant habitual, que un cop finalitzat l’acte funerari, els congregats es traslladin a un bar a prendre copes, brindant i bevent en memòria de la personada recent extingida.

La mort, en versió marioneta de la companyia de titelles d’Augusto Grilli. Foto: La casa della marioneta – Torinoweb

La lletra de la cançó La Fiesta, del cantant de Puerto Rico, Pedro Capó, presenta versos com aquests: “Viví, cumplí con mi destino/ fui lo que soñé”. “Cuando me vaya, que no me lloren/ compren vino, no quiero flores”. O com aquests altres: “Si me voy a morir solamente una vez/ me merezco la fiesta”. “La gente buena no se entierra/ se siembra”.

Respecte a l’esmentada lletra, el cantant manifesta que va de celebrar la vida davant de qualsevol adversitat, la mort inclosa.

De la mateixa manera que els faraons de l’antic Egipte s’enterraven acompanyats per algunes de les seves pertinències, quan el darrer viatge l’efectua algú directament vinculat al món dels titelles o les marionetes, ja sigui constructor/ora o manipulador/ora, pot considerar-se del tot encertat dipositar al costat del taüt, aquella  marioneta o aquell titella que en vida havia estat el seu preferit.

Un teatret de titelles de joguina. És o no és pedagògic  familiaritzar els nens i nenes amb la mort?  Cal educar-los per a que acceptin la mort amb naturalitat? Foto: La Casa de los Títeres de Abizanda / Los Titiriteros de Binéfar

Evidentment, la persona ja finada no pot participar de l’espectacle funerari muntat al seu voltant, circumstància que –de vegades- pot estalviar-li el que seria un possible disgust…

Per exemple, quan ell o ella havia manifestat desitjar que quan es moris, mentre els funcionaris de pompes fúnebres entressin solemnement el taüt a la sala, sonés La bella molinera de Schubert. 

I el que acaba sonant –per decisió errònia o intencionada dels familiars i amics- és el brindis de La Traviata de Verdi, o La música callada de Mompou, o Buleria, Buleria de David Bisbal.

Per més indicacions i disposicions que en vida hagi manifestat la persona traspassada respecte a les característiques del seu funeral i enterrament, a la fi sempre són els vius qui decideixen… El més aconsellable i segur, és prèviament haver dipositar les últimes voluntats al control d’un notari.

Interior del Teatre Museu Dalí de Figueres. Al centre, envoltada per un constant circular de visitants i turistes, la llosa blanca que cobreix la tomba del geni de Portlligat. Foto: Arts Culture

En vida, Salvador Dalí, havia manifestat el seu desig de ser enterrat al castell de Pubòl, per tal de fer companyia perenne a la seva estimada Gala. Havia deixat dit que en cadascun dels fèretres s’hi practiques un foradet, a fi i efecte que els cadàvers d’ambdós hi pugessin treure la mà i romandre eternament enllaçats.

El desig del geni de Portlligat no va ser atès, i les seves despulles –potser per raons de màrqueting geogràfic favorable a incrementar les visites turístic-culturals a Figueres- van ser dipositades justament allà, al Teatre Museu Dalí de Figueres.

Festival Internacional de Títeres Portsxinel·la.Un Titella que representa el vitalista i bellugadís Arlequí, personatge pertanyent a la vivificant Commedia dell’ Arte, té al seu davant  el titella que representa la quietud més total i exterminadora. Foto: Castellón Plaza  

Una manera d’evitar mals entesos i tergiversacions post mortem , és planificar el propi òbit a la manera de Rafael Azcona. Quan la seva mort va ser notificada, el cos del guionista ja feia dies que havia tingut la seva primera i última cita amb la Parca.

Tot i el mal tràngol que suposa la perspectiva de morir-se i saber que abans o després s’ha de rebre la visita de la dama de la dalla esmolada,  sempre es pot preveure ser un mort enrotllat i ordenar que a la làpida de la teva tomba hi figuri un epitafi tipus el que –segons la llegenda urbana- presideix la de Groucho Marx: disculpin que no m’aixequi.

Teatro Español de Madrid. Espectacle “Groucho me enseño su camiseta”, sobre textos i cançons de Manuel Vázquez Montalbán. Dramatúrgia i direcció escènica Damià Barbany. A la part superior de la imatge, el titella Groucho Marx. Foto: Javier Naval

Queda clar que bona part dels continguts d’aquest article es recolzen en la ficció i l’humor negre. De manera que la sempre transcendental mort, pot ser observada des de la lleugeresa humorística.

Lluny de tota solemnitat, res no ens priva d’imaginar la fantasia d’un futur on la moderna litúrgia lúdica funerària podrà formar part  de la realitat laboral de molts artistes, com per exemple en la d’un titellaire anotant a la seva agenda: “dimecres al matí tinc un bolo al tanatori de Les Corts. M’han encarregat representar amb titelles l’escena del cementiri de  “Las galas del difunto” de Valle Inclán.”

Escena, aquesta de “Las galas del difunto”, molt apropiada per a formar part de qualsevol ritual escènic a celebrar en una vetlla, tanatori, oratori, capella ardent, funeral, cementiri o etc. I també del tot apropiada per a ser representada per titelles o marionetes.

Han estat diverses les obres de Valle Inclán que han trobat una excel·lent acomodació escènica en ser representades per titelles o marionetes.

El mateix Valle Inclán, indica en el títol d’alguna de les seves obres, la aptitud que ofereixen per a ser representades per intèrprets de fusta, cartó i fils, els quals gaudeixen –respecte als intèrprets de carn i os- del gran avantatge de no morir-se mai.

Teatro María Guerrero de Madrid.Escena del cementiri a “Las galas del difunto”. Dirigida per Mario Gas i interpretada per actors de carn i os. Principalment en aquesta escena i també a  la resta de l’obra, sempre hi planeja el tema de la defunció. Foto: Ros Ribas.

Llegeixin a continuació, apreciats visitadors i visitadores de putxinelli.cat , un fragment de l’acotació que obre aquesta escena,  on hi trobem tres personatges que amb nocturnitat i intenció de profanar una tomba, entren en un cementiri…  

Llegan a las tapias del camposanto. Grillos nocturnos. Cruces y cipreses. Pisa las tumbas un bulto de hombre, que por tiempos se rasca la nalga, y saca una luz en la punta de los dedos para leer los epitafios. Vaga en un misterio de grillos y luceros.  

Si la ficció que ens proporciona Las galas del difunto ens pot remetre a una reflexió sobre la mort, existeix una altra obra de teatre que pot submergir-nos en una truculenta fantasmagoria de difunts ressuscitats: Don Juan Tenorio.

La popular obra de José Zorrilla, ens ofereix escenes amb morts vivificats… Un parell de morts per a ser exactes: el comendador Don Gónzalo de Ulloa i la seva filla la novícia Doña Inés.

En el dibuix, Don Juan, entre el difunt Comendador que el subjecta amb mà de ferro; i la difunta Doña Inés, que vol enllaçar la seva mà amb la de Don Juan. Al fons, la dalla de la mort es retalla sobre el disc de la lluna plena. Foto: Arxiu Particular

Aquesta resurrecció del pare i la filla –morts vivents gràcies a la llibertat d’expressió a la qual hi te dret qualsevol ficció- desafia totes les lleis del verisme, de la credibilitat, de qualsevol realitat raonada i raonable…

Ambdós cadàvers reapareixen quan ja han transcorregut uns quants anys des de la seva defunció. I no ho fan com esquelets, que vindria a ser la presència “lògica”, sinó que tornen a la vida com estàtues, com figures de marbre que formen part de l’arquitectura funerària d’un panteó…

Al llarg de molts anys, va ser tradició a tota Espanya –Catalunya inclosa- representar Don Juan Tenorio coincidint amb la festivitat dels Difunts, celebrada el dia 1 de novembre.

Data en que els cementiris s’omplen de gent que acudeix a honorar la memòria dels seus sers estimats, dipositant flors en el nínxol, tomba o panteó on reposen les despulles dels seus difunts més pròxims.

Tradició, aquesta de visitar el cementiri el dia 1 de novembre, que ha decaigut al mateix temps que es va instaurant el sobri ritual de la incineració de cadàvers, procediment que redueix les restes de la persona finada a un grapadet de cendres.

Decorat del genial Salvador Dalí, per a una representació de “Don Juan Tenorio”. Foto: Teatro Colón de Buenos Aires

Al igual que bona part dels més emblemàtics o més populars personatges protagonistes de reconegudes obres literàries, -pertanyin aquestes a la modalitat d’obra teatral, òpera, novel·la, conte, o etc.- el personatge de Don Juan ha estat traslladat en alguna ocasió a l’escenari de titelles.

Els titelles de Doña Inés i Don Juan, en una escena de “Don Juan en las sombras de la noche”. Espectacle de la companyia de titelles La Tartana Teatro. Foto: Teatro.es

A l’acte cinquè de l’obra de Zorrilla, el personatge de El Escultor, explica que després de l’obligada fuga de Don Juan, Inés torna al convent. Allà, enclaustrada entre santes parets, la pobra noia es mor de sentiment, nostàlgia i melangia per l’amor perdut.

La mort sempre triomfa, mai no marxa amb les mans buides, de vegades s’endú el llop i de vegades l’ovella… Titella construït per Mariona Masgrau. Fons TOPIC de Tolosa. Foto: Josu Otaegui Lasa

En determinades circumstàncies molt tràgiques, luctuoses i mai desitjades, com per exemple en cas de guerra, pandèmia o terratrèmol, a Doña Parca se li acumula la feina.

L’atrafegada senyora no dóna l’abast, i es veu obligada a auto pluralitzar-se, és a dir, a multiplicar-se a sí mateixa, a dotar-se d’ubiqüitat.

I com vostès ja han pogut anar constatant al llarg de l’article, sempre adquireix una imatge convincent quan es representada per un titella o per una marioneta. O per un grup de marionetes,  disposades alterar la seva presència de natural solemne, i mostrar-se divertides…

Un festiu i mortal grup de marionetes. Creació del marionetista americà Bob Baker. Foto: Bob Baker Theater