II – Fira de Titelles de Lleida: Girovago e Rondella; David Zuazola; Borja Sand; ‘Del llapis a l’escenari’, de Joan-Andreu Vallvé Codormí

(Ninots de fira, del Museu d’escenes mecàniques de la cia. Girovago e Rondella. Foto T.R.

Continuem oferint la nostra mirada d’aquesta gran 35ª Fira de Titelles de Lleida de 2024 amb una segon crònica. I cal distingir aquí l’adjectiu ‘gran’ si tenim en compte la quantitat de països diferents, entre companyies i convidats internacionals, uns 40, que han acudit aquest any a Lleida, capital indiscutible dels titelles a Catalunya.

Parlarem en aquesta crònica de quatre espectacles, alguns dels quals són també instal·lacions: l’Exposició de Marionetes en moviment, de Girovago e Rondella, dels quals també farem menció de l’espectacle Manivova; La Ciutat de les Llums, de David Zuazola; Origen, de Borja Sand; i també del llibre que s’ha presentat a la Fira a càrrec de qui és un dels seus pares fundadors: Joan-Andreu Vallvé Codormí, titulat Del llapis a l’escenari.

Expo della marioneta in movimento, de Girovago e Rondella

La veterana companyia Girovago e Rondella, instal·lada ara a Itàlia, prop de Roma, però que durant tants anys han viscut girant per Grècia i Turquia com a còmics ambulants, ha presentat una mena de museu de marionetes animades mecànicament, una joia incrustada en un camió en la que els espectadors poden posar els múltiples petits escenaris en moviment pitjant un botó.

Part posterior del Museu. Les dues paraules gregues signifiquen: Creativitat, Llibertat. Foto T.R.

Els creadors d’aquest petit museu automatitzat són Marco Grigani y Federica Lacomba, en col·laboració amb la companyia Dromosofista i amb música de Facundo Moreno. Una meravella que sintetitza l’univers del teatre de titelles popular en una sèrie de quadres amb diferents escenaris, sempre en moviment.

L’infern. Foto T.R.

Trobem els titelles de guant de Taiwan; el Mamulengo brasiler; les marionetes de fil de Myanmar Burma, de la Índia, i les de Birmània; una petita batalla de Pupis sicilians; el teatre d’ombres grec del Karaghiozis.

Representació del Temps. Foto T.R.

També hi ha una preciosa escena de l’infern, amb les ànimes condemnades movent-se entre les flames; una escena on es representa el Temps; una altra amb ninots de fira musicals; i el que es pot veure a la part del darrera del camió, on es veu l’interior d’un teatre amb un escenari barroc al fons i, en cada una de les butaques, mans que aplaudeixen.

A la vegada, a la part davantera hi ha diferents enginys del tipus tutilimundi, en els que es mira a través d’un forat on una òptica permet veure l’interior amplificat i il·luminat, amb diferents escenes i paisatges.

Els titelles de guant de Taiwan. Foto T.R.

D’alguna manera, reprodueix en miniatura aquelles atraccions que abans es podien veure a les fires populars, avui desaparegudes, amb autòmats que es movien a través de sofisticats engranatges mecànics. Girovago e Rondella ho han fet també des de la mecànica buscant animacions mitjançant simples mecanismes que tanmateix aconsegueixen mostrar l’esperit de cada escena i tradició.

Mirant l’exposició. Foto T.R.

Però a la vegada ens traslladen a l’imaginari popular tradicional, com l’infern de les ànimes condemnades, amb un so d’origen mecànic que il·lustra molt bé el tipus d’escena que l’Església posava en marxa i encara segueix mostrant en alguns llocs, com a la mateixa Seu de Lisboa, o a algunes esglésies de Mèxic i de tants altres llocs.

Algunes escenes. Foto T.R.

Situat el camió a la placeta que hi ha junt als Teatres de L’Escorxador, el públic de la Fira s’hi ha atansat amb interès i molta curiositat, satisfent aquesta vessant del teatre de titelles d’arrels ancestrals, si tenim en compte que egipcis i grecs ja feien exhibicions d’autòmats amb distintes finalitats.

Federica Lacomba i Marco Grignani. Foto T.R.

La proposta ve a completar el seu projecte de Teatro Mobili, amb dos teatres ambulants posats dins dels dos autobusos que les companyies Girovago e Rondella y Dromosofista fa uns anys van adaptar per a alguns dels seus espectacles, creant un conjunt que bé podríem anomenar ‘petita ciutat firaire de les arts escèniques’ (veure aquí)

Manoviva, de Girovago e Rondella

Passa a vegades que quan veus un espectacle que ja abans havies vist una o dues vegades, et quedes atrapat de nou com si fos el primer dia. Perquè això succeeixi, l’obra en qüestió ha de tenir uns atributs especials, capaços de convertir l’atenció en una complexa percepció catàrtica en la que s’imposi no sols el bon fer sinó també la veritat de la proposta.

Federica Lacomba y Marco Grignani. Foto T.R.

Em va passar a la Bime 2024 d’Évora veient el Mr. Barti d’Alex Mihailovski, d’eslovènia, que malgrat fer sempre el mateix interactuant amb el públic de carrer, et meravella i et deixes ensarronar pel personatge, que acaba tenint més vida que el seu titellaire. I m’ha passat ara amb el Manoviva de Federica Lacomba i Marco Grignani, quan els vaig veure actuar a l’església de Sant Martí de Lleida. Un lloc ideal per a l’espectacle, en permetre recollir tota l’atenció gràcies al silenci i la foscor d’aquest temple romànic del segle XII, tant propici per exaltar la concentració.

Poca cosa podria més del que ja he dit sobre aquesta obra en diverses ocasions (veure aquí). Crec que és essencial per entendre la seva força l’exercici de síntesi que han hagut de fer els seus dos autors i intèrprets per recollir l’esperit dels números que han realitzat milers de vegades viatjant pel món. La síntesi d’una vida de teatre, si es fa des de la humilitat i l’honestedat vital i de l’ofici, pot arribar a tenir una gran força, la qual es transmet com per transfusió directament al públic.

Això és el que han fet els dos artífexs de Girovago e Rondella, completant amb aquesta petita però immensa obra la seva primera presència a la Fira de Titelles de Lleida.

La Ciutat de les Llums, de David Zuazola

Ens trobem davant d’un dels artistes titellaires del nostre país més atractius i un dels més agraciats per les muses de la creació. Natural de Xile, però radicat a Espanya, a Polònia i a altres països de l’est europeu darrerament, llocs tots ells on ha fet bona part de la seva carrera artística, Zuazola s’ha convertit en un titellaire internacional que en aquests moments actua i dirigeix per tot Europa.

Imatge de la ciutat. Foto T.R.

Col·laborador habitual de Titeresante (veure aquí alguns articles seus i sobre ell), David Zuazola ha creat els últims temps un projecte d’un irresistible interès, consistent en sintetitzar visualment l’esperit i les característiques més vitals d’una ciutat, vista no solament pels seus ulls, sinó sobretot pels dels nens de diverses escoles i per algunes persones grans que l’habiten. Ho ha fet en ciutats com Timisoara (Rumanía), Sarajevo (Bòsnia), Icheon (Corea), Chuncheon (Corea), Varsòvia (Polònia), Tolosa (Espanya), així com a ciutats d’Eslovènia i Hongria, entre altres (veure aquí per la intervenció a Tolosa).

Saray González. Foto T.R.

Per a realitzar-lo, és necessari passar una llarga temporada a la ciutat que li hagi tocat en sort, per conèixer-la i conviure amb els seus habitants. En el cas de Lleida, ha estat un mes intens de treball convidat pel Centre de Titelles de Lleida (coproductor de l’obra), i ha comptat amb la col·laboració de l’Escola d’Art i Superior de Disseny Ondara, la Universitat de Lleida, la Fundació Aspros, Coral Shalom i molts escolars de la ciutat. Entre tots ells, comandats pel director Zuazola, han creat la Ciutat de les Llums de Lleida.

La gràcia és que, a més de la instal·lació d’una gran maqueta feta a múltiples mans que representa Lleida, també han intervingut tres actors per crear una obra d’una hora de duració en la qual el principal subjecte és la pròpia ciutat. Són tres dels magnífics actors habituals del Centre de Titelles, Saray González, Àngel Pérez i Albert García, alternant-se les funcions aquests dos darrers, de manera que són dos els qui surten a escena.

Imatge de la ciutat. Foto T.R.

El resultat, situat a la sala d’exposicions del Museu de Lleida, va meravellar a tothom, públic lleidatà i convidats internacionals, atrapats per la plàstica de la instal·lació, plena de llumetes que s’encenien i s’apagaven quan tocava, per separar les escena de dia i de nit, amb petites animacions mecanitzades però sempre accionades a mà, i amb avingudes, carreteres, edificis emblemàtics,, cases populars, blocs de veïns, trens, i la intervenció dels dos magnífics actors que van actuar aquell dia, Saray González i Àngel Pérez.

Lògicament, la proposta recorre a alguns dels tòpics que defineixen la ciutat, amb la particularitat de ser tòpics escollits pels mateixos lleidatans que han participat a la juguesca i pels seus escolars, cosa que permet que es faci d’ells una sana desmitificació, tractant les temàtiques amb molt d’humor i amb una bona banda sonora -especialitat de la casa Zuazola, ja que ell és l’autor de bona part de les seves músiques-.

Per altra part, la feina dels actors va ser magnífica i brillant, en els dos casos, posant agilitat i una gran frescor al desenvolupament de l’obra.

David Zuazola davant Lleida. Foto T.R.

Els professionals d’aquí presents a la sala, sempre inclinats a buscar tres peus al gat i a matisar tant com es pugui, vam haver de callar aquell dia: la mirada que se’ns oferia era fresca i innocent, en eixir d’uns ulls de fora d’una banda (els de David Zuazola) i d’uns ulls sense prejudicis de l’altra (els dels nens que havien participat). Tothom s’inclinà amb respecte i devoció per dir ¡Chapeau! i el públic se n’anà del Museu de Lleida amb un estat d’esperit feliç i alegre, conscients d’haver viscut una experiència que anava més enllà del teatre.

Quin luxe poder tenir de la teva pròpia ciutat una imatge que la representi, la sintetitzi, la miri amb ulls crítics i intel·ligents, però alhora amb respecte i amb l’ambígua devoció de qui l’habita i se l’ha fet seva. El teatre i la plàstica usats com catalitzadors d’un creatiu exercici d’auto-observació. Indispensable, elemental i alliberador!

Origen, de Borja Sand

Va ser a la Sala Gran del Teatre de l’Escorxador que el públic de la Fira va poder veure per primera vegada, el divendres 3 al vespre, i el diumenge 5 al matí, la nova creació de Borja Sand, en la seva estrena absoluta: Origen.

Imatge de Borja Sand

I s’ha de dir que l’obra va meravellar al públic, i molt especialment a qui signa aquestes línies, davant d’una tal capacitat de crear i transformar imatges utilitzant només sorra i les pròpies mans, passant de la idea a la figura perfectament definida, amb tots els seus detalls, ombres i matisos, com qui diu, en un tres i no res, o, com es diria en castellà, en un santiamén.

En aquest cas, però, l’artista Borja Sand ha volgut anar més enllà treballant una temàtica més complexa i agosarada, sempre difícil de tractar, el de l’origen del món i el Temps. Qui s’atreveix a aquests abordatges? Per fer-ho s’ha de crear la indispensable mirada exterior de qui s’ho mira tot (aquí ‘tot’ és el Tot real de tot) des de dins i des de fora, i des de la qual és possible percebre i donar visibilitat a uns fenòmens i unes transicions que els ulls humans tenim vetats. Clar, la ciència cosmològica ha creat el seu propi llenguatge i ens ho explica amb idees i conceptes matemàtics i metafòrics, com és el Big Ban, o la creació del nostre Sistema Solar i de la Terra a base de pluges d’asteroides i altres cataclismes del Temps.

Imatge de Borja Sand

I crec que se n’ha sortit prou bé Borja Sand en inventar un personatge que personifica aquesta mirada exterior, una mena de geni o esperit del món o de l’Univers en la seva totalitat més total, el qual és qui ens presta la seva mirada per poder explicar l’Origen i com el Temps ha anat ordint aquest teixit immesurable que és l’Univers.

Juga Borja amb el concepte de mirall, que està a la base del seu art, ja que allò que veiem en la pantalla és el reflex projectat de les formes i figures creades sobre el pla, un joc d’emmirallament que és el mateix que ofereix aquest personatge, els ulls del qual han estat testimonis de tot, del passat més remot al futur més llunyà. La seva mirada ens relata l’aventura del Temps, que Borja Sand trasllada a la superfície del seu món de dues dimensions, que nosaltres veiem projectat en una gran pantalla.

L’artista no pot inventar-se els continguts d’aquest relat, perquè són els establerts pel saber comú d’avui, però sí la manera de presentar-los, de mostrar els cels estrellats, la formació dels mons, l’aparició de la vida, el naixement dels animals i l’emergència dels primats d’on sortirem nosaltres…

En una hora, Borja Sand concentra els 14 mil milions d’anys que té l’Univers, segons ens diu la ciència i nosaltres pesquem als llibres i revistes, una missió impossible, però l’art figuratiu, traslladat a les dues dimensions del pla, ofereix aquests possibilitats impossibles. Només cal atrevir-se, tenir la mirada de referència (la del geni que s’ho mira des de fora) i tenir el do de síntesi. I ja sabem que per ser un bon artista, t’has d’atrevir a ser-ho. Borja Sand, amb la inconsciència de l’espontaneïtat creadora, ben recolzat però per milers d’hores i per la pràctica de tota una vida d’ofici, i des de la lleugeresa que ofereix sempre el teatre, ho ha aconseguit. Un altre cop, ¡Chapeau!

Presentació del llibre Del llapis a l’escenari, de Joan-Andreu Vallvé Codormí

Es va presentar a la sala Leandre Cristòfol del Teatre de La Llotja el llibre de Joan-Andreu Vallé, Del llapis a l’escenari, editat per Pagès editors amb la col·laboració del Centre de Titelles de Lleida, la Diputació de Lleida – Institut d’Estudis Ilerdencs, l’Ajuntament de Lleida i l’Institut de Teatre.

Portada del llibre. Foto T.R.

U/n llibre fonamental que fa un recorregut dels seus 50 anys de professió no a través de la literatura sinó del dibuix, de les obres i dels diferents títols eixits de la seva contínuada feina creadora.

Després d’un inicial recorregut biogràfic, en el que l’autor ens parla de com va entrar en el món de l’escenografia i de les arts plàstiques a través del seu pare, professor d’escenografia i gran escenògraf ell mateix, el llibre ens explica els inicis de l’Escola de Titelles a l’Institut del Teatre, junt amb Josep M. Carbonell, dels espectacles que van fer i de com es van assentar les bases d’aquest ensenyament, que encara perdura amb altres noms.

Interior del llibre. Foto T.R.

De seguida el llibre arriba a la creació del Centre de Titelles de Lleida i de tota la feina feta junt amb la seva companya Julieta Agustí. Però el gros de les pàgines de seguida ens porta als diferents títols creats, amb el detall de tots els seus elements compositius: tècnics, constructors, plàstics i titellaires. És a dir, ens trobem davant d’una autobiografia purament artística, que es centra en el que s’ha fet i en el com.

En aquest sentit, Del llapis a l’escenari és molt més que un manual, en ajuntar la mirada subjectiva de qui ha viscut i creat tot el que s’explica, i la mirada de l’artista  i de l’ofici que ha conreat, amb un retrat dels mateixos coneixements tècnics que ho han fet possible. Un llibre indispensable per a qui es vulgui endinsar en aquest mestiere des del rigor i la disciplina que requereix. Un llibre que és el testimoni de tota una vida de treball i d’una època en la que es van assentar tantes coses d’allò que avui sustenta l’actual teatre de titelles a Catalunya.

Importants són els pròlegs de l’escenògraf Ramon Ivars, que situen el personatge en l’àmbit de l’escenografia, així com el de l’Alfred Casas, un emotiu text en el que el deixeble parla de qui ha estat el seu mestre. Igualment el de Bernat Puidollers, historiador de l’art.

Interior del llibre. Foto T.R.

Joan-Andreu Vallvé Codormí, nascut el 1948 i llicenciat en Belles Arts i en Escenografia, s’inicia en el món de l’art a través de la il·lustració, la pintura i el teatre de titelles. Crea l’Escola de Titelles a l’Institut del Teatre, on hi exerceix de director i professor. L’any 1986, amb Julieta Agustí, crea i dirigeix el Centre de Titelles de Lleida i la Fira de Titelles. És autor de contes, dramaturg, escenògraf i director d’escena. Els seus muntatges amb el Centre de Titelles han estat presents en nombroses programacions i festivals internacionals d’arreu i en escenaris com el Palau de la Música Catalana, el Teatre Nacional de Catalunya o el Gran Teatre del Liceu. (vegeu article de Damià Barbany sobre Joan-Andreu Vallvé a Putxinel·li aquí)