Després de mirar vers el passat en la I Part d’aquest article dedicat a les dones titellaires (veure aquí), centrarem la nostra mirada a Catalunya, en el període que va des del la dècada dels anys seixanta fins avui. M’agradaria mencionar abans de res el treball efectuat per la titellaire Cristina Robledillo sobre les dones titellaires a Catalunya, l’any 2009, malauradament sense publicar, així com a l’èmfasi posat per la ja esmentada Concha de la Casa en el seu projecte de ‘Títeres en femenino’, el qual per desgràcia ha estat abandonat per l’actual organització del Festival de Titelles de Bilbao.

També és important referir-nos al projecte La Revolta dels Titelles, iniciat l’any 2012 a partir d’una iniciativa conjunta entre la Bibliomusicineteca i la revista Putxinel·li, amb el concurs de les següents persones: Ferran Baile, Toni Rumbau, Jesús M. Atienza, Cesc Martínez i Sac-Nité García. Gràcies a aquesta iniciativa, comptem avui amb el testimoni d’una gran part dels titellaires més rellevants de Catalunya, una feina que encara s’ha de completar. Igualment s’ha de citar el documental que La Revolta dels Titelles va fer sobre Dones Titellaires, un encàrrec de Concha de la Casa i el Festival de Titelles de Bilbao, un primer intent de mostrar al públic aquesta nova realitat emergent dins el món dels titelles.

Aquesta part de l’article en realitat serà doble: dedicarem la II Part a la presència femenina en les companyies familiars del teatre de titelles tradicional a Catalunya, així com a les personalitats femenines més rellevants de l’època de canvi que es va viure en els anys seixanta, setanta i vuitanta. En una III Part seguirem tractant la gran afirmació femenina que hi ha hagut des de llavors fins ara en el complex panorama titellaire català.

Les companyies familiars del teatre de titelles tradicional català

Com ja vam comentar en la I Part d’aquest article, la presència femenina en les companyies familiars de titelles ha estat una constant obligatòria. A Catalunya tenim alguns exemples importants a destacar.

Teresa Riera, del Guinyol Didó

És el cas del teatre d’Ezequiel Vigués ‘Didó’, que va comptar des de l’any 1934 fins el 1960, any de la seva mort, amb l’estreta col·laboració de Teresa Riera, mà dreta del titellaire i coautora en la realització dels titelles. Com explica Xavier Fàbregas en el llibre Ezequiel Vigués ‘Didó’, Teatre de Putxinel·lis (Monografies del Teatre de l’Institut del Teatre n.2, 1975):

Teresa Riera i Ezequiel Viguées ‘Didó’

El 1934 es produeix un fet important per al teatre de putxinel·lis de Didó, la incorporació de Teresa Riera. Llavors Teresa Riera era una jove que havia estudiat la tècnica de la laca japonesa, al costat d’Enriqueta Benigami, i que s’interessava per les manifestacions d’art popular. En assistir a una de les representacions de Didó a Els Quatre Gats restà entusiasmada i, acabada la representació, penetrà en el teatret; no hi havia ningú i es posà un dels ninots a la mà. Va arribar Vigués i, molt secament, li va dir que els putxinel·lis no es tocaven: “Ai, uix, quin home més repelós!”, exclamà Teresa Riera. I se n’anà. L’endemà, però, tornà a la sessió de putxinel·lis i altra vegada penetrà en el teatret. “T’interessen els putxinel·lis?”, li preguntà Didó aquesta vegada. “Sí”, respongué Teresa, i ja mai més no se separà ni de Didó ni dels seus titelles.

Ezequiel Vigués va morir l’any 1960. Teresa Riera continuà amb el Teatre Didó uns anys, però va tenir moltes dificultats a trobar ajudants amb ganes d’aprendre l’ofici, i al final va plegar. Morí a Barcelona, el 22 de febrer de 1975.

Ezequiel Vigués ‘Didó’ amb el seu Polichinelle

Joan Baixas, que va conèixer bé a la Teresa, en l’entrevista feta a la Revolta dels Titelles explica com la seva coneixença va ser determinant en la primera època de Las Claca pel que fa a comprendre i a afimar-se en l’ofici titellaire.

Les germanes Faidella

Cal esmentar aquí la companyia de teatre de teresetes d’Antoni Faidella (1891-1970), un titellaire barceloní que utilitzava el Titella Català i el personatge de Perico, el qual es traslladà després de la guerra a Mallorca. Allà s’establí amb la seva família i va portar a ses Illes la seva companyia Putxinel·lis Els Tres Tranquils. Quan el mestre Faidella va morir, les seves filles Rosa i Joaquima es van fer càrrec dels titelles, mantenint viva la companyia fins que el 1999, quan va morir Rosa Faidella. Joaquima, però, va seguir presentant actuacions fins a l’any 2002.

Antoni Faidella amb les seves dues filles majors. Foto família Faidella (extreta del llibre 100 Anys de Pericu)

Les dues germanes Faidella ja eren titellaires des de molt petites, ja que ajudaven al seu pare darrere del teatret des de que eren nenes. Així ho testifica Harry V.Tozer en el seu famós article a la revista americana Puppetry l’any 1932, quan va donar a conèixer la tècnica del Titella Català i on explica, en parlar del teatre dels Tres Tranquils, que les dues filles de Faidella, Rosa i Felipa en aquest cas, l’ajudaven quan tenien 15 i 13 anys.

Les germanes Joaquima i Rosa Faidella. Foto família Faidella (extreta del llibre 100 Anys de Pericu)

Diu Tozer en un altre article a Puppetry l’any 1934:

En Faidella té molt d’èxit a les fires i festes majors fent titelles, cada mitja hora o tres quarts fan una funció i sempre replenes de gent, des de les quatre de la tarda fins a altes hores de la nit. Aquest any 1934 s’ha construït un nou i enginyós decorats per a l’escena de l’infern: funciona a base d’un petit motor elèctric i corrioles. Es produeix el foc més realista que mai no he vist…

Les dues germanes Faidella amb les seves dues ajudants. Fnal apoteòsic dela II Mostra de Titelles de Terrassa (1985). Foto Teia Moner (extreta del llibre 100 Anys de Pericu)

Joaquima Faidella té el gran mèrit d’haver escrit un preciós llibre de records, una mena d’autobiografia on parla dels mestres del seu pare, de com es va iniciar amb els titelles, de com ella i la seva germana Rosa l’acompanyaven sempre en les funcions. El llibre cita nombrosos testimonis d’altres persones que van escriure sobre Els Tres Tranquils, amb alguns articles molt clarificadors. Titulat Cent anys del Pericu del Teatre de Titelles Els Tres Tranquils, va ser publicat per l’Editorial Moll a Mallorca l’any 2006. Consta d’un entranyable pròleg de Gabriel Janer Manila, un gran admirador dels titelles de la família Faidella.

En Pericu vestit de torero. Foto família Faidella (extreta del llibre 100 Anys de Pericu)

Les germanes Faidella van actuar per tot Espanya, convidades pels més importants festivals, que descobrien aquella relíquia tan ben feta del teatre tradicional català. Memorables són les representacions que van fer a la II Mostra de Titelles de Terrassa l’any 1985 i al VI Festival Internacional de Titelles el 1986, on les dues germanes van brindar el toro en la funció de la Corrida a qui sempre havia estat un gran amic de la família i el qual, a més, els havia regalat un toro fet per ell mateix: el mestre Harry H.Tozer.

Toro construït per Harry V. Tozer i regalat a Antoni Faidella. Foto família Faidella (extreta del llibre 100 Anys de Pericu)

Carme Calvet, de Titelles Babi

Abans d’entrar ja de ple en les noves fornades de titellaires que començaren en les dècades dels seixanta i setanta, cal parlar de la companyia Titelles Babi, composta per Carme Calvet i Llibert Albiol. Una companyia que es situa a cavall de dues èpoques: d’una banda, uns inicis amb una pràctica centrada en el titella tradicional de garrotada, instal·lats durant molts anys al Poble Espanyol de Barcelona, quan s’aplicava al peu de la lletra la cèlebre frase del titellaire Paco Porras (titellaire d’Igualada instal·lat a Madrid) ‘Si al títere de cachiporra le quitas la estaca, se queda en títere de cachinada’; de l’altra banda, en veure el sorgiment de noves companyies que trencaven amb les convencions tradicionals del castellet i sortien d’ell sense cap mania, actuant els titellaires com actors davant del públic i mostrant nous continguts que fugien de la cachiporra, els Titelles Babi no van dubtar ni un segon a sumar-se a aquesta onada, que ells van veure més avançada i amb més futur.

Carme Calvet. Foto Jesús M. Atienza

Crec que va ser decisiva en aquest gir la intervenció de Carme Calvet, dona inquieta i sempre atenta a les coses noves, tot i que tant ella i especialment en Llibert mantenien, des d’un bon principi, contacte amb tot allò que es feia a la resta del país i a Europa (com ho mostra que ja fossin socis d’Unima Internacional quan aquí encara no hi havia cap delegació, ni a Catalunya ni a Espanya).

Llibert Albiol i Carme Calvet. Foto Jesús M. Atienza

En aquest sentit, Carme Calvet va ser una de les primeres dones titellaires que va mostrar des de molt aviat una actitud d’afirmació femenina en l’escenari, que s’ha de considerar com el primer pas d’una tònica que amb els anys hauria de créixer fins arribar a la situació actual de normalitat i de plena igualtat de gènere en el món dels titelles.

Montserrat Albalate i els Titelles Vergés

No podíem deixar de mencionar aquí l’important paper que ha tingut i segueix tenint la titellaire Montserrat Albalate que des del 1988 forma part de la companyia Vergés junt amb Sebastià Vergés i Martínez.

Montserrat Albalate amb tres titelles. Foto T.R.

En aquests moments és l’única dama titellaire que practica la tècnica del Titella Tradicional Català amb la perícia dels grans mestres, en ser hereva junt amb el seu company Sebastià del saber tradicional d’aquest coneixement al si d’una de les famílies centenàries que el segueixen practicant.

Sebastià Vergés i Montserrat Albalate. Foto T.R.

Experta manipuladora, posa també veu (parlada i cantada) als titelles, no solament femenines. Malgrat haver tingut sempre una presència discreta davant del públic, el mateix Sebastià Vergés ha reivindicat darrerament el seu nom, la seva vàlua i els seus alts coneixements titellaires, cosa molt important de cara a la preservació i el futur ensenyament de les tècniques i les maneres de fer tradicionals del Titella Català.

El canvi

Tresa Calafell, de La Claca

Sens dubte La Claca va ser la primera companyia que als anys seixanta es va iniciar en la carrera dels titelles des de les noves perspectives que ben aviat es van generalitzar a tot el país: ganes de trencar amb les convencions tradicionals, i una curiositat innata envers els altres llenguatges teatrals i plàstics que ha conduït a l’actual hibridisme del teatre de titelles, visual i d’objectes.

Teresa Calafell

Però ho va fer la Claca ben conscients de que partien d’una tradició que calia conèixer i estimar. D’aquí els seus contactes amb els titellaires tradicionals del moment (com Teresa Riera del Guinyol Didó) o el rescat de l’obra i el mestratge de Harry V.Tozer.

Teresa Calafell. Foto MAE

La Claca va ser fruit de la suma de dues personalitats fortes: Joan Baixas y Teresa Calafell. Si Baixas portava a la seva maleta la tradició plàstico-pictòrica de la seva família, Calafell tenia ben arrelat dins seu el llenguatge de les mans i del cos. Dues aportacions que van configurar l’inicial univers de La Claca. I des d’un principi, hi va haver igualtat en la pràctica i la presència escèniques, marcant una pauta que ja no tornaria enrere: home i dona eren iguals en l’escenari.

Joan Baixas i Teresa Calafell, a Sant Louis, Missouri, 1972, construint titelles.
Foto de Gabriel Serra. Extreta del llibre Desordre General.

Més tard, la Claca es va partir en dos i Teresa Calafell va continuar en solitari la seva recerca d’un llenguatge personal basat en l’expressivitat de cos i mans. Els seus últims espectacles van ser Delire Delire (1987) i La guinda (1998). A més del programa infantil TV Teresa, emès per TV3, va protagonitzar la pel·lícula Manos, de Frederic Amat.

Teresa Calafell a ‘La Guinda’. Foto Jesús M. Atienza

Olga Jiménez i Núria Benedicto, de l’Estaquirot Teatre

Constituïda l’any 1973, L’Estaquirot Teatre és una de les companyies essencials que va néixer ja amb aquest impuls envers l’exploració de nous horitzons a la pràctica titellaire fins llavors poc habitual. Amb un peu al carrer i l’altre als escenaris, la seva feina ha comptat sempre amb la presència del titellaire que també és actor.

Núria Benedicto, Olga Jiménez i Albert Albà ‘Bertu’. Foto de Jesús M. Atienza

Amb tants anys d’experiència, han estat moltes les persones que han participat en la seva aventura. Volem destacar aquí la força i la constància de les dues dones que avui porten la batuta escènica en els espectacles de la companyia: Olga Jiménez i Núria Benedicto. Albert Albà ‘Bertu’, peça fonamental en la ideació dels espectacles i la construcció dels titelles, junt amb Alfred Casas, ha volgut assumir un rol secundari en l’actuació deixant el protagonisme a les dues dames que són les encarregades de conduir el públic en el ritual escènic de les seves representacions.

Núria Benedicto. Foto de Jesús M. Atienza

Ho fan amb mà de ferro, amb una seguretat i una tranquil·la relaxació que aconsegueixen vèncer totes les resistències del públic. El seu ofici és impactant i és la clau que L’Estaquirot Teatre s’hagi convertit en una de les companyies més cobejades pels programadors de teatres, festivals i campanyes escolars. Apostar pels seus espectacles és apostar sobre segur, i això és en bona part gràcies a aquesta mestria de l’Olga i la Núria, que mai han perdut la seva alegre vitalitat i les seves ganes de sortir a l’escenari i enfrontar-se al toro del respectable.

Olga Jiménez i Albert Albà ‘Bertu’ al taller de l’Estaquirot Teatre. Foto de Jesús M. Atienza

No ens ha de sorprendre que de l’entorn familiar d’aquesta vocació espontània i apassionada per l’ofici hagi sorgit aquest altre animal escènic que és Guillem Albà, actor/còmic/titellaire i home de teatre dotat de tantes qualitats excepcionals.

Joana Clusellas, de Marduix Teatre

Ens trobem davant d’una de les companyies catalanes més emblemàtiques, nascuda el 1976, que des d’un bon començament va comprendre que la igualtat de gènere era no només indispensable, sinó una normalitat assumida. En efecte, Joana Clusellas i Jordi Pujol van ser una parella artística que van mostrar aquesta nova actitud amb espectacles que no dubtaven a recórrer a tots els llenguatges visuals possibles. La seva trajectòria ha estat brillant i plena de títols, premis i reconeixements, com és ben sabut.

Joana Clusellas amb un dels seus titelles. Foto companyia

És interessant veure els últims anys de la companyia, quan ha estat Joana Clusellas qui ha agafat el timó de la nau sortint en solitari a l’escenari, amb muntatges unipersonals que no per això deixava de tenir el Jordi al seu costat, tant en la creació com en l’assistència tècnica durant la representació. Alguns d’aquests muntatges tant el podia fer l’un com l’altre, però la tònica general ha estat que la Joana sigui l’intèrpret principal.  Dona d’una gran empenta i obertura de ment, Joana Clusellas és l’actriu titellaire d’espectacles com El Camí de les Paraules o 1714. També és ella l’intèrpret de les obres de petit format Meitat tu, Meitat jo, Jardí de Música i Cristall, o Els Ocells de Madó Fàtima.

Joana Clusellas i Jordi Pujol. Foto de Jesús M. Atienza

L’experiència i l’enorme ofici de Marduix Titelles es nota en l’aplom, la contenció i les exquisides imatges amb les que Joana Clusellas explica les seves històries, pures pinzellades de poesia escènica exposades amb un refinat llenguatge de mínims.

Dolors Viladomat, de Titelles Naip

La companyia de titelles Naip neix a Vic l’any 1973, constituïda per tres parelles amigues, les composades per Manel Ricart i Dolors Viladomat, Jordi Ricart i Nani Altimires, Petra Martín i Jaume Soldevila. D’alguna manera, van seguir la tradició titellaire de les companyies familiars, però multiplicada per tres. I com era propi d’aquella època de canvis generacionals, es va partir des d’un principi de la igualtat absoluta entre home i dona. És a dir, des d’una voluntat d’afirmació femenina enfront de les inèrcies masclistes de la tradició.

Dolors Viladomat i Manel Ricart, a la festa dels 40 anys de L’Estaquirot Teatre, 12 de juliol de 2013.

D’aquells sis components, al final es va quedar permanent la primera, la composada per Dolors Viladomat i Manel Ricart. Ell encarregat dels guions i de la construcció dels titelles, ella del vestuari alhora que es constituïa en el cervell logístic emprenedor de la companyia.

Una trajectòria brillant, la de Titelles Naip, que s’ha de veure no només en la seva vessant actoral sinó també com a dinamitzadors culturals de tota la zona de Vic i comarques envoltants, havent promogut diversos festivals. Una feina organitzativa en la que Dolors Viladomat sempre ha tingut una presència important.

Mariona Masgrau

Fundadora de la cia. La Fanfarra Teatre de Marionetes, junt amb Eugenio Navarro i Toni Rumbau el 1976, la Mariona va ser sempre l’artista constructora dels titelles de la companyia mentre va existir en aquest format fins els anys noranta. Una construcció molt acurada i artística de marionetes amb cap i mans de fang cuit algunes, de manera que moltes d’elles eren verdaderes escultures animades pels fils.

Mariona Masgrau. Foto d’Isa Albareda

Més tard, quan els tres membres de la companyia es van independitzar els uns dels altres, Mariona Masgrau va emprendre una carrera unipersonal de titellaire solista amb obres centrades en diverses problemàtiques de la dona, en col·laboració amb autors com Ana Moix, Pilar Alba, Marta Serrahima, Rafael Metlikovec i Anastasi Rinos. Obres com Mangalena (1995), Constantina. Escolta’m amb els uslls  (1996), Sophia (1998), La Capsa de Joguines (2001), De tant que t’estimo (2002) i El despertar de les passions (2004) estan plenament situades en aquesta línia d’uns continguts íntimament implicats en temàtiques que tenen a veure amb la llibertat de la dona i sobre les diverses estratègies de sotmetiment de la que és víctima.

Mariona Masgrau amb ‘Constantina’

La seva carrera es truncà l’any 2007 amb la seva mort sobtada. Concha de la Casa, des del Festival de Titelles de Bilbao, va crear en homenatge seu el Premi Mariona Masgrau dedicat a dones rellevants del món dels titelles (Veure aquí la relació de titellaires premiades).

Mariona Masgrau a la Plaça del Pi (1979). Foto d’Isa Albareda

Intel·ligent, audaç, valenta i arriscada, va representar com ningú la lluita de moltes titellaires de la seva generació, decidides a trencar els vells motllos. L’obra sencera de Mariona Masgrau es troba recollida al Museu del TOPIC de Tolosa.

Teia Moner

Teia Moner representa el paradigma de la dona titellaire que després d’uns inicis amb la companyia de Jordi Bertran, va agafar el toro per les banyes i s’afirmà des del 1992 com a titellaire solista en crear la companyia que porta el seu propi nom (veure web aquí i també aquí). Al seu costat compta des de fa anys amb la col·laboració inestimable de Miquel Espinosa, home de teatre de llarg recorregut, músic i sofisticat muntador de so, sempre situat a la rereguarda de la figura de la Teia en feines de creació, direcció, llum, so i logística.

Teia Moner. Foto de Jesús M. Atienza

Ens trobem davant d’una dona plena de talent i que és una verdadera força de la naturalesa, com se sol dir, carregada d’una energia emprenedora que a més de crear els seus propis espectacles, va decidir endinsar-se en el sempre tan masclista món de la màgia, havent no solament creat muntatges màgics sinó també DAMES, un Festival Internacional de Dames Màgiques (veure aquí)

Teia Moner a ‘Minimal Màgic’. Foto companyia

Com a directora, és l’artífex de la companyia Addaura Teatre Visual junt amb la seva filla Cristina Bertran. Ha creat i dirigit els tres espectacles estrenats per Addaura: Mobilus, Embrossa’t i Klé, obres que han obert una línia nova i original de teatre visual, dansa i objectes, gràcies a haver apostat per mantenir un equip estable de ballarins/titellaires, cosa que els permet experimentar i superar-se en cada nou muntatge amb resultats d’una gran altura.

Imatge de Klé, d’Addaura Teatre Visual. Foto de Jota i Teia Moner

També ha desenvolupat la seva faceta d’educadora i psicòloga, treballant l’aplicació dels titelles en l’educació especial i en la teràpia, i havent organitzat des de fa anys diverses trobades internacionals a l’entorn del tema Titelles i Teràpia (veure aquí).

Moment de la ponència de Teia Moner al Col·loqui Internacional sobre Art i Salut Mental a Chicoutimi (Quebec, Canadà),  organitzat per l’ ÉNAM, l’escola nacional de l’aprenentatge a través del titella dirigida per Richard Bouchard

La seva última jugada mestre és la creació del Museu Internacional del Titella al Vallès – Teia Moner, a l’antiga masia de Can Falguera, a Palau-Solità de Plegamans (veure aquí). Un espai impressionant dedicat a les diverses disciplines del Teatre de Titelles, Visual i d’Objectes, amb múltiples activitats tant educatives com lúdiques, teatrals i professionals.

Teia Moner i Miquel Espinosa davant de Can Falguera, seu del Museu Internacional del Titella al Maoianès – Teia Moner, a Palau-Solite de Plegamans. Foto de Jesús M. Atienza

Esther Prim

La figura d’Esther Prim (veure aquí) brilla en la història dels titelles catalans com una de les personalitats femenines que amb més força va donar una empenta decisiva a la marxa innovadora del teatre de titelles a Catalunya i a tot Espanya. Ho va fer a través de la companyia Els Aqulinos Teatre conjuntament amb Miquel Álvarez, amb espectacles de gran èxit i projecció internacional, com Aquilino Màgic Circus, Sopa de Lletres, El Príncep Feliç i Cleques.

Esther Prim. Foto de Jesús M. Atienza

Igualment molt importants van ser les seves col·laboracions amb el director i guionista Miquel Obiols primer a TVE amb Terra d’Escudelles, i després a TV3 amb El Planeta Imaginari. Uns programes d’una exquisida qualitat que van marcar tota una època i en els que l’aportació dels Aquilinos va ser fonamental, junt amb altres companyies catalanes que també hi van participar.

Imatge del Planeta Imaginari. Foto companyia

Però la vocació titellaire d’Esther Prim va més enllà d’aquestes experiències innovadores. Ja abans dels Aquilinos, va participar en la creació del grup d’animació teatral Plantxet i Cia, un col·lectiu en el que hi havia persones com Xavier Lafita i Xavier Sunyol, que va participar en el dinàmic moviment de teatre de carrer que a finals del setanta i durant els vuitanta va tenir una gran presència en el paisatge, en companyia de grups com Els Comediants o Artristras, entre molts altres.

Titella de carrer de Plantxet i Cia.

Per altra part, Esther Prim ha conreat també els titelles com a solista amb una companyia formada per ella mateixa i anomenada L’Àvia Pepa. Amb aquest personatge, una mena d’alter ego de la titellaire, ha pogut desenvolupar tot un repertori d’obres dirigides als més petits. Fins arribar a l’actualitat, quan la seva experiència amb L’Àvia Pepa li ha permès endinsar-se pels camins d’aquestes disciplines tan atractives i actuals que compaginen els titelles amb la teràpia (veure aquí)

Teresa Travieso

Així vaig encapçalà l’entrevista feta a Teresa Travieso dins del programa La Revolta dels Titelles el juliol de 2012 (veure aquí):

Teresa Travieso. Foto de Jesús M. Atienza

Els fils que mouen les coses, i les mans que fan i desfan. Es pot dir que la vida de Teresa Travieso, fundadora de la companyia “Fil o Mans” i ànima i artífex de la botiga de marionetas Travi, s’ha mogut sempre a l’entorn d’aquestes dues paraules. Uns fils reals i subtils, i unes mans hàbils, tranquil·les i tenaces, que l’han conduït a dedicar-se a una professió, la dels titelles, i a abraçar l’especialitat de la marioneta de fil.

Teresa Travieso al seu taller-botiga. Foto de Jesús M. Atienza

Els fils del destí de Teresa Travieso es van començar a embolicar amb els de les marionetes quan va entrar com alumna i assistent personal del senyor Tozer, al taller on llavors donava classes a l’Institut del Teatre mentre restaurava les seves marionetes. Des de llavors, aquella jove del Bierzo (província de León) arribada als divuit anys a Barcelona, no ha cessat mai de girar a l’entorn dels titelles i de les marionetes de fil, amb la figura de Harry V. Tozer, el seu mestre i amic, de constant rerefons.

Oriol Pont, Teresa Travieso i Carles Cañellas, amb les marionetes del senyor Tozer a l’Institut del Teatre, 19 de juliol de 2012 (La Revolta dels Titelles). Foto Jesús M.Atienza.

Teresa Travieso segueix en actiu (vegeu aquí) amb la seva botiga taller del carrer Amargós nº4, al centre mateix de Barcelona, al costat dels vells IV Gats. Una persona que guarda en la seva memòria i les seves mans bona part del mestratge més sofisticat sobre com eren i com es construïen les marionetes del mestre Harry V. Tozer. Vegeu aquí la crònica de l’exhumació feta de les marionetes del senyor Tozer a l’institut del Teatre el 19 de juliol de 2012, amb un reportatge fotogràfic de Jesús M. Atienza.

Mercè Alemany, de Pengim Penjam Titelles

Junt amb Josep Maria Serrat, Mercè Alemany ha estat fundadora i actriu titellaire de la històrica companyia Pengim Penjam, nascuda el 1985. Amb uns inicis a l’entorn de l’animació teatral, el seu treball s’ha centrat en el creuament de l’actor, el clown y els titelles.

Mercè Alemany amb un dels seus titelles

Mercè Alemany, que de formació és enginyera, va estar des de sempre atreta pel món de l’espectacle. Els seus orígens són com a pallassa i de seguida que es va constituir Pengim Penjam, els titelles i els objectes van entrar en el seu univers, sota la influència de l’estada de Josep Maria Serrat a l’Escola de Titelles de l’Institut del Teatre.

Josep Maria Serrat i Mercè Almanys. Foto de Jesús M. Atienza

Una carrera la seva en la que vida i teatre han anat junts, com era natural en la seva generació, en la que fer teatre de titelles era una opció professional però sobretot una aventura vital. És així com s’han anat succeint espectacles generalment per a públic familiar però també per a adults, com Titoles de Fils, una obra divertida i provocadora que va despertar tota mena de reaccions, o Palòodrom, amb uns preciosos titelles fets de fustes i robes trobades a la platja, i en el que els quatre elements naturals tenen una gran presència.

Àngels Valero, de Trac-Trac

Àngels Valero (1961-2016) va ser una talentosa titellaire cofundadora de la companyia Trac-Trac, junt amb Jordi Regot. Va ser també codirectora del Festival de Teatre de Titelles de Sant Llorenç Savall durant les seves 15 edicions, un petit i entranyable festival fruit de l’esforç i la perseverança que la caracteritzava, i per on van passar multitud de companyies amb una programació variada on prevalia la qualitat i la proximitat amb el públic.

Àngels Valero

Així es definia ella mateixa en el seu bloc personal: En la dècada dels vuitanta, prenc contacte amb el món dels titelles al poc de veure i conèixer els primers espectacles de titelles per adults. De forma autodidacta m’hi aboco en les primeres construccions i en un vestuari molt elaborat. A poc a poc d’aquest aprenentatge en solitari, del contacte amb altres companyies i del coneixement que t’ofereixen els festivals, entro en el procés de creació de diversos espectacles exigint-me un pas més enllà en cada nova producció.

Àngels Valero, amb un dels seus titelles

Valentia, exigència i decisió, a més d’una vigorosa voluntat de fer les coses ben fetes, podrien ser algunes de les característiques de la desapareguda titellaire. Àngels Valero ha format part d’aquest conjunt de dones titellaires que tanta importància ha tingut a Catalunya, amb personalitats fortes que han deixat i estan deixant una profunda empremta, trencant inèrcies seculars i obrint espais nous de llibertat i de creació.

El juny de 2017, les seves dues filles Mar i Lluna, junt amb l’Ajuntament de Sant Llorenç Savall, van organitzar un Memorial Àngels Valero amb diverses actuacions i una exposició de fotografies de la titellaire, amb la intenció de reiniciar el Festival que tanta notorietat havia donat a la població.

Susanna Rodríguez Martí, de Rocamora Teatre

Cal mencionar aquí a Susanna Rodríguez Martí, membre des de 1987 de la històrica companyia Rocamora Teatre, fundada per Carles Cañellas (veure aquí), degà de la marioneta (titella de fil) a Catalunya i reconegut virtuós d’aquesta especialitat escènica. Susanna Rodríguez prové del món de la dansa contemporània –Taba (1982-86), Saez-Taba (1986-87) i Trànsit (1988-89)- i és des d’aquesta disciplina que la seva contribució ha estat fonamental en la feina de Rocamora Teatre, en aportar les sempre transcendentals mirades espaials, rítmiques i coreogràfiques tant en la concepció general de l’espectacle, com en la pròpia manipulació dels titelles.

Un moment de l’actuació de la cia. Taba Dansa Contemporània

Això es pot veure en els diferents espectacles de la companyia però més en especial en un dels darrers títols, segurament un dels més arriscats de Rocamora, junt amb Air Mail i Aubuster entre molts altres: l’obra Identitats (2016) de dansa amb marionetes, en la que Susanna Rodríguez en signa la coreografia.

Susanna Rodríguez i Carles Cañellas darrere els fils. Foto companyia

La feina de Susanna Rodríguez amb els espectacles de Rocamora Teatre va en conjunció amb aquest apropament que existeix des de fa unes dècades entre el teatre de titelles, visual i d’objectes, i el món de la dansa. Una confluència que Identitats mostra ajuntant el rigor i l’exigència de la marioneta amb la no menys exigent disciplina de la dansa contemporània.

Susanna Rodríguez i Carles Cañellas manipulant titelles de tija. Foto companyia

Però la seva tasca com a titellaire va encara més enllà, doncs participa en la construcció de titelles i la confecció de vestuaris de la companyia, havent actuat i donat veu a titelles de molts dels seus espectacles. Ha manipulat amb múltiples tècniques que van des del fil, fins a les ombres, passant per tija superior i tantes altres, seguint l’evolució i experimentació constant de Rocamora Teatre.

Susanna Rodríguez. Foto companyia

Mercè Framis, Kerstin Von Porat, Mercè Gost, Alba Zapater i La Fanfarra: els inicis del teatre d’ombres a Catalunya

El teatre d’ombres ha tingut un curiós desenvolupament a Catalunya de la mà d’importants mestres i companyies, la majoria dels quals són dones titellaires, moltes vegades solistes o quasi bé solistes, les quals han revolucionat aquesta disciplina del teatre de titelles a cotes de gran altura. Destaquen els noms de Mercè Framis, Kerstin Von Porat, Mercè Gost i Mariona Masgrau dins l’equip col·lectiu en aquest cas de La Fanfarra.

Mercè Framis i Kerstin von Porat van tenir uns orígens compartits, les dues com alumnes de l’Escola de Titelles a l’Institut del Teatre, i després amb la companyia Framis von Porat. De seguida es van decantar pel llenguatge de les ombres, atretes per les immenses possibilitats que els oferia. Després d’uns primers treballs conjunts, de seguida les dues van formar dues companyies independents que s’han anat afirmant amb força dins el mapa titellaire del país.

Mercè Framis i Kerstin von Porat. Foto de Jesús M. Atienza

Mercè Framis (veure aquí i també aquí a Putxinel·li), amb la companyia que porta el seu nom, s’ha situat com una artista teatral capaç de desplegar tot un món visual a través de la llum i de les ombres. Diu Maryse Badiou de la seva feina:

Mercè Framis. Foto de Jesús M. Atienza

Poques vegades es pot apreciar tan bé el valor d’un treball teatral com en els espectacles d’ombres de Mercè Framis, que barregen amb agudesa els ingredients textuals, plàstis i musicals, a fi d’encarnar la bellesa d’un pensament capaç de parlar-nos dels éssers humans, amb delicadesa, generositat i infinita lucidesa.

Mercè Framis darrere de la pantalla. Foto companyia

Espectacles com Pols d’estrelles o com la Nawal va decidir néixer, El petit circ, La lluna la pruna, Xarop de cargol, Compare Llop comare truja, Quan no hi havia ni cel ni terra (Gènesi), Pell d’ase, o Espectacle de Nadal: a l’ombra del pessebre, il·lustren a la perfecció aquest acurat tractament visual que busca la visió poètica de qui es planteja les ombres des d’una perspectiva entre l’art, la filosofia i la subtilesa de la percepció.

Kerstin von Porat, per la seva part, amb la seva companyia Animamundi, ha desenvolupat tot un llenguatge narratiu sempre amb un ús molt acurat de les ombres, una disciplina que domina amb mestria.

Kerstin von Porat i Emil Gutiérrez von Porat darrere la pantalla. Foto T.R.

Títols com Quatre contes i un llop (2002), La gran idea de la gran tortuga (2004), Ninots de fang (2006), El tresor amagat (2008), El petit roure (2009), El jardí de l’avi, un conte reciclat (2010), La brigada dels bombers ratolins (2011), La màquina mágica (2013), El conte de l’estrella (2014), El conte del Dumdum i la petita Tulipa (2015), El príncep granota (2016 ), El porquet que volia veure el món des de dalt (2018) i L’Amàlia i les ombres lunars (2020) són els diferents esglaons que han permès a Kerstin von Porat construir el seu univers particular en el que tanta importància té la música, amb composicions creades i interpretades per ella mateixa.

Kerstin von Porat. Foto de Jesús Atienza

Diu Kerstin von Porat:

El 1982 vaig arribar dels boscos de suècia a la ciutat de Barcelona. Vaig començar fent marionetes de fil i les venia a les botigues i pels carrers de la ciutat. Des de ben petita, m’havien fascinat els titelles i les marionetes, perquè aquells personatges, fets de roba, fusta o cartró, es movien i parlaven com si fossin vius! Eren vius de veritat o només eren ninots? Crec que les dues coses alhora, la frontera entre la matèria i l’esperit s’havia esborrat. I això era pura màgia!

Mercè Gost

Mercè Gost (1949-2015) ha estat una de les figures fonamentals i més creatives dins del panorama titellaire a Catalunya i a tot el país. Amb l’obra Ombres d’objectes trobats, primera producció de la companyia La Cònica Lacònica, formada per ella mateixa i Alba Zapater el 1995, ja va sorprendre i impactar al públic, per les troballes visuals que les dues ombristes aconseguien jugant amb la llum i els objectes seleccionats.

Mercè Gost i Alba Zapater

Més tard, títols com Ombres de vidre (fet amb música de jazz, el 1997), Trans Fugues, creat en col•laboració amb el grup musical Mal (Mary Davinson, Anna Subirana i Laura Teruel), Badalona 1999, premi Serra d’Or 2000, van marcar tota una època. De l’intercanvi amb altres artistes, han nascut les obres: Entre l’ombra i la llum, acció amb l’escultora Mireia Clotet; Demà tots a l’ombra, concert-acció amb els músics Joan Sanmartí i Àngel Pereira, i Sombras de la China, de Joan Manuel Serrat, per al qual han realitzat les ombres de l’espectacle-concert; i Les copines d’Helena en el Bulevar del crim, ombres per a un espectacle musical presentat al Festival Grec 2002 de Barcelona. També l’òpera Venus and Adonis de John Blow dins del Festival d’Òpera de Butxaca (Barcelona, 2002).

Mercè Gost. Foto de Jesús M. Atienza

Malauradament, Mercè Gost va morir el gener de 2015. Durant els seus últims cinc anys de vida, va seguir creant espectacles en solitari amb la companyia anomenada La Cònica. El seu últim espectacle va ser “Sota Mínims” (veure aquí), estrenat al Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Palma de Mallorca, el Maig 2011, i al Festival Internacional de Teatro de Bonecos de Belo-Horizonte (Brasil) el Juny 2011.

‘Sota mínims’, de Mercè Gost. Foto de Jesús M. Atienza

La seva forta personalitat i el seu mestratge han deixat una profunda petjada, com ho demostren l’existència de diversos companyies i treballs dedicats a la seva memòria però que bàsicament recull els seus coneixements i la seva experiència en el teatre d’ombres. És el cas de l’espectacle Gost, La Mercè, creat per la cantant Anna Subirana, l’actriu Jordina Biosca i la creadora de llums Sylvia Kuchinow, amb el cop de mà  de la mirada de Jordi Palet (veure aquí), també l’article de Núria Mestres sobre l’obra aquí). Per altra part, Núria Mestres va crear l’espectacle d’ombres Cruïlla de camins en homenatge a la Mercè Gost. Veure l’article de Jordi Palet sobre la Mercè Gost aquí)

Mariona Masgrau, La Fanfarra i les ombres

L’ús de les ombres va ser una constant de la companyia La Fanfarra, primer intercalant escenes en espectacles de marionetes (Malic a la Xina i Malic a Nova York) i després directament amb obres centrades en el llenguatge de les ombres.

Mariona Masgrau a Carmen

Carmen, un treball a partir de l’òpera de Bizet dirigit per Rafel Duran i escrit per Joan Casas i Toni Rumbau, va ser una obra completament representada en ombres amb Mariona Masgrau com a intèrpret solista. Amb una rica i complexa il·luminació a càrrec de Quico Gutiérrez, Carmen va ser un gran avanç en el tractament d’aquest llenguatge. Més tard, Mariona Masgrau va incloure sempre escenes d’ombres en les seves obres ja treballades en solitari i abans esmentades.

Esther Cabacés i Núria Mestres

Hem posat juntes a aquestes dues grans titellaires perquè quan es van donar a conèixer a Catalunya, ho van amb la companyia que fundaren el 1989 dita Zootrop, després d’haver estudiat les dues a l’institut del Teatre amb el mestre Harry H.Tozer. Esther Cabacés va ser també fundadora de la companyia gallega Tanxarina el 1983, quan se n’anà a Galícia amb Eduardo Alberto Rodríguez ‘Tatán’, i junt amb Miguel Borines Fernández.

Esther Cabacés i Núria Mestres. Imatge extreta de La Revolta dels Titelles

Amb Zootrop van crear diversos espectacles, sempre en una línia molt innovadora actuant davant del públic amb títols com Esquitxos, En Cigró va a l’escola, Per un Dimoni de Pèl i En groc. Aquesta última obra, sobretot, les va llançar al mercat internacional, participant als més importants festivals d’Europa però també d’Àfrica i Amèrica. Una barreja de poesia, senzillesa i aparent ingenuïtat van ser les claus d’una proposta que enamorava als espectadors pel seu acurat minimalisme que donava un màxim de resultats. Zootrop va obrir sens dubte nous camins en el panorama dramatúrgic dels titelles a Catalunya.

Núria Mestres. Foto de Jesús M. Atienza

10 anys més tard, el 1998, Núria Mestres crea la seva pròpia companyia homònima (veure aquí), participant com a constructora, directora i intèrpret en múltiples muntatges. Darrerament, Núria Mestres, a més de seguir amb els seus espectacles de petit format, s’ha especialitzat en la relació dels titelles amb la teràpia i l’educació, de múltiples aplicacions que practica en distintes esferes.

Esther Cabacés. Foto de Jesús M. Atienza

Esther Cabacés, per la seva banda, al mateix any 1998 forma amb el titellaire basc Nartxi Azkargorta la companyia Txo Titelles, creant tota una sèrie d’espectacles exitosos com L’Alè, en Hop, La Caputxeta… i el llop??, entre altres. Darrerament, amb l’actriu Mireia Peña, l’Esther Cabacés ha presentat diversos espectacles de titelles de taula molt ben elaborats amb títols com Cuac!, Safrà i Serafí, Cotó i El nou En Groc.

Julieta Agustí: La Fira i el Centre de Titelles de Lleida

Ens trobem davant d’una dona d’una empenta descomunal que sense ser titellaire directament, va ser no sols la mà dreta executiva del titellaire i gran constructor i director Joan-Andreu Vallvé, sinó també l’artífex organitzadora del Centre de Titelles de Lleida i després de la Fira, que s’ha convertit en una de les manifestacions titellaires més importants del país.

Julieta Agustí amb un titella del Centre de Titelles de Lleida

Va ser gràcies a la seva tenacitat i al seu absolut convenciment de la necessitat d’aquestes dues eines organitzatives que Julieta va remoure cel i terra per aconseguir els seus objectius, en un país com el nostre, en el que les institucions molt sovint semblen fetes per ofegar les iniciatives particulars que per ajudar-les. Les seves qualitats afirmatives més la seva condició de ser una dona de les que en castellà es diu de armas tomar, van ser les claus del seu èxit.

Julieta Agustí i Joan-Andreu Vallvé

Després de la seva mort, és també una doina, la seva filla Elisabet Vallvé en col·laboració amb aquest altre gran batallador que és Oriol Ferre, la que ha agafat el relleu de la Julieta, conduint el Centre i la Fira de Titelles a les altes cotes de prestigi i popularitat de les que avui gaudeix.

Oriol Ferre i Elisabet Vallvé. Foto de David Ruano

En la tercera part d’aquest treball, seguirem tractant la presència de la dona en les companyies titellaires més emblemàtiques del panorama català, així com el vigor únic i quasi bé insòlit de l’actual afirmació femenina i feminista en les darreres onades emergents del teatre de titelles que es viu a Catalunya.

Anna Valls, directora del MAE

No podíem deixar de mencionar a Anna Valls, directora del Museu de les Arts Escèniques de la Diputació de Barcelona (MAE), el qual té com a seu l’actual Institut del Teatre situar a Montjuic, a l’anomenada Ciutat del Teatre, un museu tan important pel món dels titelles.

Anna Valls, foto de Jesús M. Atienza

De fet, el MAE es un museu sense museu, ja que no disposa d’un espai museístic d’exhibició, però sí que compleix amb les funcions de preservació, restauració i centre de documentació amb uns fons importantíssims que constitueixen les seves reserves. Però tot i ser un museu sense  museu, el MAE compta amb uns fons de marionetes i titelles històrics únics a tot Espanya: els constituïts pels llegats del marionetista Harry V. Tozer (totes les seves marionetes més tots els decorats, els objectes d’atrezzo i el teatre de doble pont on solia actuar), els titelles de la família Anglès del Titella Català, algunes peces de la companyia de Sebastià Vergés, tot el fons dels titelles de Didó, un titella original de Juli Pi, els titelles de Josep Guinovart, les marionetes de l’alemanya Ingebörg , instal·lada a Eiivissa des del 1954 i que morí assassinada el 1976, així com diversos caps de ventrilòquia i altres ninots de cera dels Germans Roca. Igualment compta amb un fons impressionant de treatrins i de maquetes d’escenografia. També té material de companyies com La Serpentina, La Claca, Comediants o La Fura dels Baus, així com tots els arxius i la documentació del Teatre Malic.

Anna Valls a les reserves del MAE, mostrant un teatrí històric a Carles Caéllas i Cesc Martínez. Foto Jesús M. Atienza

Annsa Valls, conscient de la vàlua que tenen els fons del MAE pel que fa al món dels titelles i del teatre visual i d’objectes, ha mogut sempre cel i terra per poder mostrar aquestes riqueses. Un exemple va ser l’exposició feta el 2015 a l’Arts Santa Mònica, conjuntament amb Toni Rumbau i la revista Putxinel·li, anomenada Figures del Desdoblament. Igualment altres exposicions més reduïdes, així com diverses iniciatives de difusió d’aquest ric patrimoni.

Anna Valls a les reserves del MAE, davant les caixes dels titelles de Didó, entrevistada per l’equip de la Revolta dels Titelles. Foto de Jesús M. Atienza

És per això que sense ser titellaire, Anna Valls és una de les dones titellaires més importants de Catalunya, en tenir a les seves mans el destí de bona part de la història d’aquesta disciplina escènica. Un fons que tenim la sort d’estar molt ben conservats i sempre a disposició de qui els vulgui veure i estudiar.

Article encarregat per UNIMA Catalunya

Etiquetas: ,