(Imatge de ‘Saeta de papel’, de Javier Aranda. Foto companyia)

Abans d’entrar en matèria i seguir comentant els espectacles vistos a la 36a Fira de Titelles de Lleida, indicarem la relació dels Premis Drac D’Or que el diumenge 4 de maig es van fer públics a la sessió de cloenda al Cafè del Teatre de l’Escorxador.

Uns premis que han situat a Javier Aranda com el gran guanyador de l’edició d’enguany amb els seu nou espectacle Saeta de Papel. Exposem a continuació la llista dels premiats per després comentar els espectacles que han merescut rebre els quatre primers premis.

Seguirem en properes cròniques tractant les demés obres que aquest cronista ha pogut veure a Lleida.

Premis Drac d’Or 2025:

  • Saeta de papel, de Javier Aranda Teatro, premi Julieta Agustí al millor espectacle de la fira.
  • Conte de Nadal, de Société Mouffette i COMA 14, millor espectacle infantil/familiar.
  • Antipodi, de Dromosofista, millor espectacle de carrer.
  • Rumores árticos, de La ruée vers l’or, millor dramatúrgia.
  • Alex Barti, d’Alexander Theatre, millor interpretació.
  • Thauma, de La Mula, millor escenografia i proposta més innovadora.
  • Camelva, de Campi qui pugui, premi Drac d’Or Fecoll a una companyia lleidatana.
  • Saeta de papel, també premi Escorxador per actuar dins la programació del Teatre Municipal de l’Escorxador.
  • Point, de Jordi Bertran, guardonat amb el nou premi La Mercantil per actuar a Balaguer.

A més, el jurat va fer una menció especial a l’espectacle So de cop d’Arnau Obiols.

Saeta de papel, de Javier Aranda Teatro

Hi havia una lògica expectació per veure l’últim treball de l’aragonès Javier Aranda, conegut pels seus dos espectacles anteriors: Parias i Vida. Dues obres que han rebut un extraordinari reconeixement que han situat l’actor titellaire com un referent a nivell nacional i internacional, després d’haver actuat als principals festivals i teatres d’Espanya i a molts altres països d’arreu del món.

Una feina, la seva, centrada en l’experimentació amb el moviment de diferents materials, per construir una proposta escènica que cerca un llenguatge propi, i que fusiona el treball actoral amb la manipulació d’objectes’ (paraules extretes de la seva pàgina web).

I, com bé se sap, no és fàcil enfrontar-se al repte de crear noves obres, especialment quan es parteix d’uns llistons tan alts com són els seus treballs anteriors. Ara bé, el fet de que Javier sigui un actor solista acostumat a construir els seus espectacles gairebé en solitari, tot i la presència dels col·laboradors amb els que s’envolta -Alfonso Pablo i Pedro Rebollo en aquesta ocasió-, és potser la clau que explica aquest compromís en deixar-se portar vers una recerca en profunditat d’allò que realment li interessa dir en un escenari.

Foto companyia

El seu punt de partida són materials, objectes i deixalles diverses amb els que s’envolta Javier i als quals interroga, en ser l’humus d’on naixeran els protagonistes d’allò que sortirà de la seva indagació. Així es presenta l’actor a l’inici de Saetes de Papel, entre deixalles i restes, que d’alguna manera constitueixen el grau zero dels objectes, quan aquests no sols han perdut l’ús i la fesomia que alguna vegada havien tingut, sinó tot residu de forma i d’utilitat reconeixibles. En definitiva, un grau zero o sota-zero que bé podríem situar en aquest àmbit ‘dels dominis de la Mort’ de tot allò, orgànic i inorgànic, que alguna vegada va tenir un ús, una vida o una forma.

L’objectiu és deixar parlar les veus que resideixen en aquest regne mortuori dels residus de l’abisme, on s’amaguen figures espectrals que busquen ansioses qualsevol vestigi de vida organitzada per no morir i re-morir de nou en la dissolució definitiva on cap ham de la memòria pugui salvar-les de l’oblit absolut i total.

I d’aquestes sobres residuals, els espectres no trigaran gaire a adquirir una forma i a parlar a qui els ha convocat, figures invasives que coneixen molt bé l’actor, el qual ell manté a distància, traient-se’ls de sobre però també deixant que s’apropin, en estar tan necessitats, ell i les figures naixents, d’omplir el buit i el no-res de la Mort que els envolta.

De tot això parla Saetas de papel, un títol centrat en la temàtica de la Mort i la sublimació del dolor i de la memòria que la Setmana Santa tan bé sap expressar en els seus ritus i processons. Saetas, però, que són de paper, un material fràgil, efímer i fungible, la matèria prima elemental amb el que estan fets els titelles.

Javier Aranda celebra amb aquesta obra un ritual d’invocació profundament titellaire i teatral, en deixar que emergeixin formes i veus interiors, que surten del paper però també de l’actor, quan els dos abismes es creuen i dialoguen entre ells, el d’un humà viu que busca l’autenticitat del seu ésser escènic i el d’uns espectres que s’han aixecat del no-res per penjar-se al viu que els invoca.

Un ritual que tot just acaba de néixer en la seva forma escènica, en un estat encara primordial que exigeix amb urgència escenari, llums, tècnics i un mercat on bellugar-se. Un exercici que només un gran actor és capaç de plantejar-se, embolcallant al públic en una demostració extraordinària de com el teatre de titelles es converteix en l’eina perfecta per al ritual d’invocació que tot teatre és en definitiva.

Javier Aranda, com qui no fa res i com qui es deixa portar pel caprici del moment, va presentar a la Sala 2 de l’Escorxador Teatre una obra mestre a la que potser li manca encara el rodatge dels bolos, però que ja des del primer minut es va ficar els espectadors a la butxaca per introduir-los en aquest món d’uns residus de paper que canten les saetas de la mort d’uns personatges que són dobles esfilagarsats de l’actor-titellaire. Una poderosa invocació teatral on la vida balbuceja en les seves instàncies més elementals, que a vegades solen ser les més verdaderes i reveladores de la realitat humana.

Conte de Nadal, de Société de la Mouffette i COMA 14

De nou la col·laboració entre les dues companyies Société de la Moufette, de Madrid-Bèlgica, i Coma 14, de Mallorca, que es concreta en les persones de Vera González (interpretació en aquest cas) i Tolo Ferrà (direcció), autors els dos de la proposta, ha generat un resultat excepcional  amb l’obra Conte de Nadal. Encapsulant a Dickens.

De la mateixa parella artística ja vam veure fa anys una aventura escènica d’extraordinària originalitat, Distància, un projecte multidisciplinari que mesclava teatre relacional, arts vives, instal·lació artística i tecnologia, el qual proposava un exercici de reflexió sobre l’episodi del COVID’19, sense oblidar com era el nostre punt de partida abans de la pandèmia i cap a on hauríem de caminar com a societat (veure aquí).

Foto companyia

Aquesta vegada, també hi ha encapsulació, però d’un signe i uns objectius molt diferents: reivindicar aquest fenomen literari del segle XIX que va ser Conte de Nadal, de Charles Dickens, que des de la seva aparició el 1843 no ha deixat de publicar-se i de ser llegit, narrat i cantat en mil diferents versions, per una simple raó: exalta allò que sempre hem imaginat que representa el Nadal, un moment de rencontre entre les persones, de relativitzar les diferències i d’acceptar la poesia de la vida i els seus elements màgics.

La Moufette i Coma 14 ho fan contextualitzant l’obra en el món d’avui però des del record i la nostàlgia d’una família que ha viscut tots els seus nadals sota el signe del Conte de Nadal. I per fer-ho, recorren a un llenguatge de la complexitat que coneixen molt bé, en haver-lo aplicat en altres obres i especialment en Distància: l’ús de la proximitat amb el públic i una barreja singular i bastant única d’artesania manual, de confecció de maquetes, d’il·luminació detallista, de projeccions audiovisuals i una interpretació intimista de l’actriu que condueix la representació, Vera González en les funcions de Lleida, sent Xisca Ferrà l’encarregada en les funcions en català i anglès.

Foto companyia

Aquest contrast entre el feina de l’actriu que es dirigeix molt directament al públic i el registre narratiu que ens explica la història del llibre en les seves múltiples edicions, funciona de meravella, sobretot quan s’inicia la pròpia representació del Conte centrada en la figura del senyor Scrooge, amb l’aparició dels tres fantasmes que li canvien la vida. Els diferents components narratius conformen un llenguatge singular d’un gran atractiu, que atrapen els espectadors, siguin grans o petits. Es tracta d’una sintaxi escènica que més que parlar-nos del futur, ens parla del present, amb significatives mirades vers el passat poètic que més ens interessa rescatar. Un present que gràcies a l’ús d’aquest llenguatge fet de múltiples registres, s’omple de vida i de profunditat, amb els interiors misteriosos de les maquetes que ens inviten a entrar-hi i a deixar-nos portar per la imaginació.

S’entén que el jurat dels Premis Drac d’Or hagin atorgat a Conte de Nadal el Premi al millor espectacle infantil/familiar: gràcies a la seva factura complexa i pluridisciplinària, és capaç d’atraure i captivar a grans i petits, a pares i avis, a joves i vells. Un bombó pels programadors més exigents d’avui en dia.

Antipodi, de la cia. Dromosofista

Vet aquí un espectacle singular, que des de Titeresante n’hem parlat diverses vegades (veure aquí), a càrrec d’una de les companyies europees més interessants, que practiquen diversos llenguatges combinats entre si, per una simple raó: ens trobem davant de tres artistes que dominen com pocs les arts del clown, del teatre de carrer, dels titelles, del teatre visual, i de la música amb els seus diversos instruments, amb una particularitat que els distingeix: el seu instint natural envers una mirada profundament poètica del teatre.

Foto companyia

Tres són els intèrprets: Rugiada Grignani, Tommasso Grignani i Facundo Moreno. Italians els dos primers procedents d’una singular família de còmics ambulants que van créixer entre les illes gregues i turques, la companyia Girovago e Rondella (veure aquí); i argentí el tercer, guitarrista virtuós i artista escènic de llarg recorregut.

La singularitat d’Antipodi, l’espectacle amb el que es van presentar a Lleida, és que es representa dins d’un camió que han convertit en un teatre, amb una capacitat evidentment limitada, però que atorga un plus d’intimitat multiplicant els efectes poètics de la proposta.

Foto companyia

Obra sense paraules, es basa en la pura presència dels seus intèrprets, capaços de crear imatges i situacions de singular suggerència a través de la música, del mim, d’alguns titelles i de les ombres. Aparentment no hi ha cap seqüència argumental definida, però sí que la recorren dues temàtiques que es van entrecreuant al llarg de l’espectacle: el Temps i la Mort. Res d’original, es dirà, si tenim en compte que tot bon espectacle teatral sol parlar sempre d’aquestes dues realitats, tan reals com intangibles. Però quan aquestes dos temes són tractats amb la distància, la poesia, el rigor, la valentia i la minuciositat amb la que ho fan els Dromosofistes, llavors l’espectacle s’eleva pels núvols i per molt que ens veiem tancats en un camió-teatre, la percepció poètica que ens posseeix ens fa volar pels cels de l’art i de la poesia, el propi d’un teatre poètic que és alhora ritual de vida i de mort, encarnat en uns intèrprets de carn i ossos que de sobte deixen de ser-ho per esdevenir una altra cosa.

Conclusió: un espectacle dels que és difícil oblidar-se’n i que un pot veure tantes vegades com vulgui.

Rumores árticos, de La ruée vers l’or

Rumores Árticos, de la cia canadenca La ruée vers l’or en coproducció amb la cia. Théâtre de la Pire Espèce, es va poder veure a la Sala 2 del Teatre Escorxador, deixant estupefacte al públic per l’impacte de la representació i pel bon fer dels seus actors titellaires.

Basada en l’obra de l’autor danès Jørn Riel i dels còmics de l’il·lustrador Hervé Tanquerelle, amb una adaptació signada per Anne Lalancette, Francis Monty, Jérémie Desbiens, Simon Landry-Desy y Alexandre Harvey, es tracta d’un espectacle de titelles de taula amb música en directe i efectes sonors per a públic a partir de 10 anys, que es va estrenar l’any 2021 al Festival Internacional d’Arts de Titelles de Saguenay, al Quebec. Des de llavors no ha cessat de girar i de presentar-se als més importants festivals d’Amèrica, del nord i del sud, així com d’Europa, ja que l’obra es pot representar tant en francès, anglès com en castellà.

Foto companyia

Amb tres únics intèrprets titellaires més la música en directe d’Alexandre Harvey, l’espectacle, que s’estén en una durada de 85 minuts, tracta la situació d’uns homes situats en una de les zones més aïllades i inhòspites de l’àrtic a l’est de Groenlàndia, en la que s’han d’enfrontar als rigors d’un clima i d’unes terres cobertes de gel i neu, amb el veïnatge sempre perillós dels ossos polars i dels desgels que fragilitzen la superfície del sol. Una situació que la companyia tracta en clau d’humor negre i des del registre del còmic, és a dir, de l’exageració caricaturesca dels comportaments, sense obviar però les realitats humanes que s’amaguen al seu darrere.

I per mostrar aquesta dualitat entre la caricatura i el rerefons humà que mou les exòtiques criatures de l’obra, l’espectacle mostra un desdoblament dels personatges entre l’actor-manipulador i el titella que els representa, creant un joc de contrapunts, d’equívocs i de moments hilarants i alhora tràgics. Un joc que es complementa amb el moviment continu dels espais a través d’unes taules amb rodes que contenen les diferents escenografies, creades in situ amb elements molt senzills i a vegades molt sofisticats, com són els interiors de les cases amb les estufes sempre com els elements principals del mobiliari.

Foto companyia

L’altre component bàsic és l’alcohol, de manera que els personatges a vegades semblen pures esponges inflades per l’aiguardent que beuen casi a galet, especialment en les ocasions que demanen el plus de la festa i la celebració.

La conjunció de tots aquests elements crea un discurs viu i ple d’humor, en el que la vida i la mort pengen sempre d’un fil, el qual però té una resistència casi bé sobrehumana. I és que segurament la verdadera temàtica de l’obra sigui aquesta capacitat de resistència que els humans tenim quan ens veiem enfrontats a situacions límits. Què passa quan un grup d’homes o un grup social es veu sotmès als rigors més extrems inimaginables? Com som capaços de sobreviure i de seguir somiant i esperant els canvis d’estació i les seves corresponents renovacions?

De tot això parla Rumores Árticos, els rumors d’uns humans decidits a lluitar per seguir vius, sigui com sigui, però intentant mantenir allò que ens fa humans: l’amistat, les històries contades, l’anhel d’aventura, l’atreviment gratuït o poètic o grotesc…

Una causa a la que els actors-titellaires de La ruée vers l’or serveixen en uns moments com els actuals, quan els humans caminen pel fil d’una navalla, sense perdre el sentit de l’humor, de l’aventura i del riure rebel, vitalista i sorneguer.

El públic, entusiasmat, va aplaudir aquesta anhels tan ben posats en escena pels quatre únics intèrprets canadencs.