(Eugenio Navarro després de la funció. Foto T.R.)
Com és propi a aquesta altura del calendari, just quan ens acostem a la festivitat de Sant Jordi, La Puntual ofereix la seva versió de La Llegenda de Sant Jordi, una obra que Eugenio Navarro coneix molt bé, en ser un títol que va néixer a finals dels anys 70 a la Plaça del Pi de Barcelona, quan la companyia La Fanfarra hi solia acudir cada cap de setmana. Sens dubte va ser un dels seus èxits més notoris en aquella època inoblidable, quan els seus tres components, Mariona Masgrau, Eugenio Navarro i qui signa aquestes línies, Toni Rumbau, ens repartíem els papers, els uns manipulant, l’altre, és a dir jo, fent de músic i narrador.
La Princesa tancada a la torre. Foto companyia
Els anys van anar passant i la Llegenda de Sant Jordi va viure moltes versions diferents, en tota mena de tècniques, ja que de la marioneta de fil en la seva estrena, va passar a titelles, a ombres i ara, en aquesta versió de La Puntual, que signen Eugenio Navarro i Néstor Navarro Llabrés, amb titelles de taula.
Va ser en aquesta obra on es va definir i va agafar el seu caràcter inconfusible el personatge de Rinaldo, el criat trapella i sorneguer que vigila la torre on rau presonera la Princesa, el qual Rinaldo es va convertir, al llarg dels anys, en l’alter ego titellaire de l’Eugenio Navarro, esdevenint el protagonista de moltes de les seves obres.
Sant Jordi. Foto companyia
En la versió que s’ha presentat aquests dies, amb el títol de Sant Jordi, La Princesa i el Drac, ha actuat com a titellaire solista Eugenio Navarro, feina que intercanvia amb Néstor Navarro. Aquest any li ha tocat a l’Eugenio, i potser el proper serà el Néstor l’encarregat de fer sortir el Sant Jordi i matar el Dragó.
Amb un teatre ple fins a la bandera de nens i pares, l’obra va rutllat a un ritme impecable, meravellosament portada per un Eugenio Navarro tranquil i igual de sorneguer que el seu personatge, mostrant l’ofici impressionant de qui ja no té res a demostrar, perquè veus i gestos li surten amb una naturalitat diàfana i magistral.
Els cavallers escuats. Foto companyia
I és així com vam poder seguir les peripècies dels diferents personatges posats en escena: en Rinaldo, l’eix teatral de la proposta, els dos reis ben encapsulats en llurs papers monàrquics, les dues fades, la Farigola i la Granota, que es reparteixen els bons i mals auguris, la figura del trobador que va en xancres, els diversos cavallers que intenten matar el Drac i en surten escuats, la Princesa ja adulta amb la seva innocència d’una ingenuïtat que podríem titllar de professional, el Sant Jordi matamoros que arriba en el moment precís, i la terrible Cucafera, el Drac o Dragó de la Llegenda, que acaba ‘fet un torró’.
La Batalla. Foto companyia
Val la pena aquí reproduir l’arenga del gran cavaller davant del Drac, tal com es feia en els temps de l’antigor, que als enemics se’ls sermonejava abans dels cops de bastó:
Ah, fera maligna, prepara’t a morir,
que pels teus crims t’has fet digne
de que et clavi mon bisturí!
Recula, enrere, renega i desespera,
que si a tu Satanàs t’ajuda;
Jo soc Sant que no s’arruga!
En guàrdia lleig dragó,
no et tinc por,
ja que sé que ets un tigre de cartró!
I Sant Jordi, apuntant amb atenció, clava sa llança a la boca del dragó. La fera, tocada de mort, llença un crit esfereïdor, i amb un terrible estremiment, cau a terra rodó!
Eugenio Navarro amb Rinaldo. Foto T.R.
Tot això, segons ens diuen les llegendes, va passar a les platges del Líban, ben a prop d’on els locals es segueixen combatent, en aquesta època nostra en la que en comptes de Dracs hi ha drons, míssils, bombes i metralladores, uns monstres molt més terribles que els vells dracs de la tradició.
Val la pena anar a La Puntual per veure aquesta vella història posada en mans d’un mestre: sense sortir dels cànons avui establerts per als espectacles infantils, l’espectador sentirà les ressonàncies de veritats arquetípiques que gràcies a l’ofici i la fresca sornegueria del titellaire, sonen verdaderes, terribles i i digeribles.
